Cinc de la matinada

Un moment indeterminat entre l’hora d’anar a dormir i el matí. Un crit, un soroll i una sensació de por i d’angúnia. Cinc del matí, cops de porta al pis de sota de casa i crits dient “Obre la porta”. Soroll de passes pujant i baixant ràpid per l’escala, més crits i més cops de porta. Enmig del no-res, en un espai entre el somni i la vigília, no sé en quin ordre, sento la paraula “Policia”, obro la porta de l’escala i surto al balcó per saber què passa.

A l’escala veig dos homes pujant ràpid les escales i un d’ells crida “Policia”. Demano què passa i la resposta són 4 paraules “Senyora, entri a casa”. Abans que tanqui la porta em pregunten si tinc claus del pis de sota i contesto que no. Tanco la porta.

Pel balcó veig una filera de cotxes de policia i un cotxe de bombers. No sé si també hi ha una ambulància. Uns focus il·luminen l’edifici on visc i unes deu persones pel cap baix, alguns vestits amb uniforme i altres amb roba normal, miren cap amunt i quan em veuen sortir al balcó no diuen res. Entro cap a dins. Fan por. La mirada dura, una certa impulsivitat, una seguretat que intueixo capaç d’actuar. Ells saben per què són allà, jo no sé res.

Passen els minuts, molts minuts, minuts molt llargs. El que sigui que està passant encara passa sota de casa. Sorolls. Persones que parlen. Algun cop. Torno a sortir al balcó. El policia que he vist per l’escala, vestit amb roba normal, ara el veig a baix. Algú pregunta alguna cosa i ell contesta que no. L’home saluda discretament amb la mà, imito la salutació amb una sensació desagradable de protecció i de col·laboració.

Miro cap avall i veig un home uniformat a mig tram d’una escala entre el pis de sota de casa i el carrer. Fa una pregunta als altres “El treiem per aquí o per la porta? I si ens cau?”. M’imagino un cadàver.

Un veí que no conec de res a l’altra banda del carrer fa fotografies de l’escena que jo no puc veure. Ens creuem la mirada. Les persones que són al carrer continuen mirant l’edifici concentrats en el que passa en el pis de sota. Noto la seva mirada dura. Tanco la porta.

Els sorolls i els arguments sense desxifrar, a la nit especialment, creixen i et destrossen els nervis en silenci mentre ets conscient de la teva vulnerabilitat i la dels altres, de la falta de connexió entre les persones, de la falta de compassió, del perill, de la por, de l’abandonament, de l’atzar i de la teva covardia. Sis del matí. Surto al balcó i ja no hi ha ningú.

La gerra de te verd

El que abans era una copa de vi en un lloc fantàstic, una cocteleria, una cerveseria, un cafè o una terrassa, ara s’ha convertit en una gerra amb alguna infusió i un dispositiu mòbil connectat al wifi de casa. El fetge hi ha sortit guanyant. 

A vegades a la gerra hi ha un batut verd (tres fruites i una verdura), una infusió de camamilla, farigola o til·la, un te verd o un cafè aigualit. La conversa és la mateixa. Una vegada més per telèfon repetim i recordem com la insatisfacció amorosa omple el nostre cervell i les nostres hores.

I de què parlem? Mentre fem les activitats que de joves sempre vam renegar que faríem ara d’adults encara ens reservem una estona per parlar de nòvios igual que quan teníem tretze anys. Les expectatives, la narració suposadament objectiva dels fets, les interpretacions finites (perquè portaves una hora al telèfon abans, perquè has de fer el sopar ara), les conclusions i la discussió s’expandeixen. La durada del fet que dona llum i color al nostre avorriment quotidià minva perillosament. L’edat…

Però sempre ha estat així. D’adolescents podíem viure d’una mirada durant setmanes. L’excitació d’un episodi més aviat breu sempre ens ha donat moments de distracció mental (i de conversa) de durada molt superior al fet en si, per no parlar del temps de preparació i de recuperació, que sovint van a part.

