La picaresca

L’inefable Jesús Quintero acaba de començar el seu programa dient que la picaresca forma part de la nostra cultura, que la picaresca es troba en els nostres gens i que en això no importa la classe ni la condició. I he pensat ‘tu puta madre’. Perdó. Trec el puta però deixo el madre.

El comentari del particular Jesús Quintero no m’ha agradat. Mai no m’ha fet gràcia l’esperit del Lazarillo de Tormes i del Rinconete i Cortadillo pel fet que representen el triomf del mediocre-lamentable que aconsegueix per ‘chiripa’ les coses més increïbles aprofitant-se d’alguna cosa fent-ne mofa o disfressant d’ingenuïtat i ‘cazurrisme’ les seves males arts o la seva ‘jeta’ infinita.

El sorprenent Jesús Quintero m’ha picat i veig que ara entrevista al Dioni que, per cert, ja no és guenyo, s’ha fet cantant i acaba l’entrevista tocant la guitarra i cantant ‘tan ricamente’. No ho fa malament del tot. Quin currículum aquest home. Diria que va robar un furgó ple de diners que ningú no sap on van anar a parar i que va aprofitar la seva estada a la presó per estudiar Dret i, dic jo, per pensar què fer amb tots aquells diners quan sortís de la presó.

En Jesús Quintero -aquest home és una mina- acaba de dir amb el seu estil de locutor radiofònic nocturn fumador i bevedor de güisquis-on-the-rocks que la picaresca és l’art de sobreviure amb el mínim esforç però que viure sense treballar, a vegades, pot costar molt d’esforç.

I aquest concís vòmit de filosofia pícara li ha servit de presentació d’un home que es veu que va viure 4 anys de gratis a l’hotel Hilton de Caracas gràcies a la màfia. Fanfarroneja de les personalitats que es veu que coneix i del fet d’haver estat un protegit de la màfia però el clímax arriba en el moment que comenta humilment que ell mai no va interessar-se pels assumptes de la màfia perquè ell només s’aprofitava de la seva generosa protecció. Acaba l’entrevista tocant la guitarra i he de dir que m’agrada.

Passant de tot, el programa del temerari Jesús Quintero entra en un bucle de riures histèrics amb el Risitas explicant la seva particular i patètica història d’aventures inexplicables i èxits sobtats.

Després d’aquests minuts esportius, el misteriós Jesús Quintero mira amb aquella cara morbosa i obscenament autocomplaent el següent entrevistat, és l’Albert Pla que canta alguna cosa.

Aquest moment tant indescriptible s’enllaça amb una entrevista a dos il·luminats de la jet-set psicodèlica d’Eivissa: Pocholo i la seva amiga hippi amb look a mig camí entre la Ciccolina (pornostar i política) i la Marujita Díaz (actriu i cantant folclòrica) i lents de contacte blanques. El gran Jesús Quintero demana a l’amiga hippi del Pocholo que canti i ella emet una sèrie de sorollets bucals i vocals relativament harmònics que Pocholo escolta amb devoció. L’hàbil Jesús Quintero fa una sèrie de preguntes ràpides als dos bojos a partir de les quals puc extreure dues conclusions: Pocholo creu ser el Messies i ella és argentina però si no ho fos podria ser Condolezza Rice.

M’estic marejant.

Ara surt un senyor negre agorilat que va ser campió del món de boxa deu fer uns quants anys però que va commocionar la sensible i sensitiva opinió de l’insuperable Jesús Quintero quan va comentar que havia fet l’amor just abans del combat que el va fer campió del món. L’entrevista acaba amb l’home negre comentant que li semblen més boniques les dones blanques que les dones negres tot demanant que ningú no s’ofengui per manifestar aquesta preferència.

L’inconfusible Jesús Quintero recita que ‘la picaresca és l’essència i senya de l’espanyol, la reina dels nostres costums’ mentre jo penso que és la lacra d’aquest país anomenat Espanya al qual geopolíticament i econòmica pertany Catalunya.

