Tot molt bé

Fa temps que la relació ja no és com al principi, quan ens vam conèixer. He seguit al peu de la lletra totes les recomanacions d’àvies, youtubers experts i manuals d’Internet per enamorar-te i semblava que havia funcionat. Estaves enganxat a mi. Sexe i amistat. Sexe, bons restaurants i whatsapp. La teva famíla al marge però una de les experiències més importants de la vida ens estava passant a nosaltres dos. Al màxim.

Entre llençols o amb una copa de vi a les mans en un restaurant, somiàvem un pis nou en un barri elegant com tu. No hauries estat ni el primer ni l’últim que finalitza una història que fa anys que no funciona per començar-ne una altra sense haver-nos d’amagar. Hauríem perdut l’emoció de les primeres vegades però igualment això el temps ja s’ho hauria anat emportant però ens quedaria, n’estava segura, l’essència apassionada. Em semblava bé, era l’evolució natural d’una relació que haurà estat una de les més importants de la meva vida, malgrat la puta clandestinitat.

Però la freqüència que es va alterar no va ser la de la teva vida domèstica sinó la de les nostres trobades. Mantenies la conversa per whatsapp, ja t’anava bé. Però ens vèiem menys. No podia queixar-me perquè sempre hi havia una bona excusa, racional i ben justificada, presentada amb educació i calma, com a les pel·lícules expliquen que es pot fer. Però quan em despertava al matí ho tornava a veure claríssim. Tot plegat era una cosa freda com un glaçó petit oblidat al fons d’un frigorífic industrial d’una fàbrica tancada a Oslo.

Potser per això el matí que vaig agafar el tren, vaig obrir la casa de la muntanya, vaig netejar-la de dalt a baix, vaig carregar aigües i productes de neteja, bosses d’escombraries amb brossa, vaig rentar tots els llençols i els vaig estendre al sol, després, després quan em vaig dutxar amb aquella aigua freda tan diferent de la de la ciutat, em vaig eixugar els cabells a l’aire i vaig fer fotografies de les muntanyes i te les vaig enviar amb algunes fotografies meves també on es veia la bellesa que fa anys tant t’havia agradat i només em vas dir que tot estava molt bé, vaig començar a odiar-te.

Vaig imaginar-te al sofà de casa teva després d’haver anat a la Boqueria a comprar musclos i escopinyes i la teva dona netejant els musclos a la pica de la cuina reformada amb els mateixos treballadors que havien reformat la cuina de casa meva (et vaig passar el seu telèfon, ets tan estalviador com jo) i amb la mateixa nevera americana immensa i meravellosa que vam triar junts. Tenim dues neveres iguals, sí, i dues relacions desiguals. La teva on jo soc l’accessori emocionant a una vida familiar estàndard i la meva on tu ets un complement estable en una vida més lliure però menys estàndard.

De cop vaig entendre que ni quan les teves filles es jubilessin no serien prou grans com per justificar fer el pas de separar-te perquè en el fons adores la infraestructura que tens organitzada a casa, amb els musclos i les escopinyes, i els caps de setmana i les vacances, el gimnàs i la teva llibreria. Et faria més mandra dividir la teva llibreria que il·lusió començar una llibreria nova amb mi amb només la meitat dels teus llibres. Ets un home fred no disposat a perdre res. No havia volgut veure-ho. O potser ets un home que fa el que li convé igual que jo.

Sigui com sigui, el dia que vaig decidir tancar la porta vaig sentir com si una primavera inesperada fes florir les flors del meu balcó i, sincerament, més que trobar-te a faltar, vaig saber que m’havia tret un pes de sobre. Ja he patit prou i diria que ja has fet prou mal a prou persones. Apa, bon vent, tros de glaçó!

