Quan s’acosta el meu aniversari, tremolo

Corria un 20 de setembre del 2004 i vaig decidir-me a torturar un innocent full en blanc amb un bolígraf i uns quants pensaments com a armes. El paper ha quedat com a testimoni d’aquest acte que, afortunadament, no té víctimes.

No sé què passarà amb la meva vida
I penso que qui diu que ho sap menteix
La línia mira cap amunt i se sap feble
Els instants se superposen amb certa il·lusió
I només una miqueta de por i de passat
Penso que fa anar poc a poc allò que es mou
Hi ha estones que la línia es torna invisible i indeterminada
Perduda en un escenari que ni m’intueix ni em sap
I quan l’estona marxa, sense notar-hi poder
Em torno a sentir mestressa, en part, del camí
Poc importa el final del camí
Si només puc influir en el pas
I ja és prou feina omplir-lo de flors
Si les flors tenen una vida limitada
I jo adoro la vida quan són vives
He de passar de pressa buscant-ne més sempre
Si no tinc temps per pensar si m’equivoco
Penso que no sé si m’estic equivocant
I en aquest no pensar penso que puc pensar
Sense deixar d’estar viva i adorant la vida.

Quan rellegeixo això penso que just després d’escriure-ho la línia que mirava cap amunt va destirotar-se i va començar a moure’s en totes direccions. Què hi farem. Les línies, com tot a la vida, a estones apunten cap amunt i a estones no.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s