El programa experimenta una mena de gir perillós i el semidéu Jesús Quintero declama que ‘tots aquests pícaros ens alegren la vida i ens la fan més divertida però que hi ha un altre tipus de picaresca que és més lletja i perillosa, com saps’.

Déu meu. No ho he sentit malament. Ha personalitzat el seu discurs. I el que és pitjor: ha utilitzat la segona persona del singular. Ha dit ‘com saps’. Necessito escriure-ho en versió original. Ha dit ‘como sabes’. S’ha dirigit a mi i a cadascuna de les ànimes càndides que estàvem atrapades veient el seu programa o evangeli.

Començo a sentir una mena de defalliment.

Però encara he de dir més coses. Tot això ho ha dit mentre a la pantalla apareixia un provocatiu primer pla d’una boca –la seva- i d’un micròfon –el seu- però quan ha dit ‘como sabes’ el pla ha enfocat els seus ulls vidriosos i fumejants que han accentuat l’ambigüitat dramàtica del terrible tutejament.

…..Como sabes.

Però l’incombustible Jesús Quintero encara no ha acabat i el ‘tete a tete’ ha donat lloc a l’enèsim monòleg radiofònic televisat acompanyat aquest cop d’un auster i fàlic primer pla del seu micròfon enfocat des de diferents angles, des de dalt i pels costats.

Defalleixo.

Després d’uns moments densos i tensos, una sèrie d’imatges Warholianes de l’infinit Jesús Quintero han acompanyat el seu últim, abigarrat i abarrilat monòleg que transcric en versió original perquè em dóna la gana.

“Soy loco, estoy loco. Allá los cuerdos….

Hacer el amor con alguien a quien se ama, dormir con la conciencia tranquila, no envidiar, trabajar poco y en lo que te gusta, no te mira nadie, no esperar lo que no existe, no tener que mentir a nadie y menos a ti mismo, no odiar, gozar cuanto sea posible, no tener pleitos, no soportar yugos y cadenas, no querer tener siempre la razon, saber descubrir la belleza y la bondad ocultas. Tal vez estas pequeñas cosas sean la felicidad.

El amor no se come pero alimenta. El amor no se bebe pero emborracha. El amor no se fuma pero coloca. El amor no es una estufa pero calienta. El amor no es un libro pero enseña más que todos los libros juntos y de él están hechos los mejores. El amor no cotiza en bolsa pero no hay mayor valor ni mayor tesoro”.

Em deixo anar. M’abandono. Moro. Jesús Quintero és Déu.

El temps dels desencants

No sé què és l’encant i no sé què és el desencant. Vaig néixer i m’han dit que em moriré, suposadament estic passant per la vida, estic vivint. No he entès mai les persones que tenen por a la mort i tampoc no entenc les que tenen por a la vida. Res no em fa més mal del que puc suportar i res no durarà mai per sempre. És avorrit però tot està clar des del primer moment.

Sobre el que en diuen les necessitats bàsiques, les tinc totes cobertes. L’alimentació, el lloc on viure, les relacions socials, les sexuals i les familiars. També faig esport, és saludable i em fa sentir bé, com diu tothom que en fa. Tinc un cercle d’amics que es manté en els anys i no em costa fer-me amb d’altra gent.

No penso massa estona en les coses que algun cop m’han fet mal. L’instint dels animals, deia Epicur, els fa allunyar-se d’allò que els genera dolor. I així com els animals poden aprendre que el foc crema i no acostar-s’hi massa, jo m’aparto d’allò que alguna vegada m’ha pogut ferir.

Malgrat que tot això pugui fer pensar que sóc un home complet, la veritat és que sovint em sento en dubte amb tot plegat i és aleshores que necessito ocupar el cap i ocupar el temps amb coses útils i és d’aquesta manera que sovint obtinc plaer de l’esforç i de la disciplina.