Afició a l’ordre

Ja fa anys que moltes persones hem pogut experimentar a ciutat el que és caminar pel mig de la carretera, suposant que es diguin carreteres els carrils per on corren els cotxes en els carrers de ciutat. Abans, això passava normalment alguna matinada o en alguna manifestació però, últimament – i més encara amb el toc de queda de les deu del vespre- això només passa amb l’última moda en experiments de ciutat de substituir espais de cotxes, motos, furgonetes i autobusos per espais de persones, altres animals i rodes d’ús individual.

L’aspecte, si el carrer permet veure’n un tros amb perspectiva, recorda el d’una manifestació pacífica a les hores en què hi ha més gent. El repte de no xocar ni ser atropellat per un cotxet, una bicicleta lúdica, una bicicleta esportiva, una bicicleta de feina, un monopatí o un patinet requereix certa pràctica. I ni així. Fins i tot amb molta pràctica sovint és una aventura perillosa pel que té d’inesperat i aquí no valen prediccions metereològiques, probabilitats ni reglaments, només l’atzar. En canvi, el que no requereix cap pràctica és decidir per on camines. De fet, és dels pocs contextos on pots decidir alguna cosa actualment.

Durant les hores convingudes tant per l’ajuntament com per l’estat d’alarma, pots caminar per la vorera, pel carril bicicleta, pel carril autobús o pel carril dels cotxes i pots caminar seguint el sentit de la majoria d’individus, el sentit que tu vulguis o el que indiquen els senyals de trànsit i que, de fet, no van dirigits a tu, sinó als cotxes, encara que siguis tu qui ocupa ara l’espai. També tens l’opció de seguir de memòria el record del sentit per on normalment circulen els cotxes o, fins i tot, podries arribar a triar el sentit d’uns anys enrere si et trobessis caminant per un d’aquells carrers que han canviat de sentit.

Amb tot, em sembla curiós el comportament que adopto i que observo en els altres. Hi ha moments que hi ha més gent a la carretera que no pas a la vorera i aleshores torno a la vorera per gaudir-la sense tanta densitat de persones. Altres fan el mateix que jo. Altres no.

La tendència que més he observat els dies que he passejat és que sovint hi ha una mena de comportament majoritari que respecta les normes de circulació dels cotxes quant al sentit i nombre de carrils. Vaja, que acabem caminant com si fóssim cotxes però sense intermitents, clàxons ni semàfors. D’aquesta manera és habitual veure carrils de persones seguint el mateix sentit que seguirien els cotxes malgrat que cap norma oficial ho indiqui, recomani o obligui. Què ens passa?

El somni humit de més enllà dels outlets

Passejant per un carrer comercial em distrec fent balanç de negocis que obren i que tanquen. Em sorprenen les bugaderies i els centres de manicures i pedicures. Em sobten els autoserveis per rentar el gos. Em semblen interessants les botigues inesperades i súper específiques. De sobte, una novetat: un nou outlet s’ha instal·lat al barri i aquesta vegada és d’una botiga on m’agrada comprar.

De veritat tot s’ha de vendre? Crec que prefereixo comprar menys vegades una cosa que estigui bé a comprar mil coses de baixa qualitat o amb alguna pífia. Per bé o per mal, m’adono que no sóc tan exigent amb els meus amants. Però tampoc no els compro. I probablement ells tampoc no són tan exigents amb mi. De moment.

Però la pregunta no és la correcta. La pregunta hauria de ser: De veritat tot es compra? I la resposta més sorprenent del dia me l’ha donat una gran cadena de mobles que ofereix comprar mobles usats per tornar-los a vendre. Ho he sabut no pas passejant pel carrer sinó des del sofà de casa perquè el flamant anunci corre per algunes xarxes socials.

Qui ho ha pensat es mereix una càlida felicitació i potser més d’un cop de puny al nas. La campanya és una barreja entre sensibilitat ecològica, estalvi i caritat. Focs artificials de màrqueting. Llum, música i colors vibrants per tu (pagats per tu) i per a la teva suposada felicitat (per al seu benefici, de fet).

