Laberints, transports i reciclatges

Quedem al bar de sempre on fan el pitjor pa amb tomàquet que hem menjat mai. Mantenim costums i rutines i per això quedem al bar de sempre. Som amics i emplenem les hores compartint estones.

Amb una cervesa al davant ens expliquem la setmana, primer tu i després jo. Tu m’expliques que avui has pujat i baixat una muntanya molt alta i molt difícil i jo t’explico que avui a les tres del matí ha picat a la porta de casa el director financer despullat. Que quan l’he vist m’he pensat que l’havien atracat fins que he mirat cap a baix i m’he adonat que amb els peus arrossegava la roba i les sabates cap a dins de casa mentre em deia “Regaleeeeet”.

Ni jo m’impressiono ni tu t’impressiones. Som dos herois solitaris poc empàtics una mica antipàtics. No analitzem res. No jutgem res. Només ens escoltem desapassionadament. Jo no sé res de muntanyes i tu no saps res d’amants temeraris. No volem dir res i no diem res. Ens tenim confiança i després dels dos monòlegs respectius callem i no passa res.

No cal que parlem tota l’estona, ja ho vam parlar un dia això. Som tan bons amics que ja no ens fan por els silencis. Tu agafes el teu telèfon mòbil i jo agafo el meu. Hi ha confiança. Repassem la llista de contactes del Whatsapp, consultem el correu electrònic, mirem qualsevol cosa al Google i ens queixem de la connexió a Internet. Ja no parlem. Ja no ens mirem. Ja no tenim res a dir-nos.

Llegiríem el diari però mirem el mòbil. Hi ha confiança. Maleïda confiança. M’enfado. M’enfado perquè em ve de gust enfadar-me. M’enfado perquè no em dius que sóc meravellosa i mil vegades millor que el director financer. M’enfado perquè no intentes fer-me feliç. M’enfado perquè prefereixes anar a veure el futbol que estar amb mi. M’enfado perquè no vols complaure’m. M’enfado perquè vull enfadar-me. Me’n vaig a casa. Va. Em mires amb cara de no entendre res i t’ho agraeixo profundament; ara també puc enfadar-me amb tu perquè no entens res.

Marxo. Camino empipada. Espero amb impaciència l’autobús que triga mil anys en arribar. Arribo al meu barri i camino poc a poc cap a casa. Sento el pes de la derrota i de l’avorriment mortal de la nit d’un dissabte que se m’ha girat. Em truques. I ara què vols? Et contesto i em penges. T’odio intensament. He d’escollir millor els meus amics i els meus amants. Ja t’imagino. Deus estar al bar mirant el futbol. Potser m’has trucat per error i has penjat per no gastar. Tots els meus amants són garrepes. Em fot. El meu proper amant serà generós i complaent.

Arribo a casa. La nit se’m farà llarga avui, ja ho veig. Obro la porta i espero l’ascensor. Pujo cap amunt. Surto de l’ascensor i ets allà. Ostres, quin espant. Què hi fas aquí? Com has arribat? Saps que tens un doble molt antipàtic? Somrius i somric. Entrem a casa. Seus al sofà. Ho farem durar una estona això. Va. Xerrem. Així que has vingut amb el Bicing. Molt bé. Pensava que te n’havies donat de baixa. M’expliques una història impossible que no entenc.

Vols una cervesa? No m’agrada la cervesa però en tinc per a les visites. Què passa? M’assento en una cadira una mica apartada de tu. Vull que em miris i vull mirar-te. Parlem una estona més. Tornem a mirar-nos, així m’agrada. M’agrades. Si has vingut fins aquí potser és perquè t’interesso. Seguim parlant. Una mica de política. Una mica d’humor. Un comentari simpàtic. Una carícia al gat. Hi ha dos tipus d’amants, els que acaricien els gats i els que detesten els gats.

No és moment de pensar en gats. Si has vingut fins aquí potser és perquè vols el mateix que jo. Seguim parlant. Crec que estem a gust. Com ha passat això? Algú ha premut un botó i hem canviat d’episodi. M’agrades. Just quan intueixo que has perdut l’esperança que aquesta nit passi alguna cosa m’aixeco, vinc cap a tu i et faig un petó. Uns minuts més tard acordem que no tornarem a demanar pa amb tomàquet en aquell bar. També acordem que avui dormirem junts.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

10 respostes a Laberints, transports i reciclatges

  1. el porquet diu:

    Jo formaria part dels que no faria mai una carícia al gat (qüestió de les al·lèrgies). Com deien els paquets de Nobel fa uns anys… gaudeix de les teves pròpies contradiccions.

  2. Clidice diu:

    Molt ben narrat aquest fil delicat que separa les categories de les relacions i que, tantes vegades, no gosem tallar. Si la pilota hagués caigut a l’altra banda de la xarxa, l’enuig hagués fet perdre una amistat i un amant, ves a saber! ;)

  3. XeXu diu:

    Però com pot ser que es deixés perdre el partit de dissabte, si va ser espectacular!… ehem, d’acord, ja paro. Una història amb final feliç, no està malament, per variar. Com sempre, molt ben narrat. Jo tinc un gat, així que acaricio el que sigui, si es deixa. De moment, en el meu cas, sempre han estat de les que n’acaricien…

  4. joan diu:

    està bé que si no es pot xucar més pa amb tomàquet, almenys podeu quedar per xucar quelcom igual tantmateix molt més interessant.
    No perdis l’avantage de xucar a casa…….

  5. viuillegeix diu:

    aquest fons vermell, les lletres blaves llampants del titol i les lletres negres del text que contasten fatal amb el fons vermell em fan preguntar si no deus ser pilot d’aviò i t’ha enlluernat algun d’aquests laser que denuncien avui a les noticies … has perdut tota la sensibilitat al contrast i t’estàs venjant amb els teus pobres lectors ?

  6. natalia diu:

    Al començament de la història he pensat que hi ha amistats tant o més geloses que les relacions d’amor. Com sempre, un final que em fa entendre-ho tot d’una altra manera. I com han dit anteriorment, un final feliç!

  7. M’agrada el relat, però no precisament pel final feliç que no li veig enlloc jo. Només es tracta del pes de la rutina o del avorriment…bastant real d’altra banda, aquesta és la pena!

  8. lluisba diu:

    Diu Valeria Luiselli:
    “Laura y Enea m llevaron, no hicieron preguntas: son personas que saben respetar a los demás, no pedir explicaciones. [...] Sus vecinos, nuevos cristianos, les preguntan por la planta muerta. Ellos tienen gardenias en la entrada. Son personas que piden explicaciones y tienen gardenias.”

    Crec que la cita té poc a veure amb el teu text, i el poc està agafat pels pèls.

  9. Marta diu:

    La contradicció forma part de la fragilitat humana.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Canvia )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Canvia )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Canvia )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Canvia )

Connecting to %s