A Berlin, prop de la parada de metro de Rosenthaler Platz hi ha un petit cafè on un dia vaig somiar que tot tornava a començar. En el meu somni tenia un marit d’aparença seriosa i tres o quatre fills molt divertits. Dic marit perquè sis dies abans ens havÃem casat i dic tres o quatre fills perquè per mi un somni a Berlin ha d’incloure necessà riament tres o quatre nens petits entremaliats.
El cafè es diu “Unsere kleine Bäckerei“ i té una floristeria al costat. És del meu marit. Ell treballa allà i jo aquÃ. M’agrada on treballo perquè sempre fa olor de pa acabat de fer. Normalment se sent jazz per les tardes i soul pels matins i mai no hi falten les roses. Els clients són amables i tirant a silenciosos. Molts llegeixen llibres i d’altres escriuen. Els nens juguen en un pati interior o bé a la floristeria si no hi ha gaire gent. Allà  el seu pare els deixa tenir cucs de seda dins d’una caixeta de cartró amb forats amb la condició que ni la caixeta ni els cucs no surtin mai de la floristeria.
No era tan difÃcil. He après a fer pastissos i magdalenes. La mà quina de fer cafè fa un soroll fantà stic i no té secrets per a mi però el millor de tot plegat és que he aconseguit que em portin una llet bonÃssima d’una granja ecològica d’on també em porten els ous. Sovint deixo que els nens convidin els seus amics de l’escola a berenar. A l’hivern els preparo xocolata desfeta amb melindros i a l’estiu pa amb tomà quet. Sempre fan un xivarri de por. Si fa bon temps juguen al pati. A vegades organitzem activitats per a nens. La setmana que ve volem fer un taller perquè aprenguin a fer galetes. A l’estiu aprendran a plantar enciams. Em sembla que serà esgotador però no em puc queixar: els nens es veuen sans i alegres.
D’altra banda, (no sé d’on traiem el temps) el meu marit i jo mantenim una vida sexual absolutament envejable que no expliquem a ningú per no fer gaire enveja. És estrany. El temps sembla que no passa per nosaltres. Sempre tenim aquesta edat indeterminada entre els trenta i els quaranta anys i sempre fem cara de follar i de llegir molt. Diuen que semblem feliços però jo no tinc temps per pensar si ho som o no. Vaig força de bòlit però escric més que mai. Després de guanyar aquell premi tot va venir rodat i no he parat.
Cada estiu, pels volts de Santa Marta muntem uns vespres literaris que tenen molta grà cia. Convidem un munt d’amics i de músics. Vénen acordionistes i tastem vins i gintònics. De sobte, un soroll em despita. Sembla un helicòpter però és un home que ronca i que amb un cop de peu m’ha fet recordar que dormo al seu costat i que no visc a Berlin. Estira un braç i m’abraça. Jo ja no l’estimo. No tenim sexe (si no és per necessitat), no tenim conversa i no tenim remei. Tenim diners (que no gastem mai), una hipoteca (per què ho vaig haver de fer?) i un munt de rutines previsibles. Algunes no són horroroses del tot. La majoria sÃ. Suposo que la vida deu ser això. Dissabte calçotada.
És un somni molt elaborat. Jo no arribaria a tant, però la feina està d’una manera que amb alguns companys també ens hem plantejat fer magdalenes, que deu ser la meca de la felicitat, pel que sembla. Magdalenes en un cafè literari, on cadascú aporti el que sap. Jo, sincerament, no sé què podria aportar.
Quan la vida comença a anar en sèrio en avisa de moltes maneres. Una de les formes que té de dir que no anem bé, que l’hem espifiada, és quan tens una calçotada el dissabte. Un final demolidor, és clar.
Jo vaig somiar una vegada que coneixia una sueca, però era una sueca atÃpica: morena i baixeta. I que me n’anava a viure allà , en un poblet rodejat de boscos una mica a l’estil Twin Peaks.
