Tic Tac Tic Tac Em desespero mentre t’espero

Llàgrimes pel que podria ser si tot fos diferent de tal com és. Avorriment per tots els cops que ho he pensat. Aquest silenci matador i aquest puto clown de tots els cops que voldria dir t’estimo i no puc. És respecte o és por? Diga’m que no ho saps. Diga’m on he d’anar. I sobretot no em facis l’amor, o moriré, de nou.

Quants llits he de trobar bruts per oblidar-te? Quants matins arrepentits hauré d’omplir amb bons propósits que sis dies i dos gintonics fan oblidar? Quants cops més hauré de tancar els ulls per no veure que no ets tu sinó vés a saber qui la víctima del meu millor espectacle. I tu, del meu pitjor paper, el que sempre intento fer però que mai no enganxo del tot.

Així, amb aquests pensaments depriments, desenfilo les Rambles des del Zurich cap a Drassanes. De cap cap el mar. Com si el mar pogués empassar-se tota aquesta tonteria.

I recordo quan les Rambles em sorprenien i penso quants cops hi dec haver passat i si deu haver-hi algú que em recordi caminant-hi. I m’imagino en fotos de guiris de tot el món, despistada, al fons de la foto.

Giro per Tallers i torno a girar a l’esquerra i em perdo i apareixo al Macba. Em relaxo amb els sorolls dels skaters. M’agrada. És com la remor d’un mar fantasma. Em relaxa i m’inquieta a la vegada. Vigilo de posar cara de pal mentre penso que em moriria de vergonya si algú amb rodes m’atropellés sense voler i somric pensant en la meva altra paranoia ridícula de patir un accident per culpa d’algú fent malabars al carrer. Passo per la Central i penso en el el cloc-cloc-cloc de caminar per damunt del terra de fusta i en el disseny de les seves bosses.

Em perdo una mica més i torno a sortir a les Rambles. Cap al mar. Però arribo al carrer Ferran i l’agafo. Baixo per Avinyó i recordo bars que ja no hi són. El Noche y Día. I els petons. I arribo al carrer Ample i continuo recordant. I penso en la Maga de Rayuela caminant pels carrers de Montmartre, perdent-se i trobant-se, jugant sense posar-hi massa atenció però sense protegir-se de res. I sento llàstima. Una mica de pànic. I penso que algun dia m’he d’acabar el llibre. Muntanyes de llibres començats i abandonats, amb un punt de llibre que pot ser qualsevol cosa que sempre fa gràcia retrobar al cap del temps. Voler reprendre la lectura pel punt on l’havia deixat, decidir tornar a començar pel principi i tornar a deixar un punt de llibre, el mateix o un de nou, en el mateix punt.

L’amor romàntic està passat de moda però m’escau molt bé. És el refugi perfecte per a tots els fracassos suposadament previstos i acceptats, l’impossible immóbil i innaccessible que cura ferides que no són seves mentre et vampiritza. Un vanitós, un cec, o una víctima també. Però no m’han agradat mai les víctimes. I no puc deixar de pensar en tu. Seria immoral que no em frenessis. I ets tan decorós frenant-me que et faria mil petons.

Per què alguns petons són tan intensos i d’altres tant insignificants? Prova de dir-me que no m’estimes mentre em fas un petó salvatge perquè tenim poc temps i no hauríem d’estar petonejant-nos i com que serà només un cop t’hi deixes tot. Prova de dir-me que m’estimes mentre em fas un petó suau perquè voldries cuidar-me i que et cuidés, com un àngel de la guarda enamorat d’una verge.

I arribo a Via Laietana i recordo que allà vaig recollir els meus gatets. I mentre escric això el Negre em saluda. Els gats ho saben tot. No diuen res perquè són llestos. I torno a pensar que no només a Ventdelpla el veterinari és l’home més guapo de tots i decideixo anar a saludar el meu veterinari preferit. Però té la consulta plena. Això no és Ventdelpla. Per celebrar-ho entro al mercat de Santa Caterina i em compro fruita a una parada.

Segueixo caminant, cap al mar. Arribo a la Barceloneta. I penso en el cuiner d’una barca. Bebedor, jugador i faldiller. Que defensava que la terra era plana perquè ell així ho havia vist sempre que havia anat lluny amb la barca. Que portava les seves amants al quart de pis del carrer Mestrança on vivia amb la dona i els quatre fills. Un home que era més espléndid amb els amics que no pas amb la seva pròpia família. I la seva família es podia morir de gana. Un home que no recordo i que no somreia el dia del meu bateig. La seva filla, la meva àvia, també comprava a Santa Caterina però després no havia d’agafar l’autobús per tornar a casa seva.

Mirant el mar, asseguda, penso que el cercle s’ha tancat però que, de moment, no l’entenc.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Tic Tac Tic Tac Em desespero mentre t’espero

  1. Zincpiritione ha dit:

    I encara hi ha qui diu que Barcelona no és bonica…
    Tu potser no ho veuràs, però mira: pell de gallina!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s