Cases i personatges habituals

Estrelles juliol 2015Algunes derrotes quotidianes poden obrir portes increïbles o simplement fer saltar de pantalla d’una vegada. És la fi del món i hi ha una onada de calor. Imagineu un camp de mines on juraríeu haver plantat i regat flors cada dia. Sempre hi ha una onada de calor o una gelada forta quan l’amor fereix; és una llei estúpida segons la qual, de cop costa respirar, s’oblida el mecanisme del somriure, el temps no passa i estar despert es converteix en una condemna que sembla eterna.

Però saps que la capacitat de sorpresa de la vida és la millor droga del món. Al final d’algun dels aparentment infinits túnels per on passes a velocitat de cargol hi torna a haver una esperança basada en l’experiència. Perquè sí. Perquè així com pot ensorrar-te fins al fons d’un pou d’una bufetada injusta sense que puguis defensar-te -ni ser capaç de dir les dues o tres paraules que et salvarien-, la vida pot fer regals. Amb la mateixa força imparable i el mateix esperit atzarós, un dia pots empassar-te una traïció i un altre dia pots rebre un regal. Ets lliure de fer el que creguis oportú amb cada cosa: ets lliure d’interpretar què passa i ets lliure de triar posar l’accent en unes coses o en unes altres.

Trigues una estona a endreçar la superposició de fets i d’emocions. Mossegues el teu company Fracàs fins que dius prou i decideixes fer sola un camí que t’han dit que no és bo fer sense ningú. És això o desaparèixer i decideixes no desaparèixer. A l’altra banda ja fa estona que algú va marxar. Per distreure’t del dolor, recordes quantes vegades has somiat que casa teva serà algun dia un bon record per a algú. Una altra vegada és pels volts de Santa Marta que les estrelles semblen més brillants que mai. Potser hi ha núvols però no hi seran per sempre.

Publicat dins de General | 2 comentaris

Ateneuesfera 21

(Photo of Ed Asner as Lou Grant from the premiere of the television program Lou Grant)

(Photo of Ed Asner as Lou Grant from the premiere of the television program Lou Grant)

El passat dijous es va celebrar la 21a Ateneuesfera amb un tema de partida molt estiuenc: veiem l’estiu com un moment per fer vacances de blog o més aviat com un bon moment per reprendre l’escriptura?

Malgrat que alguns blogs seguim en un estadi d’hibernació que esperem que no esdevingui perpetu, el fil conductor de la trobada va començar així i va avançar cap al fet que hi ha tipologies diverses de blogs segons temàtica, extensió de les entrades, periodicitat, objectiu del blog, etc. Per posar un parell d’exemples, alguns blogs són vistos pels seus autors com un laboratori de proves on fer recerca que, posteriorment, es publicarà en altres espais mentre que d’altres blogs són vistos pels seus autors com el producte final del contingut que presenten; i alguns blogs posen el focus d’atenció en el potencial col·laboratiu i inspirador dels comentaris mentre que d’altres se centren en els continguts dels apunts que ofereixen.

Un altre tema va ser la consideració que reben els blogs i els seus autors. Hi ha contextos on es dóna poca importància als blogs. Com s’observa aquesta consideració? En la manera com es presenten els autors dels blogs. Presentar algú i afegir al final “…. i també té un blog” o “del blog …” no és el mateix que presentar algú com “l’editor del blog”. El tema és reflexionar sobre quina és la connotació que es dóna al fet de tenir un blog, si es menciona com un afegitó poc rellevant en la biografia d’una persona o si es menciona reforçant la tasca d’editor i d’autor, respectivament.

Les trobades de l’Ateneuesfera es caracteritzen per generar debat al voltant de temes de “cultura digital” (no només sobre blogs) i vida quotidiana. D’aquesta manera, per exemple, va sortir el tema de complementar l’atenció mèdica usant eines socials, com pot ser Whatsapp, i quines implicacions pot tenir: si algú paga, si és fiable i segur, si hi ha un interès de fidelització per part del professional que ho fa, si això pot formar part d’un servei organitzat, si pot ser simplement una idea inspiradora per començar un llibre de ficció, etc.

