Estic d’exàmens

(imatge)

A la imatge podeu veure un conill ofegat per una pastanaga gegant.

S’ha acabat el Tripi

Jo vaig votar-los però no ho faré mai més. Aquest govern ha estat un mal viatge. Si aquestes dues frases us semblen simples, potser ho són. Tan simples com la decepció que sento per tota la classe política de les anomenades esquerres catalanes. M’havia fet a la idea que segurament quan tingués 40 anys, d’una manera força natural, començaria a patir una transformació imminent que em conduiria a votar CIU als 50 però no m’esperava veure’m convidada tan precoçment a deixar el món de les utopies polítiques. Des del conformisme del desencís, sense el carnet jove però amb el carnet més de 25, firmaria ara mateix per uns polítics que, almenys, semblessin seriosos, que no estafessin el poble d’una manera gaire vergonyosa i que no diguessin massa tonteries juntes. En tindria prou. Qui ho hauria dit que acabaríem pitjor que no estàvem. Qui va dir que un altre món és possible segur que no. Sempre ens quedarà Polònia, que almenys només fa riure.

Tres Túnels

Vaig enfadar-me amb un amic per una tonteria. Frase que no té gaire sentit perquè si hagués estat un amic no m’hi hauria enfadat per una tonteria i si fos una tonteria no m’hauria fet enfadar. En definitiva, no sé què va passar però sé que una persona em va fer sentir malament per enèsima vegada i que vaig dir-li que era l’últim cop que ho feia. Després d’això i de la culpabilitat per haver pogut ferir al que m’havia ferit, potser sense adonar-se’n, vaig continuar sentint-me incòmode, com si s’hagués trencat un equilibri i jo n’hagués estat la única responsable.

Enmig d’aquesta sensació de nàufrag emocional, vaig agafar-me al que vaig poder per tornar a terra ferma i vaig fer el paper de la meva vida per acabar la nit amb un suspens absolut de moralitat. De sobte, allò de m’adono que fer-te mal seria ferir-me va adoptar una nova interpretació, la de qui quan baixa el llistó es fa mal a ell mateix i a la seva pròpia coherència. Tothom coneix algun cas de persona que té per parella l’opció segura, fàcil, ressignada, per dèspit o pel que sigui. Amb l’inestimable ajuda d’uns quants gintonics vaig estar jugant amb aquesta idea per després adonar-me que només m’havia faltat al respecte a mi mateixa. No ho faré mai més i no vull tornar a veure mai més l’evidència de la meva misèria.

L’endemà, vaig despertar-me amb el dolç record d’un somni amable i rialler amb l’home dels ulls marrons que podria estimar tota la vida. Vaig entendre-ho tot. I vaig pensar que la vida era prou injusta per a tots plegats però que s’havia d’invertir només en les coses en què es creu. I van venir-me al cap pensaments dolços sobre un altre home i vaig escriure-li un email, just un any després de l’episodi més trist de tots i del triomf paral·lel de les sensacions provocat per la realitat despulladíssima que això són quatre dies i que no podem estar tota la vida pensant dins del túnel, especialment quan estem fent l’amor amb una persona que ens enamora apassionadament. Aquesta és la lliçó, malgrat que pel camí algú haurà quedat ferit.

Em dic Marta (ni Esther ni Alexandra)

M’acaba de trucar un noi que no coneixia bé l’idioma i que m’ha dit un nom que no era el meu. Li he dit que no era jo i m’ha preguntat que on era ella. He sentit compassió per ell i li he dit, a poc a poc, que ho sentia molt però que segurament s’havia equivocat de telèfon. Aleshores ha dit que potser és que em volia conèixer a mi i li he dit adéu (confesso que una mica nerviosa) i ha rigut amb tendresa. L’altre dia vaig rebre un sms que només deia ‘hola’ i que encara espero que s’identifiqui. I encara fa més dies vaig rebre a les 7 del matí un missatge (força curradet, per cert) dirigit també a una noia que no sóc jo. Total, que tothom fa servir el meu número menys qui m’agradaria que ho fes.