En això sóc bo i ho sé. Podríem dir que els meus pares m’ho han ensenyat i si bé jo no ho he aprovat la major part de les vegades, íntimament podria arribar a confessar que el meu èxit és fill del seu mètode. Però ara no vull pensar-hi.

Sobre el fet de tenir parella estable, tot i que podria plantejar-me per fàcils algunes opcions, la veritat és que cap d’elles no em satisfà. Però vaig fent, tal com es diu avui en dia. Tinc amigues i m’organitzo. No tinc por de quedar-me sol ara mateix. Una vegada, algú em va dir que tinc pendent tastar el gust de la solitud i que quan això em passi la fiblada serà forta i acceptaré algú al meu costat per no sentir-me sol.

Aquesta és la única veritat sobre l’amor: l’amor amb majúscules no existeix i l’amor amb minúscules és només una fiblada al cor que afebleix i que fa aparèixer una mena d’instint de protegir-nos-en amb coses senzilles que ens donin plaer i seguretat com ara una parella, un hort, una família, o vés a saber què. Tots som víctimes potencials d’aquesta fiblada i no hi ha res més enllà.

El món no es pot canviar, el món és com és. Som afortunats. Vivim en el cantó afortunat i aquesta és la única necessitat que tenim coberta per la cara. La resta ens l’hem de buscar. Alguns diuen que aquesta fortuna no és una necessitat sinó una enganyifa del capitalisme, jo no ho sé.

Els que diuen que l’amor no és una necessitat estan morts. Morts de fàstic o morts de pena, vés a saber. L’amor amb minúscules no és més petit que l’amor amb majúscules, només és més real, més tangible i més imperfecte. M’agrada. M’agrada tant com el teu nas. La mirada és meva, el silenci és teu i les lletres parlen per tu.

Eclecticisme salvatge

El terra del menjador està gastat, és blanc i negre i sempre m’ha agradat molt. Tots els mobles del pis de Ripoll són ‘originals’ i quan dic originals em refereixo al fet que són originals del moment que van ser adquirits i aquests moments són llunyans i diversos en el temps, i no hi ha hagut cap esforç estètic per lligar estils. Per això parlo d’eclecticisme salvatge però també hauria pogut dir funcionalisme kitsch.

El pis de Ripoll és un pis del qual mai ningú no n’ha destacat el bon gust en la decoració i tot va agreujar-se el dia que ma mare va decidir fer-lo pintar de color groc i quan dic groc em refereixo al groc dels retoladors fluorescents.

(imatge) (imatge) (imatge)

Però el caos estètic a vegades produeix algun encert i aquest és el cas del menjador on em trobo: el blanc i negre del terra continua agradant-me i les parets grogues combinen molt bé amb la finestra oberta color verd fosc i la muntanya que es veu a fora, plena pleníssima d’arbres. També m’agrada l’armari que tinc al darrera, buit i pintat de groc per dins, amb vidres i fusta blanca per fora.

Els mobles ‘originals’ s’estan convertint gradualment en mobles ostàlgics i és que cada cop els veig més semblants al que m’imagino que deurien ser els menjadors típics de la RDA. L’altre dia vaig llegir en un diari que a Berlin han obert un nou museu on s’exposa mobiliari típic de l’època comunista. L’article especificava que no es tractava d’un museu ostàlgic (nostàlgia de l’Alemània de l’est, la comunista).

Em pregunto si es pot considerar l’ostàlgia com un corrent estètic enlloc de com un sentiment polític. Intento imaginar quin seria el nostre equivalent i m’imagino un museu de la transició que aprofitaria els decorats de Temps de Silenci i de Cuéntame.

Tornant al meu menjador, l’altre encert casual és un quadre de l’artista Espigolé que ma mare no sap valorar però que gràcies a la seva lògica caòtica i funcional va decidir fer emmarcar i penjar-lo al costat de la finestra verda. M’agrada molt. A la paret del costat hi ha una porta que sempre ha estat tancada i que va a parar a la cuina, no cal ser un expert en Feng Shui per poder veure que una porta tancada no només no és gaire funcional si no que, a més, no té cap sentit enlloc.