La desesperació que generaven els telèfons fixes (no tinc el seu telèfon, no em truca o em truca massa) ara ens la generen els silencis i els equívocs de les converses que tenim a través de qualsevol dispositiu mòbil. El temps de triar la roba, el maquillatge, la perruqueria i les depilacions diria que es manté. Els nervis, també. L’eufòria o el patiment de després, també. El rànquing de temes freqüents, també; sovint hi ha desaparicions sobtades, bogeries meravelloses de felicitat màxima, triomfs inesperats, fugides èpiques, buits comunicatius, dubtes en bucle, descobriments íntims mítics, petits grans escàndols i les històries impossibles que tant ens relaxen quan ens les expliquen.

Si no parléssim d’això, no sé de què parlaríem. De superaliments, de diners, de salut, de problemes de veritat? Abans ens evadíem d’unes coses i ara d’unes altres. A vegades per respirar, a vegades per covardia, a vegades per necessitat.

Pots queixar-te amb nosaltres

El club és nou i vell a la vegada. Anima’t. Per formar-ne part només has d’emplenar un formulari marcant els camps principals de queixa: feina, política, parella, fills, pares, salut. Després et truquen per telèfon i una persona amb molta experiència et convida a parlar. La persona experta recull la informació clau que li has donat i et classifica en un grup existent o en crea un de nou.

Ben aviat rebràs un missatge al mòbil amb informació pràctica. Et diran quin dia de la setmana t’han assignat, a quin carrer, número, pis i sala de reunions has d’anar.

Hi vas. No ho has explicat a ningú. Vols que sigui tan íntim com la cosa més íntima que pots imaginar-te fent. Piques a la porta i la porta és oberta. Persones que no es miren als ulls fan cara d’avorriment i de distància física i emocional. Entreu a la sala assignada. Tu i una altra persona. Hora de parlar, de criticar, de cagar-se en tot. Pots dir tot el que penses de la persona que odies, de la persona que et fa mal, del porc o la porca que impedeix la teva felicitat, del problema, de la dificultat. Del que sigui pots dir el que et doni la gana sempre i quan sigui sempre la mateixa queixa i la repeteixis moltes vegades. D’altra manera no podràs accedir a aquest recurs.

La persona que t’escolta està entrenada per callar o per donar-te la raó. La mecànica és molt fàcil de seguir. Només has de fer el teu monòleg i escoltar el monòleg de l’altra persona. Si les persones del teu voltant estaven esgotades del teu disc ratllat, aquest és el teu lloc. Aquí pots desfogar-te. Tens al davant una persona que també té un problema. Cada dia tindràs una desgràcia nova per escoltar i temps per explicar la teva i queixar-te’n sense límit.

Deixa’t anar. Deixa anar totes les teves queixes aquí. Et guardarem el secret. No et donarem cap solució, no et proposarem noves accions, no et direm que t’ho miris d’una altra manera, no et farem sentir culpable. No t’ajudarem a veure el punt de vista de l’altre. No et donarem eines perquè canviïs d’actitud ni per buscar ajuda. No et mirarem amb severitat. Et donarem dues opcions meravelloses: el bucle infinit i l’escolta passiva. Sempre que vulguis podràs parlar o escoltar fins a l’infinit, aquest és el canvi de paradigma que estaves esperant.

Cosa dolenta fora del ventre. Endavant. Ningú no et compadirà, ningú no sabrà les misèries, el mal ni la tortura, ningú no et consolarà pels errors repetits fins a l’extenuació ni per la falta d’integritat. Ningú no sabrà mai res. Fes-te del club avui mateix. Allibera temps als teus amics, coneguts i parents. Sigues una persona molt més elegant! El club és el complement que necessites per ser la persona que vols ser.