La sensibilitat ecològica te la presenten des de la pretensió de voler que pensis que si no ho llences no estaràs generant un residu. Però el residu ja existeix, ja va ser produït, tu no l’elimines, només canvia de casa. O de contenidor. I aquí suggereixo una reflexió: Si no veus el contenidor, el contenidor ets tu.

L’estalvi és un esquer i un sobreentès. Obertament no en diuen res però, com qui no vol la cosa, detallen de quina manera obtindràs un descompte si els portes el moble vell que ja no vols veure més a casa teva. I és que aquest és el teu benefici en aquest fals “win-win” on se suposa que guanyes tu i que guanyen ells. Però el teu benefici és treure’t un moble de sobre, cosa que pots fer de mil altres maneres, sense ells.

La caritat és la manera com diuen que buscaran una casa pel moble i que el moble serà per algú que el necessiti de veritat. Un gintònic doble! En vena! Immediatament! En primer lloc, el moble no és una sogra, ni un pot de llenties, ni una ex parella que vulguis “col·locar”. En segon lloc, com sabran qui pot necessitar de veritat un moble? En un moment de desesperació màxima per a tantes persones, al final serà més fàcil que et regalin una làmpada usada tipus globus que no pas poder regularitzar la residència, tenir feina, un contracte decent i un lloc on viure. I en tercer lloc, és mentida. No hi ha cap caritat perquè el moble que “implora” una segona oportunitat no serà “adoptat” sinó venut, o més ben dit, revenut. I el benefici no te l’emportaràs tu, sinó ells.

I aquí el cercle es tanca amb un cop de porta (de fullola) brusc. El somni humit acabarà -de moment- que tu hauràs comprat un moble de baixa qualitat, l’hauràs retornat a canvi d’un descompte i l’empresa tornarà a vendre el mateix moble. Quins cracks, vendre el mateix producte dues vegades!!!!! Us imagineu que a sobre fos un moble d’un outlet?

Si vols caldo ni una tassa

L’afició d’algunes persones per les relacions que no van enlloc és un clàssic dels nostres temps. De què parlaríem amb les amigues i els amics si no tinguéssim cap drama per explicar, nostre o d’alguna altra persona?

Una vegada vaig estar molt enamorada d’un senyor que sempre estava molt ocupat. Era un home molt intel·ligent, amb idees polítiques pròpies, compromès amb diverses accions socials i que va arribar a muntar un parell d’empreses abans de matricular-se a un d’aquells màsters que t’obren la porta a la coneguda com a alta direcció, ja sabeu de què parlo.

Aquest home no tenia massa temps disponible i en lloc de quedar amb mi, em donava hora. El veia un cop al mes o un cop cada tres mesos segons la seva agenda o el seu interès en mi, no ho tinc clar. Quan ens vèiem notava com posava el botó d’amant en “On” i quan ens despedíem gairebé podia notar com el tornava a posar en “Off”. Era tan evident que havia d’aprofitar el temps al màxim en una mena de cursa impossible per aconseguir pujar de categoria i que em donés més hores. No vaig aconseguir-ho mai.

Al mateix temps, era força educat. No sortia de la seva boca ni del seu mòbil cap paraula desagradable i cap missatge meu no quedava sense resposta. Però d’aquí no passava. Tan era si era un mal de cap o la mort d’alguna persona important per mi. La seva reacció era calcada. Mostrava la mateixa dosi exacta d’empatia amb les mateixes paraules cordials: “Em sap greu. Puc ajudar-te? Compta amb mi pel que necessitis”. Sempre. Per tot. En qualsevol situació.

No passava d’aquí i si algun dia jo contestava dient el que necessitava o demanant alguna cosa era inútil. Només tenia opció a rebre algun missatge amable més i alguna excusa que justificava la seva absència o la seva no-disponibilitat per venir al tanatori, fer un cop d’ull a una aixeta trencada o anar a comprar paracetamol, arròs, camamilla o aigua.

