Aquí comença la història

Del dia que vaig tornar a escriure després de molt de temps de no tenir-ne ganes.

Viurà per sempre
No em voldrà perdre
Qui em sàpiga entendre
Perdré la por i la pressa
Quan arribi l’enyorada certesa
Ni teatre ni mentida apresa
Només espai i temps per a la sorpresa
Els anys de dolor
Ja ningú no els vol
El consol de l’esperit
Ningú no me’l donarà
Estimar sense por
Només a qui ho vol

Era el 10 de setembre de 2004 i vaig entrar a comprar un bolígraf verd i un quadern a la papereria del carrer Tallers i pocs minuts més tard vaig trobar-me amb el personatge que va motivar la meva crisi creativa, l’home que vaig estimar i que em va estimar, després de cinc anys. Curiosa la seva presència lligada al drama i a la virtut creadora.  Sobretot perquè ell també estava bloquejat i havia perdut la inspiració. Recordo que va ser el primer cop que vaig tenir la sensació de mirar algú als ulls i veure-hi dins. El físic havia desaparegut.

Les línies escrites, però, fan referència a un altre home i a una altra història. El temps no s’atura mai.