Demà començo vacances

Començo vacances i estic rara. Veient el Telenotícies ho he entès tot. Han dit que és final de curs i que els nens es despedien de l’escola fins al setembre. I ha sortit una classe d’adolescents cantant el Boig per Tu de Sau i una nena que plorava perquè estava contenta perquè marxava però trista perquè deixava els mestres i tantes coses. Pobra nena. La manera com ha dit ‘tantes coses’ m’ha semblat poc menys que exactament el mateix que podria dir jo avui. Em fan falta unes vacances i em sento com una adolescent. Merda.

M’ha semblat estrany veure els nens cantant el Boig per tu. Però clar, tampoc no deu ser fàcil trobar cançons per a moments així. A mi només em ve al cap la cumba-lacrimògena ‘És l’hora dels adéus’, la cumba-psicodèlica ‘La vall del riu vermell’ i la més-que-cumba terrible i tristíssima ‘Paf era un drac màgic’ o crònica d’un inadaptat autista. Un cop he arribat a la conclusió que aquestes cançons parlen de l’aïllament i de la pèrdua de la persona estimada i que promouen l’alcoholisme, he decidit beure una copa de Riesling a la salut del Xesco Boix (acs) i no donar-hi més voltes.

Com que no tinc paraula, més tard m’he enrecordat que quan vaig acabar vuité d’EGB (curiós com el cervell ens fa venir els records) tothom plorava i, com que tothom plorava, tothom encara plorava més. Una mestra va renyar-nos per frívols i va fer-nos sentir ridículs amb una reflexió sobre les coses que realment requereixen llàgrimes i les que no. Mira quina puta gràcia que ara, quinze anys més tard, em trobo, com la Jurado (acs), en el punt de partida, trista per una tonteria. I mira que les llàgrimes d’abans semblen més dolces i menys amargues que les d’ara però només és un efecte òptic. D’aquí quinze anys tindré 43 anys, potser tindré nens i suposo que seguiré tenint ganes de plorar de felicitat però de tristor, just quan tingui la sensació que algun cicle està a punt d’acabar-se.

Hi ha dies que em veig tan perduda com quan era adolescent. Encara sort que ahir vaig gastar-me uns quants euros en una crema ‘efecto sol dorado’ i uns ‘parches descolchantes anticelulíticos’, indicis inequívocs de maduresa femenina juntament amb la crema ‘contorno de ojos’ que ja tinc.

Avui m’he atabalat pensant en la quantitat de coses que tinc pendents de fer o embastades. En les coses que hauria de fer però que m’estic fent la remolona perquè no estic segura de fer-les, de voler-les fer o d’atrevir-me a fer-les. I en les coses que he de fer i de les quals no puc escapar-me’n. M’he adonat que estic espantada. I m’he sentit sola. I només em sento sola quan estic trista, de manera que crec que avui, definitivament, estic trista.

Fa uns dies, fent zapping vaig enganxar un home que explicava que la gran assignatura pendent de la humanitat és el consol, bé, la falta de consol. Quan el necessitem no el trobem enlloc. I aquesta certesa és una realitat que està bé conèixer (sovint ens eduquem pensant que trobarem consol en la religió, en les persones o en les coses) i acceptar (més que res per intentar no dessolar-nos cada vegada que no trobem consol). Em sembla que va dir que ens haurien d’ensenyar això a l’escola quan som petits per ajudar-nos a no passar-nos la vida buscant coses que no existeixen ni entristint-nos per no trobar-les. Sobre quines coses poden ‘aliviar-nos’, em sembla recordar que va dir la filosofia, la poesia i la música. La filosofia només la recomanava quan els ànims no estaven molt baixos perquè si no, segons a qui llegeixis, pots acabar suicidant-te. La poesia suposo que es referia a totes les seves formes i jo em quedo amb la bellesa no-només-terrenal de les persones que estimem. I la música podria ser el gran placebo per a les nostres ànimes insomnes.

Si sabés fer anar el castpost, des d’aquí podríeu sentir la canço de l’any 1986 There is a light that never goes out dels Smiths. I si fos bruixa, faria que no parés de sonar aquesta nit.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a Demà començo vacances

  1. MarkCohen ha dit:

    Per a aquells que vulguin sentir als Smiths…

  2. Zincpiritione ha dit:

    Quan tenia 14 anys i m’imaginava amb quinze anys més (amb 29, que vell, deia aleshores!) veia, si fa no fa, el que veig avui quan m’imagino amb quinze anys més (amb 44, que vell, dic ara!).
    Espero que amb 44 (si hi arribo!), quan m’imagini amb quinze anys més (59: decrèpit vell xaruc) vegi alguna cosa diferent…😛
    Sí senyora. Un altre post de pell de gallina, tant pel que dius com pel com ho dius.
    Bones vacances!

  3. dessmond ha dit:

    El dia que tingui les vacances davant del nas, no gastaré un minut per fer un post -tan bo, per cert!-.
    Només diré: A-Dé-UUU

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s