Com que ens acostumem a tot, no comptava mai amb ell. Tenia interioritzat que allò de “sempre responia” en el seu cas feia referència exclusivament a respondre missatges de telèfon, res més.

Per això, aquella vegada que va aparèixer a casa amb un bric de caldo de pollastre, de cop em vaig imaginar vestida de núvia casant-me amb ell en una petita església i fent una gran festa enmig de les muntanyes. Entre els mocs, la febre i el mal de cap vaig sentir una espurneta d’amor i d’il·lusió i vaig mirar la meva nova vida amb un somriure.

Amb tota la tendresa del món, l’home va estar fent-me companyia al sofà de casa ben bé un parell d’hores, acaronant-me i tapant-me amb una manteta, mirant el seu programa preferit a la televisió. Quan ja feia molta estona que era fosc es va despedir amb petons dolços i apassionats i va marxar a casa seva.

La sorpresa va ser que quan vaig anar a la cuina a escalfar-me una tasseta de caldo, el caldo no era enlloc. El vaig buscar al sofà, a l’habitació, a la taula i al rebedor, darrera la tele, al costat de l’ordinador, amb els llibres i al lavabo. Res. L’home s’havia endut el caldo tal com l’havia portat.

Les ulleres de sol

Tretze anys de la teva vida enamorada d’un cantant de rock famós a casa seva. Estimada durant els primers anys d’història, oblidada després, abandonada un dia quan sabies que les coses no anaven bé però no imaginaves que anaven tan malament. De sobte es trenca tot. Fa les maletes i se’n va a casa dels seus pares. Li perds la pista. Passen els anys.

Un dia decideixes ser mare tu sola, vas a una clínica de fertilitat i t’informes de les diferents opcions. Com si estiguessis en un restaurant et parlen de diferents menús i t’expliquen què inclou cadascun, el preu i les probabilitats, quin et convé més a la teva edat, etcètera. El metge és amable i d’aparença delicada i esportiva a la vegada. Mirant-lo fent veure que empatitza amb tu penses que també podria ser comercial de banca o actor de pel·lícules romàntiques.

L’endemà trobes al replà un veí que ha perdut les claus de casa seva i que et demana si el pots ajudar. L’ajudes tant que acabeu parint en un hospital petit una criatura alegre i plena de ganes de viure. La vida… No havies volgut ser mare quan vas estar tants anys emparellada i després, de nova soltera, tenies clar que no volies ser mare soltera. Carambola màxima: has acabat sent mare en parella d’un home que no ha tornat a perdre les claus de casa i que cada dia et prepara el sopar.

Un dia de desembre, a la fira de Santa Llúcia, empenyent el cotxet fas un cop de cul involuntari a un altre cotxet. El porta l’estrella de rock que havia estat el teu home tants anys i al seu costat hi ha aquella noia que alguna vegada havies vist en fotografies i que era tan maca. Et cagues en tot sense saber exactament què penses realment perquè no saps el perquè -o sí, no ho saps del cert- però ara l’impacte ha estat massa fort. La vida dona moltes voltes. Us saludeu de manera educada. Adéu, que vagi bé! Respires profundament. Mirant figuretes de pessebre, avets i caganers et passa pel cap la idea que potser la vida havia d’anar tal com ha anat.

Pandèmia. Segona onada. La teva filla ja té 9 anys i té un germà a punt de fer-ne 6. És l’última setmana que hi ha extraescolars i has de fer una marató per portar la nena a bàsquet i el nen a música. Mentre la nena es corda les bambes -sí, les dues descordades en els pocs minuts de baixar de casa al carrer- notes la mirada d’un home que se’t clava. Una mica violentada penses a veure què passa. Després penses que potser no et mira a tu. Li dius a la teva filla que no s’encanti i al teu fill que s’aixequi del terra i que pari d’enredar. Camineu en fila.

