Això a la Presley no li hauria passat mai


Ahir vaig anar a una gran festa. L’home feromona va fer un enviament massiu d’invitacions per una d’aquelles festes on la única cosa que no està clara és què se suposa que se celebra fins que, de sobte, veus que alguna persona obre un regal i saps que toca somriure, deixar la conversa que potser tenies, i posar cara d’emoció.

Bé, doncs, només arribar a la festa de l’home feromona (continuo sense saber el nom de la persona que va obrir aquella caixa immensa que va resultar ser un microones) ja vaig rebre l’avís de part del senyor Murphy, el de la llei, que alguna cosa no aniria del tot rodada. L’avís va venir en forma de noi pesat amb rastes que em dirigia frases interrogatives estranyes que sempre començaven amb la mateixa seqüència: Sheeeeeeee!!! Vos Querés + infinitiu + complements. Un cop el rasta de la pampa va decidir acollir-se al meu silenci, va arribar la meva hora, el meu momentàs de la nit.

L’anècdota del rasta i la poca adequació del seu discurs m’hauria d’haver servit per alertar-me d’alguna cosa però no vaig tenir tanta sort i no vaig tardar ni tres minuts en fer una d’aquelles pífies terribles que fas sense adonar-te’n i que, si bé ja notes que alguna cosa no va bé, és algú altre qui t’ha de fer adonar del que realment has fet.

Resulta que vaig saludar un noi que no havia vist des del carnestoltes de l’any passat. Recordo que portava (ell) la disfressa més subtil del món: unes ratlles negres que formaven cercles de diverses grandàries distribuïdes de forma aleatòria per la cara i un estat de consciència lleugerament alterat, tot i que això potser no formava part de la disfressa.

Segurament aquest personalíssim estat seu de consciència tan i tan sublimada va ajudar a que quan li vaig preguntar pel significat de les seves ratlles (les seves ratlles negres de la cara) el personatge respongués que anava disfressat d’enciam.

Ni aquell dia ni mai no vaig entendre-ho però una escena així i el protagonisme proporcionat per ser l’acompanyant vegetarià de l’home feromona va costar-li el pseudònim de ‘Lechugo’ in secula seculorum. I clar, com havia de recordar que ‘Lechugo’ no era el seu nom??

Ja us podeu imaginar el que em va passar ahir quan vaig fer la planxa del segle. Vaig dir ‘Hola Lechugo!’ al pobre Lechugo. Què hi farem.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Això a la Presley no li hauria passat mai

  1. Marc ha dit:

    La Preysler prou feina té en recollir els bombons que li van caure a l’Ambrosio a la darrera recepció en honor de l’ambaixador de Guinea-Bissau.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s