Un altre tema va ser el dret a l’oblit a Internet amb diversos exemples interessants. Des del fet que segurament serà poc interessant en un futur trobar fotografies de temps d’oci, passant per les consideracions sobre si això pot comprometre la recerca de feina, fins al fet que alguns continguts del BOE es trobin actualment disponibles només en PDF. També va sortir el tema de la discreció a l’hora de parlar o de mostrar una pantalla d’ordinador (de mòbil o de qualsevol altre dispositiu) en un lloc públic, i l’ètica d’allò que es pot fer amb aquesta informació que pot arribar a algú, involuntàriament.

Com ha esdevingut tradicional en aquestes trobades, vam gaudir d’uns minuts de debat a favor i en contra de Twitter. No sé quant temps durarà aquest debat però encara dóna joc. A títol personal, diria que Twitter ha deixat enrere la seva millor època. Amb la professionalització del seu ús, ha passat a ser una eina ràpida d’obtenció d’informació i ja no és -com crec que va ser- un laboratori de proves on passaven coses que no passaven a cap altre lloc.

Sobre professionalització, també vam parlar de blogs d’empresa que s’han convertit en una eina més de comunicació de l’empresa i que justament per això, com a blogs, a alguns ens sembla que tenen poc interès perquè l’espontaneïtat i la llibertat de continguts -principals encants dels blogs- no són les característiques principals d’aquest tipus de blogs.

Es va parlar també d’un cert ressorgiment de Facebook com a espai lúdic que facilita el contacte entre persones que són lluny o que no formen part del dia a dia d’una persona. Segons això, Facebook funcionaria com una mena de finestra oberta on compartir espais de quotidianitat i intercanviar informació sobre esdeveniments d’interès.

En aquesta trobada vam decidir deixar els temes polítics per a després de les postres en un intent que l’actualitat política no monopolitzés la conversa. Quan vam arribar a les postres es va parlar de qüestions de civisme: les maratons esportives i l’ús –o no- dels lavabos públics per part dels seus participants i també es va parlar de les persones que dormen al carrer des d’un punt de vista humà, social i de salut. No va haver-hi consens sobre aquests temes i aquesta falta de consens sembla indicar la riquesa d’aquestes trobades però també la dificultat de trobar polítiques que satisfacin a tothom.

Cap al final de la trobada es va proposar organitzar un blog que aglutinés articles breus i diversos, com un mosaic d’opinions i de “varietats” que, en el millor dels casos, constituirien una fotografia d’un(s) temp(s). Aquesta idea va provocar que durant una bona estona el grup desenvolupés l’esquelet d’un projecte de blog definint criteris com ara: l’objectiu del blog, la seva periodicitat, l’extensió de les entrades, el títol del blog, la compra d’un domini a Internet, la valoració i la selecció de la millor plantilla per al tipus de blog que es voldria fer, la durada del projecte, la tipologia i el to dels continguts, les consideracions sobre qui escriu què i quan, la línia editorial, etc.

A banda que alguns vam gaudir recordant la mítica sèrie Lou Grant, tot plegat va ser un bon exercici. Les persones que formen part d’aquestes trobades poden tenir opinions diferenciades sobre aspectes polítics, culturals, etc. però compartim una experiència: tots som editors i autors de blogs des de fa anys i sabem quins són els punts clau i els punts febles a l’hora d’organitzar i tirar endavant projectes d’aquest tipus.

Com a conclusió personal d’aquesta 21a Ateneuesfera, diria que el debat que es va generar va servir per posar damunt de la taula l’heterogeneïtat dels participants de l’Ateneuesfera, justament un dels factors més interessants d’aquestes trobades.

Nesquik, Colacao o Vit?