L’home et segueix mirant, o això et sembla. Hauràs de passar pel seu costat perquè està parat just davant de l’escola de música. De sobte veus que és el teu primer home i sents com si la terra i el cel et xuclessin cap endins, cap amunt i cap avall, i et volguessis fondre de pànic i desaparèixer per tornar a aparèixer a qualsevol altre punt del planeta, sola, en una piscina fent un còctel, sense cap més preocupació que triar quines arracades posar-te per anar a sopar. Treus les ulleres de sol de la bossa i te les poses damunt de la mascareta. Pànic. Camuflatge. És la guerra.

Camines l’últim tros de carrer que falta fins a la porta de l’escola de música, fas un petó al teu fill, estires de la motxil·la a la teva filla i passes a un metre i mig de distància del teu antic home. Notes que voldria parlar-te però que no s’atreveix mentre un nen i una dona de la teva edat li pregunten alguna cosa de les claus de casa que no arribes a sentir del tot. Tu passes de llarg, com una folklòrica, com una top model o com una estrella de Hollywood d’incògnit, amagada rere les ulleres i la mascareta, caminant amb l’esquena ben recta i tractant de no tremolar ni relliscar.

Mel i llimona

Només he estat afònica una vegada a la meva vida. L’única vegada que he tingut l’oportunitat de tenir una reunió condemnada a l’èxit amb una persona important.

Condemnada a l’èxit perquè era un tema amb què em sentia segura, perquè havia tingut temps de pensar i escriure una bona proposta i perquè m’havien donat audiència -com se sol dir-, cosa que no era gens fàcil d’aconseguir.

Quan treballes, normalment tens molts moments per comentar el que fas, el que no fas, el que t’agrada, el que no t’agrada, les dificultats que trobes pel camí i les petites o grans alegries amb què topes de tant en tant. Però no sempre és fàcil tenir l’escenari idoni on parlar-ne i que pugui ser útil, més enllà d’esbravar-te.

Normalment, o aquesta és la meva experiència, només tens la porta oberta d’un despatx important per formular una queixa professionalment suicídica, rebre i acceptar una ordre urgent fora de la teva feina habitual o fer algun favor esporàdic i puntual que no permet una conversa, com substituir algú, portar un got d’aigua, entregar un paper o fer una fotografia.

Aquell dia va ser diferent. Per una carambola afortunada unes quantes coses s’havien posat a favor meu i un parell de persones havien donat l’OK imprescindible per tenir l’oportunitat més desitjada del meu petit món i el temps per preparar-la.

I va ser així com vaig gaudir de pensar i escriure una proposta meravellosa. Quan pots fer el que t’agrada i el que t’agrada va en sintonia amb el lloc on treballes i la feina que t’encarreguen, i la vida personal i professional, la salut i totes les circumstàncies són amables amb tu, gaudeixes i molt.

El dia abans del despatx, però, vaig començar a tenir mal de coll i quan em vaig llevar al matí, el dia de la reunió, no tenia veu, literalment.

Encara en pijama vaig fer un email avisant de la situació i demanant canviar el dia de la reunió. La secretària em va preguntar una mica molesta -segurament perquè li desquadrava una agenda plena- si a l’endemà sí que m’aniria bé. La pregunta tenia un puntet d’ironia. La meva agenda era buida però el retorn de la meva veu era una incertesa màxima. La primera afonia de la meva vida just el dia que més coses volia dir i més estupenda em sentia. Vaig dir que sí, que sí. Perdó. Vaig escriure que sí, que d’acord, que l’endemà anava bé.

Vint-i-sis hores després vaig anar a la reunió amb l’estòmac ple de mel i llimona, una proposta impresa, tota la il·lusió del món i un filet de veu. Vaig sentir que la persona important confiava en mi i en la proposta. Em va dir endavant a la major part dels punts (també en va eliminar algun) i em va expressar clarament el que era més important aconseguir amb tot plegat. Vaig sentir-me tractada de tu a tu. Va ser una conversa amable i respectuosa, malgrat no tenir veu, en aquella ocasió, només pel fet d’estar afònica.

