El 2006 vaig escriure el meu primer apunt. Explicava que m’havia comprat un bolÃgraf verd, em lamentava d’un parell de fracassos amorosos i deia que el temps no s’aturava mai.
El 2007 vaig celebrar amb un dia de retard el meu primer any de blog. Vaig fer-ho amb una confessió avergonyida sobre el que escrivia i una declaració d’amor. Continuava comprant bolÃgrafs verds a la papereria del carrer Tallers convençuda que l’artifici valia la pena i que la realitat també.
El 2008 i el 2009 vaig oblidar-me de celebrar cap aniversari. Com a curiositat i sense que vulgui dir gaire res, més o menys per aquestes dates el 2008 era de vacances al Marroc i el 2009 pensava en Nà pols tot recordant un concert de Pink Martini a Lisboa. A Marroc vaig anar-hi esporuguida, fugint, i a Nà pols ni tan sols vaig anar-hi. El fracàs amorós continuava sent el meu tema principal.
Avui celebro quatre anys de blog i celebro que és el primer any que no m’oblido de celebrar el meu aniversari de blog el dia que toca. Perquè els detalls poden ser importants. De tot se’n pot fer una bona història. I de tot se’n pot fer un no-res. Continuo escoltant Amado Mio de Pink Martini i desitjo viatjar a Ità lia aviat. El temps no s’atura mai. Continuo escrivint el que vull escriure.
El 2010 celebro, amb un dia de retard, el quart aniversari del teu blog. Lamento el retard, però sé que més val tard que mai, i em tranquil·litzo
Amado mio… genial cançó, imatges glamuroses a més no poder, que m’encantaria haver pogut viure en directe. Vaig néixer massa tard.
Una abraçada, Marta.
Moltes felicitats Marta! També arribo tard, però bé, et felicito. 4 anys! Al 2006 es van obrir molts blocs bons, alguns, per desgrà cia, ja tancats. M’alegro que el teu continuï viu!
El tÃtol i el post sona una mica trist, però fer de una bona història d’un detall i escriure allò que vols, no em sembla pas poca cosa.
Per molts anys:D I no paris de fer-nos volar
Ell ja no escriu -segur que et llegeix, encara- i jo et tinc enllaçada de fa temps i sempre m’agrada veure que has escrit de nou!
Jo et vaig conèixer a travès d’un blog que es deia “pluja, plugims i pluvisequeig” o alguna cosa semblant… un sir Gawain que escrivia de verd i que conversava amb mi fent una birra. Ell em va portar cap a la blogosfera i va fer que et descobrÃs i que compartÃs amb ell la intriga de la teva persona i les teves històries
Ahir vaig celebrar l’aniversari amb una miqueta de Riesling i escoltant Pink Martini. No podia ser d’una altra manera
Coses2, l’aparença pot ser trista però estic contentÃssima d’escriure. Dels fracassos també te’n pots riure, i auqest és l’à nim de tot plegat. Moltes grà cies pel que dius
Ferran, res de retard, grà cies per venir. Ahir vaig fer que es publiqués el post a les 23.40 perquè era exactament l’hora que feia l’aniversari jajajaja diga’m ‘rara’. I sobre el glamour, no et pensis, ja deus saber que no era ella la que cantava a la peli, a tot arreu hi ha artificis. Però realment les imatges són imponents. I el blanc i negre i els anys sumen
Tirai, totalment d’acord amb això del 2006, tinc una llista d’enyorats d’aquella època considerable i això que llegia pocs blogs aleshores. Em fa molta ilusió que m’hagis deixat un comentari, ja saps que sóc una lectora fidel però desordenada del teu blog, molt més antic que el meu, em sembla. Una súper abraçada i perdona que deixant comentaris sigui una mica desastre.
mare de Déu Lia!!!! Aquesta història és brutal. El blog de pluges i plugims m’encantava, era fort, intens i bonic. Aixà que tu feies birres amb l’autor? Quina sort. Això de verd no ho he entès però moltÃssimes grà cies per explicar el que expliques, el que he entès mha fet moltÃssima grà cia.
((de fet, tot això del verd i de Sir Gawain, era un “guinyo” per si ell ho llegia
)) M’alegra que t’hagi fet grà cia 
el mundo es un panyuelu, eh? hehe
Eppur si muove!
No, no, Marta! Encara no els he fet els 4 anys jo, fins al maig! El que passa és que escric massa posts :p
Cristian, quina il·lusió llegir-te! Quan tornaràs a escriure? Tens un munt de coses a dir.
No hi ha res com saber envellir… Enhorabona !
Els detalls són MOLT importants. Enhorabona per l’aniversari! Jo també me’n vaig a Ità lia.
Nau Argos, envellir jo? Quines coses de dir…
Allau, grà cies per la visita. Totalment d’acord, tot i que n’hi ha tants de detalls que no sempre l’endevino. I això d’Ità lia… a viure? o una escapada? Florència potser? O algun lloc més salvatge?
Una escapada del tot civilitzada. I com deia el cagadubtes d’en Tannhauser, “nach Rom”! Busca’t l’escusa i viatja a Ità lia, alguna neurona t’ho agrairà .
Retroenllaç: Sis anys volant de nit | Volar de nit és perillós