Nesquik, Colacao o Vit?

Publicat dins de General | 9 comentaris

La meravellosa i terrible fase u

Km. 0Ara no ho sabràs fer. Com es feia? Mira que ho has fet vegades però ara no et surt. No saps com posar-t’hi. Asseguda o estirada? És igual. Tant és. Però com es feia? Has perdut la pràctica. És com si fos la primera vegada. No. Pitjor. Molt pitjor. Potser la memòria t’enganya però diries que la primera vegada va ser ràpid i fàcil.

I ara què? Sort que tens un portàtil i te’l pots endur aquí i allà a veure si t’inspires. Finestra o balcó? T’has canviat de pis. Ara pots triar però ja no veus cap tros de muntanya i ho trobes a faltar de la manera incòmode i sorprenent com les coses més imprevistes, de cop, un dia es troben a faltar. Però aquest no és el problema. El problema és tenir alguna cosa a dir. Saber-la escriure. Fer que tingui sentit. El món és ple de gent que diu que tothom ja ho ha dit tot de totes les maneres possibles però, per sort, saps que això és veritat i mentida a la vegada, exactament igual com juga l’amor les seves cartes.

Avorriment. Un portalàmpades trencat. El mires i mires el telèfon. Cap paraula útil escrita ni al telèfon ni a l’ordinador. No passa res. Pensem en el portalàmpades per no pensar. Pots escollir l’home que podria arreglar-te’l i pots trobar-te que ningú no te l’arregli. Una altra opció seria llençar el portalàmpades. Pots creuar els dits. Pots conviure amb un portalàmpades trencat durant anys. Pots especialitzar-te en portalàmpades trencats. Pots escriure sobre portalàmpades trencats el dia que podries parlar de roses i de llibres. D’aquí vuit dies el portalàmpades pot continuar trencat. És una possibilitat. D’aquí vuit dies les roses es marciran. És una seguretat. D’aquí vuit dies pot passar qualsevol cosa: potser jugaràs bé, seràs valenta i guanyaràs alguna partida. És una possibilitat també.

Hi ha coses més urgents a fer que arreglar un portalàmpades trencat. Estimar més o estimar menys, i escriure. Hi ha dies que dispares paraules i somies petons. Hi ha dies que necessites paraules. Hi ha dies que plou el desig. Hi ha dies que obres portes, dies que tanques portes i dies que et tanquen portes. Hi ha dies que sents que ja no cal dir res més.

No passa res o passa tot junt i barrejat. A la tercera nit d’insomni endreces emocions per no fer tan mala cara a l’endemà. Comptes fins a vuit i crides al buit fins a esgarrapar-lo. T’inventes una llei universal basada en el desig i en l’experiència, a parts iguals, segons la qual saps que tornaràs a flipar com si fos la primera vegada amb un petó, una música o un cel al matí, al vespre o a la nit. Et trobaràs molts cops encara endreçant emocions noves i velles com podràs, i riuràs. Riuràs endreçant la vida. Al calaix de dalt el que et fa feliç, al del mig les possibilitats i al calaix de sota els mals endreços. Sempre tornem a començar. Desordenem-ho tot. Ràpid o a poc a poc. No importa però que sigui intens i de veritat. No et rendeixis.

Publicat dins de General | 4 comentaris

L’art d’entomar derrotes

Sol d'hivernSota el sol del migdia d’un diumenge d’hivern escoltes Hallelujah de Leonard Cohen. Sense respiració, l’emoció; recordes els teus errors i els del teu amor, abraces el record i surt de la teva boca tancada un desig petit que regales a l’aire glaçat de la muntanya. Vas jugar-te el coll cada matí, cada tarda i cada nit per algú. Una ferida et va fer plorar i vas construir un mur. Vas deixar passar el temps i vas preparar menjar avorrit mentre esperaves un gest. Van passar les hores, els minuts, els segons i les llàgrimes. El gest que necessitaves no va arribar. Només va arribar l’hivern. Amb el temps perdones l’absent. Cuines per tu i comences de nou la partida. La ferida es cura i et fas forta de cop. Entomes derrotes amb una força que no saps explicar d’on neix. Has apostat fort a un milió de cavalls coixos que no podien guanyar. Al final guanyes tu i el record d’un vespre llunyà que semblava que tot podia ser. Construir un palau bonic amb tots aquests maons és l’esperança.