Mai més no he estat afònica i mai més no he tingut tanta veu com aquell dia. Evidentment per motius que no tenen res a veure ni amb mi, ni amb l’interlocutor, ni amb la proposta.

Cinc de la matinada

Un moment indeterminat entre l’hora d’anar a dormir i el matí. Un crit, un soroll i una sensació de por i d’angúnia. Cinc del matí, cops de porta al pis de sota de casa i crits dient “Obre la porta”. Soroll de passes pujant i baixant ràpid per l’escala, més crits i més cops de porta. Enmig del no-res, en un espai entre el somni i la vigília, no sé en quin ordre, sento la paraula “Policia”, obro la porta de l’escala i surto al balcó per saber què passa.

A l’escala veig dos homes pujant ràpid les escales i un d’ells crida “Policia”. Demano què passa i la resposta són 4 paraules “Senyora, entri a casa”. Abans que tanqui la porta em pregunten si tinc claus del pis de sota i contesto que no. Tanco la porta.

Pel balcó veig una filera de cotxes de policia i un cotxe de bombers. No sé si també hi ha una ambulància. Uns focus il·luminen l’edifici on visc i unes deu persones pel cap baix, alguns vestits amb uniforme i altres amb roba normal, miren cap amunt i quan em veuen sortir al balcó no diuen res. Entro cap a dins. Fan por. La mirada dura, una certa impulsivitat, una seguretat que intueixo capaç d’actuar. Ells saben per què són allà, jo no sé res.

Passen els minuts, molts minuts, minuts molt llargs. El que sigui que està passant encara passa sota de casa. Sorolls. Persones que parlen. Algun cop. Torno a sortir al balcó. El policia que he vist per l’escala, vestit amb roba normal, ara el veig a baix. Algú pregunta alguna cosa i ell contesta que no. L’home saluda discretament amb la mà, imito la salutació amb una sensació desagradable de protecció i de col·laboració.

Miro cap avall i veig un home uniformat a mig tram d’una escala entre el pis de sota de casa i el carrer. Fa una pregunta als altres “El treiem per aquí o per la porta? I si ens cau?”. M’imagino un cadàver.

Un veí que no conec de res a l’altra banda del carrer fa fotografies de l’escena que jo no puc veure. Ens creuem la mirada. Les persones que són al carrer continuen mirant l’edifici concentrats en el que passa en el pis de sota. Noto la seva mirada dura. Tanco la porta.

Els sorolls i els arguments sense desxifrar, a la nit especialment, creixen i et destrossen els nervis en silenci mentre ets conscient de la teva vulnerabilitat i la dels altres, de la falta de connexió entre les persones, de la falta de compassió, del perill, de la por, de l’abandonament, de l’atzar i de la teva covardia. Sis del matí. Surto al balcó i ja no hi ha ningú.

La gerra de te verd

El que abans era una copa de vi en un lloc fantàstic, una cocteleria, una cerveseria, un cafè o una terrassa, ara s’ha convertit en una gerra amb alguna infusió i un dispositiu mòbil connectat al wifi de casa. El fetge hi ha sortit guanyant. 

A vegades a la gerra hi ha un batut verd (tres fruites i una verdura), una infusió de camamilla, farigola o til·la, un te verd o un cafè aigualit. La conversa és la mateixa. Una vegada més per telèfon repetim i recordem com la insatisfacció amorosa omple el nostre cervell i les nostres hores.

I de què parlem? Mentre fem les activitats que de joves sempre vam renegar que faríem ara d’adults encara ens reservem una estona per parlar de nòvios igual que quan teníem tretze anys. Les expectatives, la narració suposadament objectiva dels fets, les interpretacions finites (perquè portaves una hora al telèfon abans, perquè has de fer el sopar ara), les conclusions i la discussió s’expandeixen. La durada del fet que dona llum i color al nostre avorriment quotidià minva perillosament. L’edat…

Però sempre ha estat així. D’adolescents podíem viure d’una mirada durant setmanes. L’excitació d’un episodi més aviat breu sempre ens ha donat moments de distracció mental (i de conversa) de durada molt superior al fet en si, per no parlar del temps de preparació i de recuperació, que sovint van a part.