Marta, benvinguda a BerlÃn! Almenys al meu BerlÃn.
Si t’envio una foto de l’Unsere kleine Bäckerei de la Rosenthaler, potser és que no ha estat cap somni…
ps: se’m gira feina
Em sembla que has retratat a la perfecció la crisi dels quaranta.
Dissabte calçotada.
Quan arribes a preguntar-te: t’imagines velleta al seu costat, aixÃ, tal com està s ara? I t’horroritzes tan sols d’imaginar el “sÔ és està s en plena crisis, sÃ. Al teu personatge li passa això em sembla.
Magdalenes i homes són conceptes que mai poden anar plegats. Rumia’t millor anar a raure en un beguinat.
Marta, no sé pas quina mena d’atracció és la teva envers els floristes…. he, he!
Però tot és i no és tan idilic a l’hora!
La que feia magdalenes i semblava tan feliç, potser també tindria el seu moment feble i somiaria que arribés un dissabte per poder fer una calçotada entre amics, on sentÃs bé, encara que no li agradessin els calçots.
Ves a saber?
XeXu: Potser hi ha alguna relació entre les magdalenes i la felicitat? Serà qüestió d’aprendre a fer-ne i provar què passa.
LluÃs: Cada vegada em diverteixen més els somnis, els meus i els dels altres. Afortunadament mai no he somiat amb cap calçotada (de moment)
Allau: Grà cies. No sé què vols dir exactament però el que sigui, m’agrada. Em moro per tornar al meu BerlÃn aviat.
Ferran, quina alegria de dies que porto a sobre pensant en BerlÃn! No necessito cap prova. El meu somni existeix!
Ja et veig, pedalant amb els nens: “Vinga, que avui passarem la tarda al Tier Garden”.
I damunt d’una manta, estesa a la prada on hi han les pedres del “Global Stone Project”, amb un ull al llibre i l’altre als nens que miren d’enfilar-se a l’immens carreu de quars cristal·là dels Urals. Com s’agraeix la bonança després del fort de l’hivern…
Eulà lia, em sembla que no és gaire fà cil distingir entre les rutines que són agradables i que donen seguretat, tranquil·litat, comoditat, etc., i les rutines que ofeguen. A vegades hi ha coses que poden passar d’un cantó a l’altre amb facilitat
ClÃdice. El teu comentari és molt inquietant. Per què dius que les magdalenes i els homes són conceptes que no poden anar plegats?
Carme J, saps què passa? Que tinc un record molt dolç de Berlin i m’agraden molt les floristeries, sobretot ara a la primavera. Aleshores era fà cil combinar els dos elements i més en un somni! Sobre el que dius, i tant, suposo que és humà sempre voler “una altra cosa”. La grà cia és, suposo, acceptar-ho sense obssessionar-s’hi i gaudir del que tens.
Marta, les magdalenes són, per forma, paladar i aroma, l’equivalent a l’equilibri de l’univers. Són benestar, dies clars i nens que no creixen i sempre ens omplen la vida de rialles. Els homes són aquests mateixos nens que han crescut. Podem fer el paral·lelisme magdalenes-úter? Aaaaaaaah! li ho preguntarem a en Papitu
Jordi Girbén, quina il·lusió veure’t per aquÃ. De Berlin recordo això que dius de manta i herba. M’agrada celebrar que marxa l’hivern igual que celebrar quan marxi l’estiu. Primavera i tardor són les meves estacions preferides
Ui Clidice, que estem caminant per un terreny relliscós…. i molt interessant. No sé si has vist 8 1/2 i tens present la reflexió que es fa sobre l’home com a nen petit?
No sé si coneixes el bloc “Fliegen bei Nacht ist gefährlich” que escriu una berlinesa.
Té un apunt deliciós on s’imagina una vida de prometences al nostre Poble Sec.
Ja veus com està el món.
Tens raó Marta, en això de les rutines. De vegades estem tan immersos en elles que no ens adonem que ens ofeguen fins que ja és massa tard…