Publicat dins de General | 5 comentaris

El joc de l’oca

Natura i ruïnaUn dia l’home que estimes et diu que no t’estima i la fantasia que aixecava el castell bellíssim de la vostra història s’esquerda, cau a terra i desapareix. L’endemà, flors de colors creixen damunt del tros de terra on hauries jurat haver vist créixer el castell més bell del món. L’impacte, de fet, no ha estat violent en el moment; un parell de frases tòpiques ben intencionades i la sentència: “No t’estimo”. Després, l’abraçada protocolària i el mateix sexe de sempre. Mentida. El mateix sexe de sempre no va tornar mai més. Ho vas saber més endavant.

Pensar que has estat sola durant la millor història de la teva vida és una merda. Si ha estat així o d’una altra manera, només els anys ho sabran però diries que no existeixen els testaments de sentiments i que, si existeixen, no és fàcil que arribin mai als seus destinataris, especialment ara que gairebé ningú no escriu cartes de paper i de tinta de les que es poden cremar o guardar. Vertigen de pensar en tots aquells enamoraments escrits als marges de la vida. S’esborraran de la memòria dels amics còmplices igual que s’esborra un email. Trist final dels equilibris que s’han passejat pel fil invisible de l’esperança.

Quan les flors ja s’han convertit en un jardí botànic, el vell amor un dia et busca com si encara fóssiu en el minut zero. El seu desig, abans lluminós, ara et sembla previsible, endevines la conversa i anticipes el primer petó. Somrius. Somrius perquè estimes un altre home i un desig immens de fidelitat t’omple el cor d’amor en majúscules, així: A M O R. Suaument converteixes el petó que ha prescrit en abraçada familiar i marxes. Tornes a casa i l’home a qui has volgut honorar i a qui vols premiar amb una ració triple de sexe ha marxat per sempre. Cap explicació. Cap raó. Cap opció. Desitjar ser fidel a qui estimes és un regal que no has pogut entregar avui. A vegades la vida et recorda el joc de l’oca i res més.

Publicat dins de General | 7 comentaris

Dies sense rímel

VidaUna notícia cau sobre el teu cap com un llamp però t’obligues a continuar com si res. Esperes estar sola per plorar i plores. Plores com una criatura petita. Crides i podries cridar molt més però no ho fas. Per a què? Cap resposta… Un enigma que et mareja. Un instant de bogeria momentània o una planificació al mil·límetre. Què importa? Només una obsessió: I si en lloc de fer-ho, hagués fet qualsevol altra cosa?

Què estúpids i miserables podem arribar a ser sobrevalorant la fortalesa humana, la suposada resistència a la merda quotidiana amb què vestim, per no sentir-nos malament, les nostres pífies vitals. De quina manera més ferotge pot ferir de mort l’absència d’amor, una pregunta no contestada, una sobredosi d’incertesa, una esperança ignorada, la crueltat i la traïció. Tots som botxins i víctimes. De botxins construïm edificis horrorosos de justificacions i de víctimes construïm edificis horrorosos de greuges. Al final, tenim poc més que un ridícul empat de lletjors i un desordre infinit que ofega i que no aporta res a ningú.