La desesperació que generaven els telèfons fixes (no tinc el seu telèfon, no em truca o em truca massa) ara ens la generen els silencis i els equívocs de les converses que tenim a través de qualsevol dispositiu mòbil. El temps de triar la roba, el maquillatge, la perruqueria i les depilacions diria que es manté. Els nervis, també. L’eufòria o el patiment de després, també. El rànquing de temes freqüents, també; sovint hi ha desaparicions sobtades, bogeries meravelloses de felicitat màxima, triomfs inesperats, fugides èpiques, buits comunicatius, dubtes en bucle, descobriments íntims mítics, petits grans escàndols i les històries impossibles que tant ens relaxen quan ens les expliquen.

Si no parléssim d’això, no sé de què parlaríem. De superaliments, de diners, de salut, de problemes de veritat? Abans ens evadíem d’unes coses i ara d’unes altres. A vegades per respirar, a vegades per covardia, a vegades per necessitat.

Pots queixar-te amb nosaltres

El club és nou i vell a la vegada. Anima’t. Per formar-ne part només has d’emplenar un formulari marcant els camps principals de queixa: feina, política, parella, fills, pares, salut. Després et truquen per telèfon i una persona amb molta experiència et convida a parlar. La persona experta recull la informació clau que li has donat i et classifica en un grup existent o en crea un de nou.

Ben aviat rebràs un missatge al mòbil amb informació pràctica. Et diran quin dia de la setmana t’han assignat, a quin carrer, número, pis i sala de reunions has d’anar.

Hi vas. No ho has explicat a ningú. Vols que sigui tan íntim com la cosa més íntima que pots imaginar-te fent. Piques a la porta i la porta és oberta. Persones que no es miren als ulls fan cara d’avorriment i de distància física i emocional. Entreu a la sala assignada. Tu i una altra persona. Hora de parlar, de criticar, de cagar-se en tot. Pots dir tot el que penses de la persona que odies, de la persona que et fa mal, del porc o la porca que impedeix la teva felicitat, del problema, de la dificultat. Del que sigui pots dir el que et doni la gana sempre i quan sigui sempre la mateixa queixa i la repeteixis moltes vegades. D’altra manera no podràs accedir a aquest recurs.

La persona que t’escolta està entrenada per callar o per donar-te la raó. La mecànica és molt fàcil de seguir. Només has de fer el teu monòleg i escoltar el monòleg de l’altra persona. Si les persones del teu voltant estaven esgotades del teu disc ratllat, aquest és el teu lloc. Aquí pots desfogar-te. Tens al davant una persona que també té un problema. Cada dia tindràs una desgràcia nova per escoltar i temps per explicar la teva i queixar-te’n sense límit.

Deixa’t anar. Deixa anar totes les teves queixes aquí. Et guardarem el secret. No et donarem cap solució, no et proposarem noves accions, no et direm que t’ho miris d’una altra manera, no et farem sentir culpable. No t’ajudarem a veure el punt de vista de l’altre. No et donarem eines perquè canviïs d’actitud ni per buscar ajuda. No et mirarem amb severitat. Et donarem dues opcions meravelloses: el bucle infinit i l’escolta passiva. Sempre que vulguis podràs parlar o escoltar fins a l’infinit, aquest és el canvi de paradigma que estaves esperant.

Cosa dolenta fora del ventre. Endavant. Ningú no et compadirà, ningú no sabrà les misèries, el mal ni la tortura, ningú no et consolarà pels errors repetits fins a l’extenuació ni per la falta d’integritat. Ningú no sabrà mai res. Fes-te del club avui mateix. Allibera temps als teus amics, coneguts i parents. Sigues una persona molt més elegant! El club és el complement que necessites per ser la persona que vols ser.