Escudellers 28

Abans de la pandèmia de la covid-19. Casa, bar, bus, bus, feina, tupper, màquina o bar, bus, bus, Caprabo, casa. Em poso el pijama perquè s’han fet les 21:30 sense adonar-me’n i rebo un missatge al mòbil. “Quedem?”. Contesto que sí. Em trec el pijama, em poso roba neta, em torno a maquillar i m’estiro al sofà amb la tele posada. Escric un missatge. Missatge no rebut, la màgia del Whatsapp. Truco. Trucada penjada. A les 00:00 un lacònic “Ara arribo. Estic baldat”. A les 07:00 del matí sona el despertador. No hi ha hagut cap missatge més ni cap trucada, ni al telèfon, ni al porter automàtic, ni al timbre de casa.

També abans de la pandèmia. Surto de classe d’anglès i rebo un missatge. “Fem una birra?”. Apunto que no m’agrada la cervesa. Resposta “Convido jo”. Contesto “D’acord. On quedem?”. 30 minuts de mirar el mòbil compulsivament i arriba una resposta contudent “Soc lluny”. Pijama i a dormir.

Una altra vegada abans de la pandèmia. Al mòbil són les 23:00 hores. Arriba un missatge engrescador “Dorms?”. Ja porto posat el pijama i estic veient Mad Men. Un altre missatge “Birra?”. Contesto “No”. Un altre missatge “Vinc a casa teva?. Contesto “No”. Un altre missatge “Vols?”. M’excito lleugerament. El meu pijama no està malament. Endreço el menjador i estiro els llençols del llit. Contesto “D’acord”. El missatge no és rebut. No hi ha res com la sinceritat del Whatsapp. Veig dos capítols més de la sèrie amb el telèfon amb el volum al màxim. L’endemà a mig matí arriba un missatge. “Bon dia Calella de Palafrugell”.

De nou, abans de la pandèmia. Al segon bus per tornar a casa rebo un missatge. “Soc a prop de casa teva. Ens veiem? Soc al parc”. Contesto sense resentiment “Soc al bus. Entre Rocafort i Plaça Espanya. En 15 minuts arribo”. Cap resposta. A Plaça Espanya aviso que soc a Plaça Espanya. Cap resposta. Vaig avisant d’on soc. Cap resposta (primera parada). Cap resposta (segona parada). Vaig al parc. No hi ha ningú. Truco. Sense resposta. Escric “On ets?” i rebo una resposta gairebé immediata “Al parc. Ara marxo. És tard”. Escric “Mentida” però ho esborro abans d’enviar.

Un altre dia prepandèmic. En concret, un dia trist. Comparteixo la sensació i rebo un missatge “Vols que vingui? Ets a casa”. La meva resposta, concreta, “Ara impossible però d’aquí a una hora sí que podré. Et va bé?”. La seva resposta, eficient, “D’acord”. 45 minuts més tard indico que soc a un lloc A i que aniré a un lloc B, tot en un radi de 200 metres al voltant de casa meva. El missatge no és rebut. El buit comunicatiu del Whatsapp quan no hi ha wifi ni dades. Ni massa interès. Truco. Cap resposta. 15 minuts més tard indico que soc a casa meva i 3 minuts més tard rebo una resposta de merda “No soc al barri”.

Només tinc una pregunta. Tan difícil és dir “Quan t’he escrit era a La Jonquera fent un entrepà de truita”, “He anat a comprar peres a la Casa Avellaner de l’altra punta de la ciutat”, “Fa trenta dies que tinc insomni i tinc plans per demà”, “M’han convidat a un lloc i m’ha fet gràcia anar-hi”, “He anat a comprar musclos a la Boqueria”, el que sigui, i parar de marejar la perdiu?

Un senyor de Huelva

Vas a comprar i compres més coses de les que vols. La llista que t’havies preparat a fer punyetes gràcies a les estratègies de màrqueting. A una botiga amb el lema de productes de proximitat trobes una caixa de maduixes sense indicació d’origen i caus a la temptació. Semblen agafades de l’hort, de molts horts, nascudes, regades i recollides totes el mateix dia.

Pagues i poses les coses dins de les teves bosses de roba. No hi cap tot. Alguna cosa ha de quedar fora. Les maduixes perquè no s’esclafin. I així vas cap a casa carregada amb dues bosses de roba no massa grans i una caixa de maduixes a la mà esquerra. Camines a poc a poc, passeges.

