Me’n vaig de vacances al país del Pisco Sour i del Cebiche (o Ceviche). Trobaré a faltar escriure al bloc, o potser no. I trobaré a faltar llegir els meus blocs preferits.
Bones vacances per a tothom!!!!
Pisco Sour
3 copes de pisco, 1 copa i mitja de xarop de goma, 2 copes de suc de llimona verda molt petita, 1 clara d’ou batuda a punt de neu, unes gotes d’Amargo de Angostura i gel. Tot batut no sé si en liquadora o en coctelera, però tot és provar-ho.
Sant Joan, solstici d’estiu, té un punt màgic, diuen, i això que segurament no es deu correspondre exactament amb el 23 de juny. Però poc importa aquest detall i tot s’omple del rotllo dels petards (que no m’agraden i que em fan por), de l’olor de pólvora i de la sensació ‘bona revetlla’ que sembla que porta implícit que és una d’aquelles nits que han de ser genials i que tot el món mundial menjarà coca, beurà cava i acabarà la nit a la platja, begut, drogat i follat, si pot ser.
Abans d’ahir vaig tenir un dia de mals auguris. Com que era l’últim dia que treballava i era divendres vam anar a dinar al lloc on cada divendres celebrem que és divendres amb la idea de menjar el que sempre mengem al lloc on cada divendres mengem el mateix per celebrar que és divendres i que mengem el que mengem cada divendres. Va resultar que justament abans d’ahir la carta era diferent. Mal auguri número 1. El segon mal auguri va ser anant de la feina al metro llegint en conya els anuncis dels ‘postes’ de publicitat. Normalment, aquests postes tenen missatges fàcils i directes tipus ‘Atrévete’ o ‘Si lo pruebas no podrás dejarlo’ o ‘Se acerca la hora’ o ‘La tecnología ya está aquí’ i imatges rares, per exemple l’Atrévete seria l’anunci d’un perfum, el Silopruebasnopodrásdejarlo el d’un formatge, el Seacercalahora el d’una agència de viatges i el Latecnologíayaestáaquí el d’una marca d’impressores. Doncs abans d’ahir el missatge era Stay Alive. Brrrrrrrrrrr.
Amb el pes d’aquests mals auguris vaig decidir-me a anar a ca la Francis. La depilació és una mena de tractament místic, el dolor i la sensació de ‘fer net’, més enllà de la cosa estètica. Et concentres en històries que et vols treure del cap i quan la depiladora estira fort penses ‘fora, s’ha acabat’. Fa mal i et cagues en tot però després notes que t’has alliberat d’una `càrrega’ i que estàs més relaxada i més suau. És fantàstic.
Era Sant Joan i una amiga m’havia convidat a una celebració de tarda amb famílies i criatures. Com que no tinc nens i últimament aquest tema m’entendreix, em venia molt de gust anar-hi. És la típica cosa que et fa vergonya reconèixer. Costa més expressar els bons sentiments que no pas els dolents. Curiós. Tot i això, finalment vaig preferir no anar-hi. I pel que fa a les opcions nocturnes, eren fora de Barcelona i les havia descartades directament. I només quedava una festa que organitzaven uns veïns. O la solitud que, a part de la novel·la de Caterina Albert (Víctor Català), també era una opció.
De totes maneres, em disposava a fer un Sant Joan místic, cosa que havia decidit que voldria dir netejar el pis, sopar sushi i escoltar música aprofitant que era Sant Joan i que els veïns no es queixarien. Vaig entrar al Cortinglés (odio el Cortinglés) perquè m’havien dit que hi venien safates de sushi tot i que sempre que hi he anat ja no en quedaven. Aquest cop –Oh sí!- vaig tenir el gust d’agafar l’última safata. Fins i tot diria que vaig veure un noi darrera meu posar-se les mans al cap dient Oh no Oh no. Això no sé si és un bon o un mal auguri.Vaig pagar i vaig marxar d’aquest centre comercial infernal sentint-me tan privilegiada com la Tita Cervera.