En el millor dels casos, algú apreta a córrer i interromp la partida. Final del trajecte. Empasses saliva, respires, dorms i esperes. Simplifiques. Matines i et preguntes com ompliràs tot aquest dia. Només per recordar el so de la teva veu dius “Bon dia” (si és de dia) o “Bona nit” (si és de nit) amb més o menys convenciment al primer ésser humà que trobes. El dolor i la injustícia són personatges habituals, igual que el desig i la felicitat. Periòdicament canvien les altres cares i ja està. Durant uns quants dies portaràs ulleres de sol i faràs veu de carxofa. Potser no contestaràs el telèfon. Potser esquivaràs alguna rutina. Potser no podràs mirar als ulls a algú i patiràs pensant que has fallat en tot.

No passa res. També aquest dolor és provisional. Un secret: no val la pena la tristesa. És deu mil vegades millor riure i estimar la teva boca i la teva veu, notar l’efecte de les meves paraules en el teu cos i jugar a endevinar que sé exactament com seria passar una nit amb tu. Demà encara no em posaré rímel a les pestanyes. Demà passat, potser sí. I si no, potser demà passat l’altre. I l’altre -si et portes bé-, et convidaré a beure vi amb qualsevol excusa meravellosament absurda. Res com una altra derrota per poder venir a buscar-te. Si veus que no vinc, vine tu.

Publicat dins de General | 2 comentaris

Estiuejants

Bitter FanteEstiuejants… Grups humans que dormen en una habitació igual que la teva durant un parell de nits a l’estiu. Estiuejants… Grups humans amb qui comparteixes hores llegint un llibre o el diari amb roba insuficient i ridícula, ulleres de sol i un barret, en el millor dels casos.

Estiuejants… Grups humans que pagaries per veure vestits de persones normals, saber de què treballen -si treballen- i descobrir de quin color són els llençols dels seus llits. Estiuejants… grups humans que jugues a classificar en dos grups: els que durant l’any viuen en una caixa de mistos com tu i els que durant l’any viuen en llocs espectaculars.

Estiuejants… Avorriment i neurosi. I si tota aquesta gent són estiuejants tot l’any? I si tu ets l’únic que ha pagat per ser aquí? I si ells formen part d’una professió secreta que omple hotels, hostals, albergs, apartaments, pisos i pensions, i que van d’un lloc a un altre com els firaires, i de nit fan quilòmetres i quilòmetres en furgonetes plenes de robes per disfressar-se d’alemanys, americans o francesos?

Estiuejants… Neurones emigrant del teu cervell reescalfat cap al no-res. Encara més avorriment. L’emoció centrada en la temperatura, la pressió i la humitat exteriors. Sol. Calor. Xafogor. Una mica d’airet. Ara sembla que s’està bé. Ara fa fresca. S’està tapant. Mira quines bromes més negres. Plourà. Plou. Llampega. Trona. Ha plogut. Ha refrescat. Quanta estona trigaran a estar eixutes les gandules? Haurem de comprar mitjons? On? Vam agafar el paraigües? Pànic és un estiu infinit sense roba adequada.

Estiuejants… Qui va inventar les previsions meteorològiques potser era un estiuejant que va voler ajudar a d’altres estiuejants com ell, morts de fàstic, amb un tema de conversa. Hem baixat el nivell d’exigència al mínim. La novetat del dia és una conversa d’ascensor amb desconeguts en bermudes. Farà sol? Farà calor? Fred? Pluja? Pedra? Epidèmia d’hipòtesis sobre la fi de l’estiu. Autocontrol. Pacte de no agressió.

Estiuejants… Grups humans pendents del temps que, com tu, somriuen per educació però que preferirien estar follant com bèsties en lloc de beure un altre vi suposadament boníssim en família. Estiuejants… Grups humans que gairebé no parlen entre ells però que s’observen angoixats i desitgen un saludable i refrescant intercanvi de famílies mentre llepen un gelat.

Publicat dins de General | 3 comentaris

Avaluació d’amants. Fase troncal: satèl·lits, salut, justícia i conversa

Les èpoques entre guerres sentimentals tenen dos objectius principals:

1) Adscriure a la nostra vida un número d’amants igual o major que u.