Un senyor d’uns vuitanta anys i pas força àgil et clava la mirada a l’alçada dels pits. Fas veure que no el veus i continues caminant. Al minut l l’home et fa una pregunta: “¿De dónde son?“. Ah, les maduixes. Pobre senyor! Contestes alguna cosa que no s’entén i que inclou el nom de la botiga, una mínima indicació geogràfica i una justificació exculpatòria per haver comprat fora de temporada, tu que no ho fas mai.

L’home repeteix la pregunta amb una exclamació: “¡¿Que de dónde vienen?!” i tornes a contestar alguna cosa que ni tu mateixa no entens. L’home insisteix i ara diu: “¿De dónde es la mayor producción?”. Per dins penses: “Salvada!” i per fora contestes: “Huelva”. L’home somriu i dispara dues preguntes més: “¿De dónde salió Colon? ¿de dónde la pólvora para uso militar por primera vez?”.

Contestes que no ho saps. L’home et diu que de Huelva i que ell va nèixer allà i que morirà aquí. Per rebaixar la tensió perquè t’has emocionat i necessites canalitzar-ho d’alguna manera fas un comentari amb pretensions empàtiques: “Es difícil ser de un sitio. Aquí es de allí y allí de aquí…”. L’home fa la mateixa cara que feies tu al minut 1 i abans que passin més de dos segons contesta la teva pregunta amb una altra pregunta: “¿Casada?”.

Penses ràpid com si haguessis de sortir a una pista de bàsquet imaginària fent botar una pilota i fossis Magic Jordan. Probablement dius: “Tengo novio” i et sents com quan eres petita al pati de l’escola, jugàves a fet i amagar i cridaves: “Casa!”. L’home et mira decebut i marxa després de dir: “Entendido, vale, vale, ya lo he cogido” evitant el contacte visual amb tu, els teus pits i les maduixes. Continues el teu camí amb el cap a la viquipèdia. Confosa, agraïda, divertida. Ignorant. 1262. Caram!

Passar pàgina

A casa sempre hi ha hagut calendaris. Calendaris de paret, de sobretaula, calendaris enormes i calendaris minúsculs amb tot l’any en una cara i a l’altra cara una fotografia. Calendaris amb publicitat i calendaris de feina o d’estudi. El calendari diari de fulls que s’arranquen, el mensual amb paisatges, el que és com una revista, el del pagès, el d’oficina, el petitet per portar a la bossa, el tipus moneder -amb agenda de telèfons, mini bolígraf, cobertes de pell i cremallera-, el de sobretaula, l’enorme tipus pòster.

No és que hi fossin tots tot l’any cada any, però cada any hi havia com a mínim un parell de calendaris molt visibles al pis. Normalment a la cuina un de paret, al menjador un de sobretaula i distribuïts de manera erràtica per mobles i moneders un nombre indeterminat dels més petits, anuals i plastificats, que sovint es perdien i substituïen sense remordiments.

Crec que va coincidir quan els calendaris de La Caixa (juntament amb els bolígrafs) van desaparèixer que es van començar a fer habituals els personalitzats amb fotografies de panxes embarassades, nens i nenes, platges, piscines, muntanyes i pitets, records de família, persones estimades que ens acompanyen des d’on siguin, animals de companyia i paisatges adorats.

El que no he vist mai és un calendari d’amants. Les persones que hem tingut, tenim i/o tindrem amants vivim les nostres històries sentimentals en silenci i sense imatges. No pots posar la fotografia del teu amant al menjador de casa si estàs casada amb un altre home. D’igual manera que no pots fer-te un calendari mensual amb els teus 12 millors amants, un per cada mes, si en mantens algun o alguns. I aquí la coherència temporal és molt important.

Veiem-ho amb un exemple pràctic. Si casualment tens tots els amants el mes d’agost i, per tant, totes les fotografies són en banyador o samarreta, quan sigui finals de novembre i passis pàgina cap al mes de desembre no sé si et farà il·lusió veure un home amb banyador de pinyes menjant sardines a la brasa a Calella de Palafrugell. Segons la meva experiència, és més agradable que els mesos i les imatges que corresponen a cada mes tinguin certa relació (continuïtat meteorològica) tot i que no és una llei fixa disposada a ser defensada durant més d’un gintònic.