Al supermercat del costat de casa vaig comprar unes quantes Heineken perquè beure cava fa revetlla i beure cubates és una cosa que es fa en companyia. Però sobretot pensant que si baixava a la festa havia de baixar alguna cosa. A mi la cervesa no m’agrada gaire, potser des de la inauguració del pis que no en comprava. Però són tan boniques les ampolles de cervesa! Així, una mica carregada, amb les cerveses en una bossa i el sushi en una altra, vaig arribar a casa i vaig llegir en un cartell que s’havia anul·lat la festa. Toma mal presagi.
I vaig començar a netejar el pis com si fos una maruja accelerada. L’objectiu era també místic. Desfer-me de les coses que no volia. L’ideal hauria estat fer una foguera amb aquestes coses però em vaig limitar a deixar-les dins d’un contenidor. I vaig passar l’aspirador perquè s’endugués la brossa i les boletes de pel de gat. I vaig fregar algun plat brut abandonat a l’aigüera. I vaig netejar el lavabo. I vaig fregar. Déu n’hi do com vaig enllestir mentre sonava The Selecter.
Tanta activitat va deixar-me ben acalorada. Vaig posar música de Fairuz i vaig fer-me una dutxa refrescant que va acabar amb un massatge amb uns olis de l’Occitane que m’encanten. Vaig comprovar que la depiladora havia fet bé la seva feina. La cosa mística va ser imaginar que l’aigua s’emportava totes les cabòries. Vaig acabar posant-me crema hidrantant als genolls i als colzes, que diuen que la Preysler ho fa cada dia i em dóna bon rotllo fer-ho.
Amb el pis i l’ànima una mica més neta, i més cansada i famolenca que abans, vaig disposar-me a sopar. Una espelmeta. Vaig obrir la safata de sushi i vaig esperar els 20 minuts indicats al plàstic de la safata que calia esperar. Taula parada i minuts passats. El sushi, una cerveseta gelada i el Marc Almond sonant. I la inestimable companyia del Negret i del Tigret. A l’hora del postre vaig canviar de música i vaig menjar gelat de xocolata belga amb el Beat Surrender de The Jam. Brutal.
Vaig llegir una mica, vaig parlar amb un parell d’amigues i vaig escoltar els The Smiths compulsivament i també un disc molt bonic del Morrissey. Finalment vaig posar-me a escoltar el Dioptria d’en Pau Riba i vaig cantar les seves cançons. En Pau Riba és molt místic. I diria que va ser en aquest punt que em va començar a sortir tot el cansament acumulat de la setmana i vaig decidir anar-me’n a dormir. Quina gran revetlla, de veritat. Tranquil·lament, sense esgotar-me escenificant res i sense lamentar cap absència. Quina gran revetlla!!
Començo vacances i estic rara. Veient el Telenotícies ho he entès tot. Han dit que és final de curs i que els nens es despedien de l’escola fins al setembre. I ha sortit una classe d’adolescents cantant el Boig per Tu de Sau i una nena que plorava perquè estava contenta perquè marxava però trista perquè deixava els mestres i tantes coses. Pobra nena. La manera com ha dit ‘tantes coses’ m’ha semblat poc menys que exactament el mateix que podria dir jo avui. Em fan falta unes vacances i em sento com una adolescent. Merda.
M’ha semblat estrany veure els nens cantant el Boig per tu. Però clar, tampoc no deu ser fàcil trobar cançons per a moments així. A mi només em ve al cap la cumba-lacrimògena ‘És l’hora dels adéus’, la cumba-psicodèlica ‘La vall del riu vermell’ i la més-que-cumba terrible i tristíssima ‘Paf era un drac màgic’ o crònica d’un inadaptat autista. Un cop he arribat a la conclusió que aquestes cançons parlen de l’aïllament i de la pèrdua de la persona estimada i que promouen l’alcoholisme, he decidit beure una copa de Riesling a la salut del Xesco Boix (acs) i no donar-hi més voltes.
Com que no tinc paraula, més tard m’he enrecordat que quan vaig acabar vuité d’EGB (curiós com el cervell ens fa venir els records) tothom plorava i, com que tothom plorava, tothom encara plorava més. Una mestra va renyar-nos per frívols i va fer-nos sentir ridículs amb una reflexió sobre les coses que realment requereixen llàgrimes i les que no. Mira quina puta gràcia que ara, quinze anys més tard, em trobo, com la Jurado (acs), en el punt de partida, trista per una tonteria. I mira que les llàgrimes d’abans semblen més dolces i menys amargues que les d’ara però només és un efecte òptic. D’aquí quinze anys tindré 43 anys, potser tindré nens i suposo que seguiré tenint ganes de plorar de felicitat però de tristor, just quan tingui la sensació que algun cicle està a punt d’acabar-se.