2) No morir de tristesa per l’últim amant estimat que ens ha deixat estabornits.

Pel que fa al primer objectiu cal tractar i avaluar algunes qüestions troncals quan coneixem algú nou: satèl·lits, salut, justícia i conversa. I sí, mentre nosaltres avaluem, en el millor dels casos també som avaluats.

L’assignatura sobre satèl·lits fa referència a esbrinar quines relacions properes hi ha i saber quants anys, mesos, dies, minuts o segons han passat des de l’últim contacte, saber si són simultànies a nosaltres, amb quina freqüència es presenten i si hi ha recidives. Es recomana fer un inventari de personatges importants en circulació: parelles, exparelles, fills, pares, sogres, cunyats, cosins, amics, amics invisibles, mascotes, companys de feina, pisos, cases, masies, castells, cotxes, cavalls, vaixells, comptes corrents, empreses, herències i deutes.

L’assignatura de salut se supera amb l’administració de qüestionaris sobre salut mental, consums de drogues legals i il·legals, greixos i sucres. Cal valorar autoestima, estat anímic i trastorns de personalitat (no oblidar, per exemple, la síndrome de lletjor percebuda, definida només -que jo sàpiga- per Martin Amis). Aquesta assignatura pot incloure dues pràctiques: una sobre higiene personal i d’espais comuns i una sobre gestió del temps.

L’assignatura de justícia tracta sobre delictes, imputacions, estafes i robatoris. No és fàcil establir uns criteris d’avaluació consistents en un país que pot semblar que excel·leix en qüestions d’ambigüitat econòmica i fiscal. Val a dir, però, que aquesta assignatura és optativa.

Finalment, l’assignatura de conversa consisteix en un treball oral on es tractaran en persona qüestions sobre política, sexe i religió, els tres temes que es recomana evitar en societat. En la fase precoïtal normalment un ésser humà mostra la seva millor cara i si algú ja ens indigna en aquesta primeríssima fase podem conjecturar que molt probablement ens indignarà encara més en una fase avançada i/o deteriorada de la relació, és a dir, amb sabatilles, de mal humor i trenta-dues hores després de l’última dutxa.

Un cop superades aquestes assignatures troncals estarem en condicions de quantificar coincidències i elaborar una prequalificació de la relació que, evidentment, no serà garantia de res. Malgrat que la minimització d’inconveniències es pugui treballar fins a l’infinit, no serà mai suficient si no hi ha, al mateix temps, una maximització ambiciosa d’amors i plaers compartits.

Tal i com la vostra intuïció segurament ja us haurà avançat fa estona, la fase troncal fa referència a qüestions que no s’han tractat aquí i que, afortunadament, no es poden planificar ni preveure. L’amor és una cosa meravellosa i brutal que no es pot controlar mai del tot. Aquesta és la gràcia.

Publicat dins de General | 5 comentaris

La dona trenta minuts

Un matí qualsevol, massa tard, obres els ulls i encara és fosc. Això no és ni un somni ni un malson; ets tu donant voltes a un llit buit mentre penses que no tens son. Per la finestra veus un cel groc, malalt i ennuvolat. Com un autòmat et dutxes, et vesteixes i surts de casa sense fer-te el llit i sense cap esperança.

No ha de trucar-te ningú i ningú que pugui trucar-te no dirà el que necessites sentir avui. Mires per la finestra i el dia et sembla encara més fosc, més groc i més tens. Si tinguessis la sort infinita de creure en algun déu li preguntaries: Quanta estona més ha d’aguantar el dia tanta lletjor estèril?

Esperes l’ascensor amb el cervell i el cor en blanc. Al replà se sent el soroll d’una porta que s’obre. Et planteges fugir per l’escala però simplement redreces l’esquena, empasses saliva i prepares el somriure de cada matí de dir “bon dia” i mirar el terra.