En canvi, sí que sembla una llei universal no poder exhibir a casa fotografies d’amants independentment de la seva distribució temporal i geogràfica. Per això, les pobres ànimes que gaudim dels plaers d’aquest tipus de relació sense compromisos ni eternitats indesitjades, o no tenim fotos com a part de la decoració del lloc on vivim, o només hi sortim nosaltres, generant una mirada de llàstima entre les parelles amb fills generadores compulsives de continguts audiovisuals i un lleuger vertigen de desconfiança entre els solters menys imaginatius.

Tornant als calendaris. Al principi de viure sola no tenia calendaris a casa. Ara sempre en tinc dels que cada mes és una pàgina. Alguna vegada m’oblido de passar el mes i quan la meva mare ve a dinar a casa, els dies que veu que m’he despistat, sense dir res -i això és bàsic-, passa pàgina. Aquesta funció abans la feia el meu pare amb una puntualitat que no coneixen els trens del país. No ho hem parlat mai però crec que és una mena de ritual familiar. Així són les mares i els pares, en el millor dels casos.

El perruquer al parc

Quan llegiu això potser ja no serà possible el que llegireu. Podreu pensar que explico un impossible, un record, un desig, una fantasia. Qui sap? O potser serà una experiència tan normal que direu: a mi m’ha passat una cosa molt semblant justament aquest matí. Next.

Una calor terrorífica i una llista de la compra mínima: tres coses: paper de vàter, aigua i tomàquets. Què més necessita una persona a l’estiu? He aprofitat que sortia al matí per baixar les escombraries. No ho faig al vespre com es feia a casa quan era petita, no sé per què.

Fa tanta calor que he pensat: i si busques l’ombra d’un arbre i llegeixes? És el que faria si fos a qualsevol lloc del món excepte a casa meva. He carregat el llibre que estic llegint i la bossa d’escombraries. M’ha semblat molt mala idea mentre baixava les escales de casa. Per un dia que les escombraries no pesen com si llencés maons, va i agafo un llibre gruixut que pesa.

Quan m’he desfet de la bossa al contenidor m’he sentit millor però ja anava suada i he volgut buscar l’ombra d’un arbre, el que havia pensat fer. He anat al parc, m’he assegut, he tret el llibre de la bossa i l’he obert per on tenia marcat, pàgina 285. He llegit poquíssim i ja m’he despistat mirant qui hi havia al parc i m’ha fet gràcia veure el perruquer de la plaça fent una cigarreta.

A la plaça hi ha una perruqueria. Un dels perruquers sempre du màniga llarga i el veig al carrer sovint, amb el seu pentinat impecable i un aire d’actor de cinema d’una altra època. Doncs avui l’he descobert al parc, com jo, fugint 200 metres més enllà per trobar l’ombra d’uns arbres i desconnectar -potser- de la plaça, de l’hola i adéu, d’aquest que passa, d’aquella que pregunta, d’aquell que mira i d’aquell altre que crida.

He seguit llegint empatitzant amb el perruquer en un altre banc, sol, al seu aire, fins que he sentit un soroll de guitarra. En un altre banc, també sol, un noi toca la guitarra i prova cançons. Una mica de contaminació acústica que se suma a les pilotes de bàsquet, a les pilotes de futbol, a les pilotes de ping-pong.

Una pàgina i mitja després crec que és quan m’ha començat a agradar el so de la guitarra i la veu del noi, m’he adonat que per sort el fum del tabac no m’arribava al nas i que el llibre era més ric i més potent amb la fusta gastada del banc, el soroll dels arbres i la sensació de persones voltant pel parc com gotes d’aigua del netejador del parabrisa d’un cotxe quan el semàfor es posa verd. Com ens assemblem tots plegats. He llegit una mica més i he anat a comprar.