Hi ha dies que em veig tan perduda com quan era adolescent. Encara sort que ahir vaig gastar-me uns quants euros en una crema ‘efecto sol dorado’ i uns ‘parches descolchantes anticelulíticos’, indicis inequívocs de maduresa femenina juntament amb la crema ‘contorno de ojos’ que ja tinc.
Avui m’he atabalat pensant en la quantitat de coses que tinc pendents de fer o embastades. En les coses que hauria de fer però que m’estic fent la remolona perquè no estic segura de fer-les, de voler-les fer o d’atrevir-me a fer-les. I en les coses que he de fer i de les quals no puc escapar-me’n. M’he adonat que estic espantada. I m’he sentit sola. I només em sento sola quan estic trista, de manera que crec que avui, definitivament, estic trista.
Fa uns dies, fent zapping vaig enganxar un home que explicava que la gran assignatura pendent de la humanitat és el consol, bé, la falta de consol. Quan el necessitem no el trobem enlloc. I aquesta certesa és una realitat que està bé conèixer (sovint ens eduquem pensant que trobarem consol en la religió, en les persones o en les coses) i acceptar (més que res per intentar no dessolar-nos cada vegada que no trobem consol). Em sembla que va dir que ens haurien d’ensenyar això a l’escola quan som petits per ajudar-nos a no passar-nos la vida buscant coses que no existeixen ni entristint-nos per no trobar-les. Sobre quines coses poden ‘aliviar-nos’, em sembla recordar que va dir la filosofia, la poesia i la música. La filosofia només la recomanava quan els ànims no estaven molt baixos perquè si no, segons a qui llegeixis, pots acabar suicidant-te. La poesia suposo que es referia a totes les seves formes i jo em quedo amb la bellesa no-només-terrenal de les persones que estimem. I la música podria ser el gran placebo per a les nostres ànimes insomnes.
Si sabés fer anar el castpost, des d’aquí podríeu sentir la canço de l’any 1986 There is a light that never goes out dels Smiths. I si fos bruixa, faria que no parés de sonar aquesta nit.
Llàgrimes pel que podria ser si tot fos diferent de tal com és. Avorriment per tots els cops que ho he pensat. Aquest silenci matador i aquest puto clown de tots els cops que voldria dir t’estimo i no puc. És respecte o és por? Diga’m que no ho saps. Diga’m on he d’anar. I sobretot no em facis l’amor, o moriré, de nou.
Quants llits he de trobar bruts per oblidar-te? Quants matins arrepentits hauré d’omplir amb bons propósits que sis dies i dos gintonics fan oblidar? Quants cops més hauré de tancar els ulls per no veure que no ets tu sinó vés a saber qui la víctima del meu millor espectacle. I tu, del meu pitjor paper, el que sempre intento fer però que mai no enganxo del tot.
Així, amb aquests pensaments depriments, desenfilo les Rambles des del Zurich cap a Drassanes. De cap cap el mar. Com si el mar pogués empassar-se tota aquesta tonteria.
I recordo quan les Rambles em sorprenien i penso quants cops hi dec haver passat i si deu haver-hi algú que em recordi caminant-hi. I m’imagino en fotos de guiris de tot el món, despistada, al fons de la foto.
Giro per Tallers i torno a girar a l’esquerra i em perdo i apareixo al Macba. Em relaxo amb els sorolls dels skaters. M’agrada. És com la remor d’un mar fantasma. Em relaxa i m’inquieta a la vegada. Vigilo de posar cara de pal mentre penso que em moriria de vergonya si algú amb rodes m’atropellés sense voler i somric pensant en la meva altra paranoia ridícula de patir un accident per culpa d’algú fent malabars al carrer. Passo per la Central i penso en el el cloc-cloc-cloc de caminar per damunt del terra de fusta i en el disseny de les seves bosses.