Després del soroll d’unes passes, apareix el somriure d’una dona molt vella que diu que no cal que l’esperis. És igual. L’esperes perquè tu sempre esperes. L’esperes perquè t’ha dit que no cal que l’esperis. L’esperes perquè l’esperes. Sense parar de somriure la dona t’explica que aquest matí ha estat mitja hora al terrat prenent el sol i aprofitant el dia perquè resulta que fa una estona -diu la dona- feia un dia tan i tan bonic. El dia de merda que fa ara mateix, penses, com és possible?

Potser la dona té la  vida més trista del món però no te l’explica. En lloc d’això, t’explica que tots el dies mira per la finestra i que quan veu que fa sol i no massa calor (i el seu marit malalt no la necessita), puja al terrat i pren el sol encara que sigui només mitja hora, que abans anaven a la platja i que ara fa això, i se li il·lumina la cara explicant-t’ho.

Ploraries i demanaries perdó mil vegades a la vida. Sents una mena de cosa que no saps ni dir ni escriure. Un tall al mig del cor, una bufetada a l’ànima i, al final, el consol inesperat però infinitament desitjat d’una abraçada invisible de totes les persones que estimes i que t’han estimat.

Intentes memoritzar la lliçó mentre dius una frase que no s’entén i afegeixes un “Adéu” amb un somriure. Comences a caminar i plou. Agraeixes que la pluja t’eixugui les llàgrimes. T’has fet gran però especialment avui ets una nena petita castigada a copiar mil vegades una lliçó que saps de memòria, que massa sovint oblides i que sempre et sorprèn: vull aprofitar els bons moments.

De debò cal aquesta fiblada al cor per valorar la vida? De debò que no és possible fer les coses més fàcils? De debò que no és possible fugir d’allò que fereix i simplement estimar encara més?

Publicat dins de General | 7 comentaris

Missatges, temps i estrelles

sorra del marEls blogs han mort, diuen. Quin bon moment, doncs, per escriure com qui llença un missatge dins d’una ampolla llençada al mar, especialment ara que el clàssic d’una ampolla amb un tros de paper i tinta a dins seria rar perquè abans llençaríem l’ampolla al contenidor de vidre, el paper al contenidor del paper i la tinta hauria desaparegut passats uns mesos.

Avui m’he enamorat d’uns ulls que han sortit de darrere d’unes ulleres de sol posades damunt d’un cos masculí que diu que detesta fer-se vell. M’explica que per a ell, els anys són fronteres que dificulten l’entrada al paradís del sexe en companyia i que aprofiti el moment perquè cada cop t’aturen més funcionaris que després de fer-te obrir el maleter i demanar-te la documentació, amb cara de pomes agres acaben decidint que passis o que no passis.

El senyor dels ulls bonics explica que el problema no és tornar-se invisible sinó trobar-se la frontera tancada cada dia i cada nit. S’ha tret les ulleres de sol un moment per dir adéu i com qui comenta el temps que fa, explica que no té pressa, ni plans per aquest vespre, ni per cap vespre, ni per a l’estiu i que va amunt i avall fent encàrrecs, visitant metges, recordant històries passades i cossos joves. Diu que l’únic lligam entre ell i el protagonista de les seves històries són els ulls que troba al mirall i que la vida és una estafa.

Mentre l’home parla, el record d’un somni m’atura el pensament. És el somni pendent d’escapar-me a la muntanya i dormir sota les estrelles amb algú. Se’m fa curta la vida quan penso tot el que tinc ganes de fer. Se’m fa llarguíssima la vida quan veig que passa el temps i no ho faig. Quina importància tindrà el fet que llenci les paraules per aquí o que les llenci al mar? I si són paraules alegres o tristes, què importarà, què canviarà? La distància entre el somni i la vida serà la resposta. El meu cor i el meu cos són plens de vida, de moment. Per què deixar d’escriure, per què deixar d’estimar, per què deixar de somiar?

Continua llegint

Publicat dins de General | 4 comentaris