Escudellers 28

Abans de la pandèmia de la covid-19. Casa, bar, bus, bus, feina, tupper, màquina o bar, bus, bus, Caprabo, casa. Em poso el pijama perquè s’han fet les 21:30 sense adonar-me’n i rebo un missatge al mòbil. “Quedem?”. Contesto que sí. Em trec el pijama, em poso roba neta, em torno a maquillar i m’estiro al sofà amb la tele posada. Escric un missatge. Missatge no rebut, la màgia del Whatsapp. Truco. Trucada penjada. A les 00:00 un lacònic “Ara arribo. Estic baldat”. A les 07:00 del matí sona el despertador. No hi ha hagut cap missatge més ni cap trucada, ni al telèfon, ni al porter automàtic, ni al timbre de casa.

També abans de la pandèmia. Surto de classe d’anglès i rebo un missatge. “Fem una birra?”. Apunto que no m’agrada la cervesa. Resposta “Convido jo”. Contesto “D’acord. On quedem?”. 30 minuts de mirar el mòbil compulsivament i arriba una resposta contudent “Soc lluny”. Pijama i a dormir.

Una altra vegada abans de la pandèmia. Al mòbil són les 23:00 hores. Arriba un missatge engrescador “Dorms?”. Ja porto posat el pijama i estic veient Mad Men. Un altre missatge “Birra?”. Contesto “No”. Un altre missatge “Vinc a casa teva?. Contesto “No”. Un altre missatge “Vols?”. M’excito lleugerament. El meu pijama no està malament. Endreço el menjador i estiro els llençols del llit. Contesto “D’acord”. El missatge no és rebut. No hi ha res com la sinceritat del Whatsapp. Veig dos capítols més de la sèrie amb el telèfon amb el volum al màxim. L’endemà a mig matí arriba un missatge. “Bon dia Calella de Palafrugell”.

De nou, abans de la pandèmia. Al segon bus per tornar a casa rebo un missatge. “Soc a prop de casa teva. Ens veiem? Soc al parc”. Contesto sense resentiment “Soc al bus. Entre Rocafort i Plaça Espanya. En 15 minuts arribo”. Cap resposta. A Plaça Espanya aviso que soc a Plaça Espanya. Cap resposta. Vaig avisant d’on soc. Cap resposta (primera parada). Cap resposta (segona parada). Vaig al parc. No hi ha ningú. Truco. Sense resposta. Escric “On ets?” i rebo una resposta gairebé immediata “Al parc. Ara marxo. És tard”. Escric “Mentida” però ho esborro abans d’enviar.

Un altre dia prepandèmic. En concret, un dia trist. Comparteixo la sensació i rebo un missatge “Vols que vingui? Ets a casa”. La meva resposta, concreta, “Ara impossible però d’aquí a una hora sí que podré. Et va bé?”. La seva resposta, eficient, “D’acord”. 45 minuts més tard indico que soc a un lloc A i que aniré a un lloc B, tot en un radi de 200 metres al voltant de casa meva. El missatge no és rebut. El buit comunicatiu del Whatsapp quan no hi ha wifi ni dades. Ni massa interès. Truco. Cap resposta. 15 minuts més tard indico que soc a casa meva i 3 minuts més tard rebo una resposta de merda “No soc al barri”.

Només tinc una pregunta. Tan difícil és dir “Quan t’he escrit era a La Jonquera fent un entrepà de truita”, “He anat a comprar peres a la Casa Avellaner de l’altra punta de la ciutat”, “Fa trenta dies que tinc insomni i tinc plans per demà”, “M’han convidat a un lloc i m’ha fet gràcia anar-hi”, “He anat a comprar musclos a la Boqueria”, el que sigui, i parar de marejar la perdiu?