Em perdo una mica més i torno a sortir a les Rambles. Cap al mar. Però arribo al carrer Ferran i l’agafo. Baixo per Avinyó i recordo bars que ja no hi són. El Noche y Día. I els petons. I arribo al carrer Ample i continuo recordant. I penso en la Maga de Rayuela caminant pels carrers de Montmartre, perdent-se i trobant-se, jugant sense posar-hi massa atenció però sense protegir-se de res. I sento llàstima. Una mica de pànic. I penso que algun dia m’he d’acabar el llibre. Muntanyes de llibres començats i abandonats, amb un punt de llibre que pot ser qualsevol cosa que sempre fa gràcia retrobar al cap del temps. Voler reprendre la lectura pel punt on l’havia deixat, decidir tornar a començar pel principi i tornar a deixar un punt de llibre, el mateix o un de nou, en el mateix punt.
L’amor romàntic està passat de moda però m’escau molt bé. És el refugi perfecte per a tots els fracassos suposadament previstos i acceptats, l’impossible immóbil i innaccessible que cura ferides que no són seves mentre et vampiritza. Un vanitós, un cec, o una víctima també. Però no m’han agradat mai les víctimes. I no puc deixar de pensar en tu. Seria immoral que no em frenessis. I ets tan decorós frenant-me que et faria mil petons.
Per què alguns petons són tan intensos i d’altres tant insignificants? Prova de dir-me que no m’estimes mentre em fas un petó salvatge perquè tenim poc temps i no hauríem d’estar petonejant-nos i com que serà només un cop t’hi deixes tot. Prova de dir-me que m’estimes mentre em fas un petó suau perquè voldries cuidar-me i que et cuidés, com un àngel de la guarda enamorat d’una verge.
I arribo a Via Laietana i recordo que allà vaig recollir els meus gatets. I mentre escric això el Negre em saluda. Els gats ho saben tot. No diuen res perquè són llestos. I torno a pensar que no només a Ventdelpla el veterinari és l’home més guapo de tots i decideixo anar a saludar el meu veterinari preferit. Però té la consulta plena. Això no és Ventdelpla. Per celebrar-ho entro al mercat de Santa Caterina i em compro fruita a una parada.
Segueixo caminant, cap al mar. Arribo a la Barceloneta. I penso en el cuiner d’una barca. Bebedor, jugador i faldiller. Que defensava que la terra era plana perquè ell així ho havia vist sempre que havia anat lluny amb la barca. Que portava les seves amants al quart de pis del carrer Mestrança on vivia amb la dona i els quatre fills. Un home que era més espléndid amb els amics que no pas amb la seva pròpia família. I la seva família es podia morir de gana. Un home que no recordo i que no somreia el dia del meu bateig. La seva filla, la meva àvia, també comprava a Santa Caterina però després no havia d’agafar l’autobús per tornar a casa seva.
Mirant el mar, asseguda, penso que el cercle s’ha tancat però que, de moment, no l’entenc.
L’experiment del post anterior (un post raro, sí) consistia en llegir 4 poemes sense informació del seu autor i intentar respondre’s a dues preguntes: si el poema t’havia agradat i si en sabries dir l’autor. Després hi havia la informació dels autors. I un detall important és que els 4 poemes es trobaven convenienment complementats per 4 fotografies (una per poema) del Georgie Dann.
En tot cas, moltes gràcies als que heu participat! Sobretot als que ho heu fet de manera indiscreta Sr. Perdedor2, Sr. Zincpiritione2, Sr. Jaume, Sir William Temple i Sr. Karbeis.
Sobre amagar els autors dels poemes
Sempre que llegeixo o he de llegir poesia em trobo que tinc massa informació sobre el seu autor, cosa que òbviament me’n condiciona la lectura. Amb les novel·les o la música a vegades compro per comprar i m’arrisco així a descobrir coses (que pot ser que m’agradin o que no). Amb la poesia, en el meu cas, això fa pal i tota la que corre per casa són regals perquè són de l’autor tal o qual o són temari acadèmic. No hi ha lloc per a la improvisació! Ni per a la innocència! Posar poemes sense dir-ne els autors era pretendre que qui fes l’experiment arribés ‘innocent’ als poemes i pogués pensar ‘mm enginyós’ o bé ‘brrrr trunyaco’ sense tant càrrec de consciència.
Per què aquests poemes i no uns altres?