Els batins i els cabells

Una de les coses que em van sorprendre del confinament per la Covid19 de l’hivern-primavera del 2020 va ser la quantitat de batins que vaig veure en pantalla en les infinites videoconferències on vaig haver d’estar connectada. Batins de llaneta, de roba, de teles que ves a saber com es diuen, estampades, llises, de bona qualitat i de no tan bona qualitat, per no parlar de xandalls.

L’argument de la comoditat no em serveix. Només el fet de no haver de sortir de casa, treure el cotxe o ficar-se al metro o al bus, no haver d’entrar a l’oficina, saludar, somriure, la conversa educada, la paciència, l’humor, la crueltat, el sarcasme, obrir l’ordinador, teclejar la contrasenya amb cara de son, les mil interrupcions diàries, els papers, l’hora de l’esmorzar, l’hora del tupper, els lavabos compartits, l’ascensor i les escales… només el fet de no haver de gastar hores en això (tenir aquesta immensa fortuna) no em serveix d’excusa per no anar vestit o aparentment vestit durant les videoconferències, especialment les persones que en tenien durant 120 minuts -o menys- a la setmana, el que pot durar una pel·lícula ni curta ni llarga. I els altres, els que empalmaven amb ulls envermellits videoconferències infinites, quin problema hi havia en anar vestits?

Feu números. No eren tantes hores que hauríeu pogut anar vestits si haguéssiu volgut. Hi ha alguna cosa d’absurd generalitzat, com si amb la roba haguéssiu jugat a fer l’adolescent malcriat durant tres mesos. Potser era l’única cosa amb què es podia distreure el cervell de l’horror, qui podia fer-ho, però no deixa de ser curiós. Voleu, a partir d’ara, anar a treballar amb sabatilles, batín i xandall? Assumim amb valentia que la roba que portem no és prou còmoda i que no ens defineix i diferencia fins a l’extrem? No.

I què passa amb l’obsolescència higiènica i no programada dels pijames i de la roba d’estar per casa? En una situació de dormir 8 hores diàries i de ser a casa unes 12 hores, per dir alguna cosa, la freqüència de canvi de pijama i de roba d’estar per casa -suposant que no parlem de la mateixa peça de roba i que cadascuna d’aquestes peces faci el seu ús específic en el temps i espai estipulat- queda dramàticament alterada si parlem de 24 hores a casa excepte 1 hora per sortir a comprar i llençar escombraries, en dies alterns. I què passa amb la freqüència de dutxes i de canvi de mudes? Tots els cicles d’armaris, calaixeres, rentadores i planxes es van haver d’alterar.

Si m’haguessin demanat com m’imaginava les persones que conec a casa seva, afortunanadament la major part de les vegades hauria pogut contestar que ni idea i la meva imaginació us puc dir que hauria estat molt benevolent. Encara no m’he recuperat del que vaig acabar veient i que hauria preferit no veure. Parlo de batins i de xandalls, i parlo de cabells, per no entrar en detalls.

No és tan difícil tenyir-se, no és tan difícil no tenyir-se. El que sigui, menys portar el cabell recollit sempre com si estiguessis en una escena domèstica d’una pel·lícula dels anys (cinquanta? seixanta?) on les dones duien el cabell recollit i reduït a la mínima expressió en un monyo sota d’un mocador. He vist cada dia en pantalla el pentinat que duien àvies i besàvies a les fotografies en blanc i negre de tot el meu arbre genealògic.

Les persones que eren rosses s’han tornat castanyes o morenes i gairebé irreconeixibles, més que pel canvi de color, per l’esforç d’amagar en un recollit auster i sense concesions el cabell sense tenyir en una cua baixa i culpable que semblava que plorés al món “Perdoneu-me, no he pogut tenyir-me, no soc digna de les vostres mirades, si us plau no em mireu”.

