La fantasia de la senyoreta Pepis

Mil vegades vaig somiar-ho i es va fer realitat mentre sonava Rocky Horror Picture Show.

‘Give yourself over to absolutely pleasure, wim the warm waters of sins of the flesh. Erotic nightmares beyond any measure and sensual daydreams to treasure. Can’t you just see it ? Don’t dream it. Be it’.

Quan ens despedíem em va dir ‘Escriu-me un email’ i em va venir al cap la imatge del Petit Príncep suplicant-li al pilot d’avió ‘Dibuixa’m un xai’.

Adorable i adorada criatura,

La primera veritat que et mereixes saber és que em vas fascinar. La segona és que espero no tornar-te a veure mai més (estic mentint, en part) perquè no sóc forta i sé que em moriré si et veig. I, al mateix temps, em moro de ganes de follar mil cops amb tu. Sóc tan puta com idiota.

Un cop rere l’altre m’adono que no estic feta per a la vida que m’enganxa i que és l’única cosa que realment m’agrada. No m’agrada fer-me mal (penso) però necessito, adoro, les coses que no són les que explica la gent ‘com cal’ encara que al final sempre m’acaben fent mal. El dolor de saber que no es tornaran a repetir, que no són reals, que no són sanes, que no porten mai a enlloc. El dolor d’enamorar-me d’allò que no pot ser. El dolor de llençar-me a totes les piscines que no tenen aigua just després de mirar que no tinguin aigua… És una condemna a la infelicitat i el que és pitjor: penso que per desfer-me’n hauria de renunciar a la possibilitat de sentir plaer, a sorprendre’m. No crec les persones que diuen que juguen a això sense fer-se mal.

Aquest plaer va lligat amb el dolor. Per tot això penso que sóc i que seré molt desgraciada. El plaer només vindrà a ‘onades’ (com a la cançó Comfortably Numb de Pink Floyd) i com més gran em faci, menys en tindré. Per acabar de dramatitzar resulta que voldria fer compatible tota aquesta passió malaltissa amb una mena d’ideal convencional que també tinc al cap que vull per a la meva vida, no vull morir-me sense haver fet una família i no vull ser una mare massa gran.

M’he decidit a escriure’t després d’haver-me mort d’enveja llegint el teu web. Estic farta de no expressar tot el que vull expressar. I de semblar vulgar. I de ser-ho! Tinc massa coses al cap i un impuls creatiu que d’una vegada vull donar via lliure. I no me’n surto. No tinc ganes d’idealitzar-te. Ni a tu ni a ningú. Tinc ganes de ser jo la protagonista d’una vegada. Però això ja és un altre tema.

La tercera i última veritat que mereixes saber és que sempre t’estaré agraïda i que no t’oblidaré mai. És el primer cop a la meva vida que faig realitat una fantasia. I, a sobre, va i la fantasia se’m folla com un àngel… increïble però cert. Em sembla que ja no follaré mai més (estic mentint).

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a La fantasia de la senyoreta Pepis

  1. Zincpiritione ha dit:

    Renunciar al dolor és renunciar al plaer, de la mateixa manera que renunciar als altres és renunciar a un mateix.
    (O bé… de la mateixa manera que renunciar a follar és…)
    Zinc, suspensiu

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s