Bàsicament perquè els tinc a casa i eren ‘rarities’ comparats amb els de Verdaguer, JV Foix i Martí i Pol de sempre. Em feia gràcia que els atribuíssiu a d’altres autors o a cap. Un bon poema sense autor és com una persona bonica despullada, vulnerable.
Eren necessàries les fotos del Georgie Dann?
No però quedaven molt gracioses. La poesia és una cosa taaaan seriosa i taaan respectable i taaan difícil. I els Hits del Georgie Dann són taaaan cachondons i taan cutres. I a l’hora de la veritat, quanta felicitat ha donat la BAR-BA-CO-A del Georgie i quanta n’ha donat la poesia? És la missió de la poesia la mateixa que la de la Barbacoa? Tot ha de tenir una missió? Només una? La mateixa per a mi que per a tothom? Existeix la bellesa absoluta? I el mal gust absolut?
Més sobre els poemes i sobre els autors
La cerca dels poemes i dels autors la vaig fer amb tot el carinyo del món mundial i amb molt d’amor per la llengua. Són joies pel que tenen d’enginyoses i d’eternes, i no són per a cada dia.
Aquest experiment què cony vol dir?
Res. Que tothom s’ho passi bé amb el que li agradi.
***
(Per cert, aprofito per saludar al Sr. Georgie Dann, al Sr. Puma,al Sr. Torrebruno i a la Sra. o Srta. Mireia Feliu, no fos cas que per aquelles coses de la vida Sant Google els portés fins aquí).
Aquest és un post raro (aviso). De fet és un experiment sobre poesia que consisteix en intentar contestar 2 preguntes per a cadascun de 4 fragments.
LES 2 PREGUNTES
ELS 4 FRAGMENTS
.
Fragment 1
¿L’has vist al front de la promesa
quan, per l’amor la galta encesa,
anava a maridar-se, el nuvi a son costat?
Pobra parella que hi camines!
Ton caminoi té més espines
que el romeguer de pues fines! …
Tot, allà baix, són proves, dols i treball pesat.
Allà baix, l’ona que clareja,
quan l’has beguda t’amargueja;
el verm naix dins la fruita que sembla com la mel
Bé pots triar la més formosa,
la que et paregui més sucosa;
que la taronja, tan gustosa,
esdevindrà, amb el temps, amarga com la fel.
(fotografia)
Fragment 2
Ton aire i ton donaire és tan estrany
que no hi ha en aquest lloc home de seny
que a amar ta bizarreria no s’empeny,
a bé que tots s’empenyen per son dany;
perquè tos ulls, fent ganyes, ab engany
atrauen als qui tracten ab desdeny,
i, sent més blanca i freda que Montseny,
pe caçar los pastors tens un parany.
No és molt que a mi em caçasses ab tal giny,
que, si mir ta bellesa, prop o lluny,
la veig més cotoneta que un codony.
Mon cor, sens llibertat, de dol se tiny,
i unes llàgrimes llança com lo puny
si no vols dar-me un consonant en ‘ony’.
(fotografia)
Fragment 3
Jo us ame tantque tan humanament
mai dona foncamada en aquest món.
Jo us ame tantque en l’infernal pregon
no sent com ningú,com jo, més greu turment.
Jo us ame tantque seré eternament
en ben volersens mai trobar segon.
Jo us ame tantque quant puc dar-vos don,
tant que no pucsentir més del que sent.
I puix que és certque ab tanta fe i amor
ningú no potvoler ni més penar,
com poreu dirque só fals ni traidor?
La culpa quevós me podeu donar
és que pretenc,sofrint mortal dolor
sols aquell béque amant puc desitjar.
(fotografia)
Fragment 4
(ell)
Querideta mia,
tota eres de plata;
mira que me moro,
perquè tu me mates.
(…)
(ella)
Cuita, cotonet,
si no jo me moro,
que, si no comences,
me derrito tota.
(ell)
Puix estam a punt,
eixampla les cuixes,
mes després no digues que la agulla punxa.
(ella)
Ja comença a entrar!
Poc a poc, i cuita!
Apreta de baix
i també de puntes!
Los pèls del pixó
me punxen les vores,
mes apreta fort,
que això no hi importa!
Apreta, querit,
puix no estic cansada;
espolsa’m lo cony,
trau-ne les paparres.
Ja no en toco gens,
perquè tot és dintre.