També he vist talls de cabell domèstics masculins (diria que sense massa patiment afegit, despreocupats com si diguessin “Soc un home malgrat el gat mort atropellat que duc al cap, no et fixaràs en això) que m’han transportat als pentinats que recordo que tenien els nens quan era petita. Parlo de primeres comunions dels anys vuitanta del segle vint. Inquietant. Quan els veia no podia concentrar-me en res més que en pensar si havien fet ells mateixos el tall inspirant-se en aquells records o si era l’obra d’una altra persona també inspirant-se en el mateix record i si hi havia una història de complicitat total o un esperit de venjança salvatge.

I no ho entenc. No entenc el misteri del pa i dels iogurts usant farines i làctics de tot tipus. Youtube també és ple de tutorials súper pràctics sobre com tallar-se els cabells a casa i els supermercats mai van deixar de vendre tints i banys de color amb instruccions ben escrites i fàcils de seguir, mil vegades més exactes que les receptes de panificadores i iogurteres amateurs perquè pel que sigui hi ha un consens i una mena d’estàndard entre marques de tints de cabell que es venen en supermercats que fa que sigui extremadament poc perillós no ser fidel a una única marca.

A més, els tints als supermercats es venen en caixetes que sempre inclouen guants! I els guants van ser un dels objectes de desig durant dies en què molts d’ells (els guants) es morien de fàstic a les estanteries dels supermercats amagats en les caixetes de cartró de rubio oscuro, rubio claro, caoba, miel, caramelo, negro azulado i violín mentre el paper de vàter volava.

Important. No tenyir-se també és una opció malgrat que sembli més de dona valenta dur els cabells grisos o blancs que arriscar-se a un part natural al menjador d’una casa de pagès rehabilitada i mal comunicada. Per pensar-hi.

Tornant a les videoconferències, no vaig veure rulos, i mira que són inofensius. Però potser és perquè la crisi del rulo i de les permanents (recordeu aquella olor?) ha afectat severament la població des de fa 40 anys. No sé si és culpa de la moda, que ara la tendència és planxar més que ondular o arrissar, o bé que es tira més de producte cosmètic (espuma, gel fixador, el que sigui menys laca) però no he vist ni un sol rulo.

Si hagués de comprar rulos (de formatge de cabra, no) no sabria on anar a comprar-ne. I quan parlo de rulos parlo també de les pinces metàl·liques amb què recordo que funcionaven, algú en té? Potser també dormen oblidades en les estanteries dels supermercats mentre volen els xampús, els suavitzants i les mascaretes pel cabell que moltes persones comprem religiosament.

Saps allò que no saps res?

amanidaCosta trobar paraules per dir que no saps res. No saps per què el treballador va amunt i avall en transport públic sense estar assegurat. La platja és plena de persones. Els llocs d’estiueig també. Han acomiadat un company de feina. Al bar on t’agrada esmorzar han fet vacances i avui han tornat. La botiga de queviures sobreviu. Al barri només obren negocis de manicures i pedicures. Tantes ungles hi ha? Mires el rellotge que no portes al canell perquè et negues a portar rellotge, a veure tan fàcilment com passa el temps i els triomfs, les derrotes i les batalles.

Agafes el mòbil. Les postals de cada any vistes, explicades o imaginades d’amics. I tu a casa, netejant, endreçant, llegint, cuidant un gat vell negre moribund mentre sona música de piano, un recopilatori de Spotify, mentre beus aigua amb suc de llimona i gingebre, que diuen que aprima, tu que saps que l’única cosa que aprima és no menjar tant.

I de moment ets aquí sense massa seguretats, com sempre. T’acompanyen i acompanyes les crisis de les persones conegudes que són les teves i les estabilitats de les persones més llunyanes que també comparteixes. Converses. Fotografies, paraules i xarxes socials. Paradisos blaus i verds, mar i muntanya. Ciment i carrils bici, monopatí, patinet i monocicle. La ciutat que sempre canvia.

Recordes un hotel, un avió, un cotxe, un camí, un sopar, una festa major. I t’has fet vella i t’has fet vell però no t’has mort i faries un gintònic però no faràs un Sue Ellen i t’esperes a que sigui una hora digna per trucar i quedar i assumir l’última aventura, l’últim intent, l’últim fracàs, l’última emoció caçada al vent dissimulant la tensió, mossegant el record i el desig, la pell encara suau i la mirada viva.

