Clau Clau Claudi

Sempre m’han semblat molt avorrides totes les coses relacionades amb l’imperi romà, amb l’època medieval i amb l’anomenada època moderna.

Recordo que a les assignatures d’història les úniques parts del temari que em resultaven atractives eren el bloc del principi que anava de la prehistòria fins als grecs i el bloc del final de l’anomenada història contemporània, concretament a partir de la segona guerra mundial [Per cert, als de la meva època mai mai mai no ens donava temps de veure aquest segon bloc tot i que ja sortia als llibres].

L’interminable feix d’anys d’entremig em resultava avorridísim: un seguit de complicacions infinites per mantenir situacions econòmicament sostenibles per a uns quants, guerres amunt i avall, guanyadors i perdedors sempre, mil desgràcies, un seguit d’equilibris i desequilibris de poder que van fluctuant d’aquí cap allà i a l’inrevés, etc. En definitiva, més de 22 segles d’una satànica partida de Risk en versió gore.

A que ve tot aquesta declaració d’ignorància? Algú m’ha posat una pistola al cap perquè confessés tot això o què? No no, tranquil·litat, només necessitava contextualitzar el mèrit d’un professor del qual avui parlaré i que m’ha fet veure (o tornar a veure) que la bellesa pot aconseguir coses increïbles, gairebé miracles.

Algú realment dubta que la bellesa no mou el món? Contextualitzem. Aquest any faig una assignatura de llatí a Filologia i estic francament fascinada per la bellesa del professor. El primer dia que el vaig veure vaig pensar que era el Walter del còmic L’home desitjat del Ralf König. Ara penso que és August i me l’imagino amb una túnica i fulles de llorer al cap. Té la bellesa d’una estàtua romana -bellesa al cap i a la fi- i llueix com ningú, a més, un complement fabulós: un caràcter brillant.

Aquest Cèsar adora la matèria que ensenya. I jo l’adoro a ell i a la seva matèria llatina. Se’l veu apassionat sense semblar un boig, ni un bala perduda, ni un freak. No va de divo tot i que jo estaria absolutament a favor de la seva divinització.

Així doncs, l’amor i la fascinació pot aconseguir coses increïbles però no pas miracles. De moment la cosa increïble és que estic llegint el Jo, Claudi de Robert Graves, i el miracle consistiria en estar estudiant llatí enlloc d’estar divagant sobre la bellesa del déu de la llengua llatina que miro amb desig dos cops per setmana. Potser demà tindrà lloc el miracle. De moment me’n vaig a llegir a en Graves.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s