(imatge) (imatge) (imatge)

Després de la porta hi ha un moble de línies rectes que podria haver sortit de l’escola Bauhaus i que està ple de novel·les policíaques i de misteri que no m’he llegit mai i que de petita no m’atrevia a mirar de por que em feien. També hi ha alguns objectes estranys que costa de creure que algú hagi comprat i ara penso que potser són souvenirs regalats. Costa de creure, en tot cas, que s’hagin pogut quedar al lloc on són damunt del moble durant tant de temps.

Dins del moble hi ha encara altres rareses: des d’un fanzine eròtic molt vell fins a les cartes d’amor que es van escriure els meus pares quan el meu pare feia la mili, passant per alguna caixa amb fotografies i postals antigues i algun àlbum de costura de quan la meva mare devia ser molt petita.

Ara m’adono que en el moble també hi ha el tocadiscos on vaig escoltar mil cops quan era petita els vinils del meu pare. Les imatges i els sons quotidians de fa temps desperten la nostra nostàlgia. La Trinca, ABBA (chiquitita dime por qué), Jane Birkin (en un adorable estoig verd molt bonic, amb el je t’aime moi non plus, l’aquabone, el 69 anné erotique i tantes d’altres), Sonido Quadrofónico (només m’agradava l’estoig que era molt futurista), Pink Floyd (dark side of the moon), Lluís Llach (em semblava malaltís), David Bowie (em feia por), Raimon (em semblava rabiut), Bob Dylan (em vaig enganxar al hurricane).

Xesco Boix (em transportava la canço a la vora de la mar hi ha una donzella, hi ha una donzella….), Mocedades (maitechu mia em feia por i els relacionava amb les veus de les cançons dels dibuixos animats, de fet crec que la banda sonora del Willie Fog la cantaven ells). Donna Summer (no m’agradava), Beatles (el McCartney em queia antipàtic), El cóndor passa (em feia riure), Música Hawaina (m’imaginava vestida amb bikini i faldilla de fulles de palmera), mil discos de l’orquestra de Ray Connif (tots ells amb portades força eròtiques).

Serrat (què tendre era la cançó de matinada), John Lennon (no es pot ser adolescent sense l’imagine i el jealous guy), alguna cosa de música clàssica (només recordo Tchaikovski i Vivaldi), un parell de musicals comprats a Londres: Evita (en un estoig platejat preciocíssim) i un de l’oest que no era West Side Story i que podria taralalejar ara mateix.

(imatge) (imatge) (imatge)

Mentre la meva àvia feia el dinar o el sopar escoltava mil cops aquests i d’altres vinils. També m’encantava mirar-los i olorar-los, i si a dins portaven les lletres de les cançons o fotografies era encara millor. Cantava les cançons llegint les lletres i ballava davant d’un moble que feia efecte mirall segons com i recordo que un cop em vaig fer pipí a sobre i que portava leotardos.

I recordo que aquesta època de recerca musical va acabar el dia que van arribar els cd i vaig començar a escoltar Rick Astley i Transvision Vamp. Després d’un temps ombrívol quant a gustos musicals va arribar l’era dels cassetts (de chrome) gravats i regravats mil cops. Però això ja seria una altra història.

Ají, coca i palta al Perú

Si hagués de dir quin gust tenen les vacances no sabria què dir. El gust d’abans de marxar és el picant i l’agredolç és el  gust de la tornada. El picant d’abans de marxar el sents quan el cor et crema amb totes les pors i angúnies possibles per l’avió, per l’estada, per això i per allò i per allò altre, i no pots parar de patir i no pots parar de marxar, i no hi ha marxa enrera. L’agredolç de la tornada s’explica per haver viscut dins d’un temps relatiu: la sensació d’haver sortit un minut de la vida de sempre i haver estat un any fora. Tornes amb un equipatge enorme de sensacions i d’aventures viscudes que s’enfronta amb la calma tranquil·la i monòtona de la quotidianitat d’on vas marxar.