Saps quina és l’única cosa que saps? Que avui també soparàs una amanida.

El mateix home

20200721_173611Es veu que avui encara tinc quaranta-dos anys i en fa 27, en un campament en un punt muntanyós preciós d’Aragó, em vaig enamorar durant unes 48 hores d’un home menor d’edat que anava molt al gimnàs, que tenia unes esquenes enormes i un cos triangular. Es passejava, aparentment sempre esgotat, amb samarreta, bermudes i espardenyes. Em puc imaginar a mi mateixa dient i pensant coses terribles sobre la seva bellesa.

L’home tenia els ulls blaus. Crec que de moment només m’han agradat tres homes amb els ulls blaus, cada un d’ells amb un to de blau molt diferent als ulls.

Destaco per bell l’enamorament de 45 minuts -no seguits- de durada en un alberg de Trieste d’un hoste que tenia els ulls blau Trieste, el color del mar d’allà i el color dels ulls d’un home desconegut, esportiu, prim i morè, enganxat a una taula de surf o a un necesser, segons l’hora del dia en què el vaig poder veure entrant o sortint per la porta de la seva habitació, de l’alberg o dels lavabos les dues nits que vaig dormir allà, 45 minuts de contacte visual en total sent molt generosa. D’acord, deixem-ho en 24 segons.

Tornem a la península ibèrica. L’home que podem situar en un punt molt muntanyós de l’Aragó (o d’Aragó) en el mateix moment que jo ara fa 27 anys duia espardenyes. Estiu. Allò més que un alberg devia ser una casa de colònies o un refugi i mentre caminàvem per “casa” per fer temps entre menjar, dormir i les diverses tortures esportives planificades (i pagades en el meu cas pels meus pares) ell caminava amb la part del darrere de les espardenyes aixafada per la planta de cada peu.

Tenia un posat cansat, com si s’arrossegués, com si qualsevol cosa que no fos escalar unes pedres, baixar per un camí de bosc impossible, deixar-se caure (suposo que lligat, se m’acudeixen millors motius…) per un gorg, caminar per un camí massa estret al costat d’un barranc mortal, passejar-se per una carena, pujar l’enèsima muntanya a ple sol o no-esquivar un rierol d’aigua encara glaçada al mes d’agost i ple de pedres esmolades i verdet fos zero exitant.

Insisteixo. L’home que recordo cridant “Chiquilla, aquí no hay tiburones” entre ortigues i esbarzers caminava amb la part de darrere de les espardenyes aixafada per la planta del peu. Caminava cansat quan érem a “casa” i sovint les plantes dels seus peus semblava que trepitjaven més enllà de la sola de l’espardenya per tot l’alberg o el que fos allò.

Dèiem “casa” al lloc on teníem les lliteres, els vàters, el telèfon (en singular), la cuina, les dutxes, el menjador i les motxil·les i per allà l’home caminava sense calçat decathlon en l’època predecathlon, i sovint les plantes dels seus peus atlètics i castigats arrossegaven herba, terra i brutícia variada les poques hores que ens estàvem per allà, com una escombra, com un aspirador, com un imant.

Total que avui he anat a un supermercat a comprar llet per fer un tallat descafeinat soluble amb gelat de vainilla sense sucre, un dels últims plaers descoberts i he escollit el que oferia més camí a l’ombra per arribar-hi.

Caminant a poc a poc, segons els gustos actuals amb un vestit força poc escaient per mi (massa pàl·lid en un estiu sense platja ni autobronzejador), m’he sorprès suant sota la mascareta mirant els peus d’un home, més ben dit, els talons d’un home que s’arrossegaven cansats sobresortint d’unes espardenyes.

Les espardenyes eren negres, de roba, amb la sola prima d’espart i tapaven amb prou feines les puntetes dels peus d’un home forçut, no sé si major o menor d’edat, però amb el mateix cos que aquell pobre noi que vaig mirar ara fa 27 anys. Aquesta vegada no hi ha hagut enamorament.