Remenaràs bé;
jo et faré farina
Ai, que és dolç, amor!
Ai, vida! Ai, xona!
No penso menjar
mai cosa més dolça.
Puix estam cansats,
dormim una estona;
després tornarem
a fer nostres coses.
(fotografia)
Atenció!
Final de l’experiment.
Respostes apuntades? Aleshores….
LA SOLUCIÓ ALS ENIGMES
.
Fragment 1.
Segle XIX. Autor: Frederic Mistral. Mallana (La Provença) 1830 – 1914.
Fragment del Cant Desè del Poema Mireia.
Fragment 2
Segle XVII. Autor: Francesc Vicent Garcia, rector de Vallfogona. Tortosa 1579 – Vallfogona 1623.
Poema de l’antologia Poesia eròtica i pornogràfica catalana del segle XVII.
Fragment 3
Segle XVI. Autor: Pere Serafí. 1500 Venècia? – Barcelona 1567.
Poema de l’antologia Poesia escollida de Pere Serafí.
Fragment 4
Segle XVII. Autor anònim.
Poema de l’antologia Poesia eròtica i pornogràfica catalana del segle XVII.
Sento fascinació pels anuncis de comunitats autònomes per captar estiuejants. Aquest any ja n’he vist un parell. Us els explico.
‘La tierra con nombre de vino’
Utilitza dues de les coses que més acostumen a agradar -el vi i el sexe-, amb un format innovador com de tràiler de pel·lícula. A més, s’han currat més d’un anunci. En el primer que he vist surt una noia estressada per la feina, una mena d’executiva agressiva que, de sobte, es planta de vacances a La Rioja, s’apunta a un curset de tast de vins i acaba sucumbint a una excitant aventura amb el professor-sommelier del curset. Del segon només he vist que acaba amb un súper morreig en què es veu clarament l’ímpetu de qui petoneja (una dona) i que el subjecte pacient i petonejat és un home. El missatge és clar: vés a La Rioja. Si ets dona lligaràs amb un home sensible, culte i refinat; i si ets home gaudiràs de la passió d’una dona alliberada i amb iniciativa. I no t’amoïnis si ets tímid, l’alcohol ho farà tot possible. Ah… i sobretot no t’amoïnis pel què diran perquè anar a La Rioja no és com anar a Cuba. És tan cinematogràfic que el lema –o com es digui- sembla el títol d’una peli ‘La Rioja, la tierra con nombre de vino’. Tatatachaaaaan.
‘Galicia, sí es única’
Confesso que m’ha fet enveja perquè m’ha fet pensar que Catalunya és la única comunitat autònoma amb un fet diferencial que emprenya la resta d’Espanya. L’anunci de Galícia presenta unes quantes paraules gallegues d’una manera tan poètica, mística i misteriosa que vénen ganes d’anar-hi. L’anunci està molt ben fet, aconsegueix, pel meu gust, resultar bonic sense ser pedant, ni passar-se de ‘campechano’, ni semblar un docu-anunci d’Alfaromeo i els Paradors Nacionals. Recordo que diuen ‘morriña’, surten unes imatges precioses de mar i muntanya i una veu acaba dient ‘¿la sientes?’ o alguna cosa semblant. L’efecte és brutal. L’única crítica que se m’acudeix fer-li és que té un cert regust a supermercat Veritas i a móbil Nokia de floretes artístiques. Al final, l’anunci acaba dient una cosa com ara ‘palabras diferentes para lugares diferentes que no tienen igual’. Brutal aquí la intel·ligència de no dir ‘lengua propia’ però dir ‘palabras diferentes’. De tot cor, em trec el barret davant l’astúcia i el bon gust de qui ha pensat i ha fet l’anunci. Astúcia que brilla especialment en el lema ‘Galicia sí es única’ que té molta però que moooooolta tela.
A banda d’aixo, he estat mirant si Sant Google m’apropava a més campanyes i he trobat que València aquest any no en tindrà, que la d’Andalusia diu ‘Andalucía te quiere’ i que la d’Espanya diu ‘Sonríe, estás en España’. Malauradament no he trobat la de Catalunya que aquest any podria ser ‘En la tierra del Estatut, tómate un vermout’.