Es fa dolç tornar i retrobar-te amb la família, amics i paisatges habituals però es fa agre no poder portar ningú al lloc d’on vens. Les paraules, com sempre, es fan curtes. Ja ha passat tot i saps que no hi tornaràs i que no podràs teletransportar-hi ningú ni amb les teves paraules ni amb les teves fotografies. I has d’anar tancant els ulls perquè no es poden tenir tant oberts tanta estona.

El gust del Perú és el gust de la fruita, net i intens, refrescant i a vegades aspre, ple de vida i a vegades àcid, dolç quan interessa. Amb punxes o amb la pell fina com de sedes brillants. Verds, marrons, vermells, blaus, negres i grocs, tots els colors de la bandera inca que al nostre món s’identifica amb el moviment gay. Una altra expropiació frívola? O un exemple més de passivitat i localisme resignat? Des de l’infinit de la meva ignorància i des de l’infinit de la meva imaginació, el Perú m’ha semblat un país equivocat. Un país que no s’atreveix a mirar-se a ell mateix. Endimoniat per un suposat passat brillant i paralitzat per un present que mira enrera i cap a altres països.

Amb el discurs de la pena i de la injustícia dels grans corruptes i dels lladres d’ahir i d’avui hi ha carta blanca per continuar lligats de mans i peus autocompadint-se de tot i de res. Cecs els rics i cecs els pobres que miren massa lluny i no s’adonen que la única tripulació d’aquest vaixell són ells mateixos, que fora només hi ha un oceà immens que prescindeix d’ells.

Els astres, les muntanyes i els fenòmens meteorològics eren elements sagrats per als inques i els colors de l’arc de Sant Martí formen la bandera inca que actualment oneja en moltes ciutats i que es pot veure representada en molts llocs. Us imagineu que la senyera o l’estelada s’haguessin convertit en emblema del moviment homosexual? Us imagineu que al món hi haguessin ciutats senceres plenes de la nostra bandera i que s’organitzessin desfilades amb ella arreu del món però significant qualsevol altra cosa? Doncs això els deu passar al Perú.

Una altra cosa curiosa és el seguiment del mundial de futbol. Els primers dies de viatge encara s’estava jugant i era el tema estrella de tothom. Quan vam arribar a l’hotel amb cara de pomes agres perquè els d’Iberia ens havien perdut un parell de maletes i el recepcionista ens va dir tot seriós que ens acompanyava en el sentiment ens va sorprendre però més ens va sorprendre descobrir que el comentari feia referència al fet que Espanya havia estat eliminada en els mundials de futbol!!

Tothom, tothom i tothom ens preguntava pel futbol i pel ditxós mundial. Els aparadors de les botigues d’electrodomèstics eren improvisats centres socials on s’amuntegaven piles de gent a veure i comentar els partits, un cop rera l’altre. I això que Perú ni tan sols hi jugava, tot un drama per a ells. No m’ho hauria imaginat mai.

De la mateixa manera que tampoc no m’imaginava que m’agradaria tant Machu Pichu i la selva, respectivament. Ruines i paisatges impressionants, la imprevisibilitat de la memòria històrica i les incerteses de les reconstruccions del passat, l’obscenitat de la natura absoluta i el camí immens que ens n’aparta, protegint-nos, en ciutats-refugi precioses com Arequipa, Puno i Cuzco, en marronoses ciutats míseres com Juliaca o Ciudad de Dios i en la grisor de la ciutat de Lima, òrfena de sol i de lluna i de tot excepte de reixes, que n’hi ha per tot arreu.

Machu Pichu és preciós pel seu emplaçament però no se sap gaire cosa de les seves ruïnes ni de la funcio que van tenir. És possible que es tractés d’una mena de centre religiós, com un Montserrat diria jo, i és que les muntanyes eren màgiques pels inques però també per a nosaltres, els catalans, i si no que ho diguin a en Jacint Verdaguer.