Ahir vaig fer un post que em va deixar mal gust de boca. Vaig fer un post sobre les coses que em feien ràbia i després em va fer ràbia cosa pensar que havia quedat massa rabiós.
Som el que escrivim? Som el que diem? Som el que semblem? Són preguntes de llibre de manual de psicologia i de llibre d’autoajuda -suposo- i són les eternes qüestions que ens anem fent una vegada rera una altra quan alguna cosa no va com ens ve de gust que vagi.
Quan les coses van al nostre gust no ens fem tantes preguntes. Dic això perquè l’examen que he fet avui i que suposadament ahir em preparava entre posts i programes de tele m’ha anat prou bé. Evidentment no ha sonat la flauta sinó que portava l’assignatura preparada d’abans.
Però el tema és que el bon humor de després de fer l’examen i, sobretot, l’alliberament de no haver-me’l de preparar més penso que m’ha ajudat a arribar a casa, posar-me un disc del Vinicious de Moraes i fer-me un bon soparet. Quin gust.
Aprofito per recomanar un llibre que vaig comprar-me fa temps i que encara no m’he llegit, es diu Fisiologia del Gust (títol original: Fisiologia del Gust o Meditacions de Gastronomia Trascendent) i l’autor és J.A. Brillat-Savarin.
SOBRE EL LLIBRE
Pel que té de curiós us n’he copiat l’índex.
Dels sentits. Del gust. De la gastronomia.De la gana. Dels aliments en general. Teoria dels fregits. De la sed. De les begudes. Sobre la fi del món. De la gastronomia.Dels gastrònoms. Mesures gastronòmiques. Del plaer de la taula.De les parades de caça. De la digestió. Del descans. Del dormir. Dels somnis.La influència del règim alimentici amb el descansar, el dormir i el somiar. De l’obesitat.D’estar prim. Del dejú. De l’extenuació. De la mort. Història filosòfica de la cuina. Dels fondistes.La gastronomia clàssica en acció. Mitologia gastronòmica.
SOBRE L’AUTOR
Una petita biografia
Nascut a Belley el 1775 dins d’una família benestant de l’aristocràcia de l’administració judicial. Va començar la seva carrera com a jutge i la va continuar fins el 1792, any durant el qual va ser revocat de tots els seus càrrecs per haver estat considerat lligat a les forces conservadores. Es va veure aleshores obligat a emigrar als Estats Units, on va treballar com a professor de francès i com a primer violí a l’orquestra del John Street Theatre de Nova York. El 1796 va poder tornar a França, establir-se a París i reprendre, en part, la seva malaguanyada fortuna. Anys més tard va ser nomenat jutge de la ‘Cour de Cassation’, càrrec que va conservar fins la seva mort, el 1826.
Un aforisme
Contribueix més a la felicitat del gènere humà la invenció d’una vianda nova que no pas el descobriment d’un astre.
Una imatge
I un pastís
Salut!
Ostres, quina ràbia, em vaig quedar adormida prenent el sol i m’he pelat. Per acabar-ho d’adobar (o acabar d’adobar-ho) he estat veient el debat de l’Estatut(et) i NIP/TUCK, i demà tinc un examen que no m’he preparat. A sobre, ara estic veient Aida (capítol repetit per més inri). Quina ràbia.
Vaig a llistar les coses que em fan ràbia aviam si així em buido de tota aquesta ràbia i em poso a estudiar d’una vegada.
Coses que em fan ràbia
-Els anuncis d’Actimel, sobretot els d’última generació que van del rotllo ‘Actimel y yo’ i que intenten gravar-nos al pensament que l’Actimel ha estat sempre entre nosaltres, que és màgic i que així ho afirmen multitud d’estudis. Em pregunto per què ningú no diu res del pobre LC1.
-El fet que la pàgina de Blocat se m’emporti a la pàgina d’ERC. Els anuncis dels supermercats Veritas i els de Marina d’Or Ciudad de Vacaciones.
-La (meva) falta de disciplina i la (meva) mandra.
-Posar-me vermella.
-El Mariano Rajoy i el Carod Rovira.
-La falta de mandra i la disciplina dels altres.
-La gent que estornuda sense complexos. Em molesta el soroll i em molesta especialment quan em trobo darrera d’algú que ho fa sense tapar-se la boca i he d’escollir entre empassar-me els seus microbis i les seves babes suspeses a l’aire o deixar de respirar durant uns instants.
-Odiar la meva jefa.
-Els emails i els sms innecessàriament bordes.
-No atrevir-me a fer un post sobre la depressió postvacacional que van patir els meus gats.
-Demanar un carpaccio de vedella, que no estigui perfecte, dir-ho i que em vacil·lin.
-L’excés de bon rotllo, els falsos piropos i les abraçades efusives que es fan en públic perquè tothom ho vegi.
-Que no quedi bé divertir-se amb coses frívoles.
-L’egocentrisme de qui diu massa alt saber molt d’alguna cosa perquè tothom sap molt d’alguna cosa però perquè uns parlin altres han de callar.
-Les cares amb Botox.
-El preu de tots els productes que es vénen a preu d’or als supermercats Veritas.
-Fer coses que em fa ràbia que altra gent faci.
-Els anuncis feministes d’articles relacionats amb la menstruació i els dels complements vitamínics tipus Berocca i Micebrina.
-La gent que es queixa per tot.
-La supèrbia dels que afirmen ser feliços amb la mateixa vehemència que tu podries fer-los veure que són uns desgraciats.
-El reggaeton.
-Les diferents formes de camuflatge de la veritat.
-La falta d’humilitat i la xuleria dels que es pensen que són anticonvencionals i/o diferents.
-Els Post-Palla i els Post-69.
-Fer veure que no estic tirant els trastos quan estic tirant els trastos.
-L’anunci de Colgate Time Control, els de tots els cosmètics a per dones madures i els de productes làctics amb afegitons de calci o de soja.
-L’anunci de Dove que feien fa temps i que estava a mig camí d’un curs CEAC de Dermatologia bàsica i un anunci de Benetton.
-Els que diuen que no miren la tele i es pensen que així, automàticament, es converteixen en intelectuals, intel·ligents i, a mi, només em semblen imbècils.
Però… el que més ràbia em fa de tot és el fet que hi hi hagi coses que em fan ràbia.
Després d’un passadís lúgubre i unes quantes escales vaig trobar-me, per fi, voltant per l’esquelet del Palast der Republik de Berlín.
Una plataforma sorollosa i metàl·lica feta de la mateixa provisionalitat que les escales atravessava de punta a punta tota la sala. A cada pas, el contrast terrible entre la petitesa humana i el soroll de la plataforma contra el silenci i la gairebé immensitat de l’edifici. I certa humitat que no es veia però que s’intuïa en la foscor. Sempre he pensat que la humitat fa soroll: una mena de sshhhhhhhh quan fa calor i una mena de tic-tac-tic-tac quan fa fred.
Al fons de tot, però a sota de la plataforma metàl·lica, la única font de llum de la sala.
I després, una altra sala. Un recinte més petit amb un bar i una petita carpa amb un espectacle teatral d’hipnosi on havies d’anar sense sabates. Una noia de blanc feia de deixeble de l’hipnotitzador i d’hostessa.
Algunes deixebles-hostessa, un hipnotitzador i un comunicador. Em va fer gràcia que l’hipnotitzador es feia dir Manuel Muerte, suposo que aquest nom deu sonar exòtic a Berlín.
No vaig entendre res de l’espectacle, només que deien números i que anava sortint gent de la sala amb cara d’haver perdut un sorteig. Quan em vaig cansar de l’estètica de l’espectacle i la rutina se’m va fer previsible vaig marxar.
Aquesta és la última cosa que vaig veure. Una sala amb un reixat formant una muntanyeta irregular i farcida de petites pissarres amb preguntes o paraules sueltes. Una bona imatge de la ineficàcia de fer-se massa preguntes, de l’acaparament que provoca l’excés d’informació i de la provisionalitat dels pensaments que s’esborren en el nostre cap com el guix a les pissarres.
Tota aquesta moguda correspon a una iniciativa cultural de l’anomenat Volks Palast.
Però la “Demolició” sembla que és imminent i potser algun dia quedarà esborrat del mapa, caput, per sempre més, com les paraules escrites amb guix o les paraules d’amor que no acabem de dir mai.
A data d’avui, 10 de juny de 2006, aquesta és la seva imatge caçada per una webcam. El futur és un gran dubte.