El misteri que envolta el Machu Pichu (en quèchua, la llengua dels inques, vol dir muntanya vella) ve del fet que va ser un lloc que va restar amagat durant segles i del qual no n’apareix informació en cap de les cròniques que es conserven de l’època. La colonització espanyola va tenir lloc quan la cultura inca, d’uns 200 anys d’antiguitat en aquell moment, era una cultura forta i esplendorosa. Les cròniques escrites per part d’espanyols i mestissos de l’època són –crec- l’única font documental de l’època.

Si bé tots els temples inques van ser saquejats, destruïts i reutilitzats ràpidament pels espanyols al principi del segle XVI, les ruïnes del Machu Pichu van restar amagades i, per tant, ignorades fins a principis del segle XX. No recordo cap menció sobre l’or de Machu Pichu, en canvi, a la ciutat del Cuzco i als seus voltants molts temples havien estat plens d’or perquè aquest mineral representava el Sol i els espanyols, en un temps rècord, se’l van endur tot.

No va ser fins al voltant del 1920 que un explorador no-peruà va trobar les ruïnes de Machu Pichu tot i que se sap que la gent dels voltants en coneixien la seva existència. Trobo molt misteriós un silenci de 400 anys. Què devien pensar les persones que coneixien aquestes ruïnes? Què en devien saber? Què deuen pensar els que van viure el moment del ‘descobriment’ dels anys vint i el seu posterior boom turístic? Quines dades deuen haver circulat de generació en generació? En 400 anys hi ha temps per perdre molta informació però també per guardar-ne força. Què estrany tot plegat.

He de dir que els inques no em van semblar tan avançats en els seus temps com tenia entès que havien estat. Veient ruïnes i museus inques m’imaginava que devien ser coetanis dels nostres grecs o romans però no. Els inques se situen al voltant del 1200 i òbviament la seva fi la marca l’època de la colònia espanyola, al voltant del 1500. És molt poc temps i no és tan antic en la història.

Independentment del fet que el que van fer els colonitzadors espanyols amb ells és absolutament brutal i deplorable, crec que la cultura inca està sobrevalorada. Allà van haver-hi més cultures que malauradament queden eclipsades per tot el misticisme que hi ha al voltant dels inques i que, en part, es deu a la brutalitat dels colons espanyols contra ells. Com les estrelles del rock que si moren joves són més fàcilment idealitzades.

Un tema que em va fascinar i del qual no m’atrevia a preguntar és el tema de la llengua. Al Perú es parla oficialment el castellà però hi ha d’altres llengües en ús. Bàsicament hi ha tres fronts lingüístics: a la part més oriental, on hi ha territori de selva i queda a prop Colòmbia i Bolívia, hi ha la llengua aymarà i altres llengües minoritàries (no sé quines són); a la part central, part de la serra, hi ha la llengua quèchua; i a la part més occidental, el litoral pacífic, sembla que és on hi ha més presència del castellà. El castellà és la llengua de l’estat i de l’administració. L’anglès i el castellà són les llengües del turisme. L’escola és en castellà. El quèchua sembla ser la llengua dels inques. El quèchua, l’aymarà i les altres llengues més minoritàries són llengües vives i parlades actualment. L’aymarà també es parla a Bolívia.

L’or dels inques va ser robat, fos, perdut i gastat pels espanyols i pels anglesos. La llengua dels inques és viva encara però, com el mateix país, se sent inferior. Però, dic jo, inferior a qui? No hi ha millors ni pitjors, només hi ha rics i pobres. Un peruà que viu a Barcelona de fa anys em va comentar que ells firmarien contents perquè la corrupció al seu país fos només d’un 3%. Els seus propis diners és el que necessita aquest país. La resta –crec- ja vindria sola. Sense les rèmores polítiques del passat i sense tot aquest complexe d’inferioritat, el Perú podria renèixer de les seves cendres. L’or està perdut però el país encara no.