Ají, coca i palta al Perú

Si hagués de dir quin gust tenen les vacances no sabria què dir. El gust d’abans de marxar és el picant i l’agredolç és el  gust de la tornada. El picant d’abans de marxar el sents quan el cor et crema amb totes les pors i angúnies possibles per l’avió, per l’estada, per això i per allò i per allò altre, i no pots parar de patir i no pots parar de marxar, i no hi ha marxa enrera. L’agredolç de la tornada s’explica per haver viscut dins d’un temps relatiu: la sensació d’haver sortit un minut de la vida de sempre i haver estat un any fora. Tornes amb un equipatge enorme de sensacions i d’aventures viscudes que s’enfronta amb la calma tranquil·la i monòtona de la quotidianitat d’on vas marxar.

Es fa dolç tornar i retrobar-te amb la família, amics i paisatges habituals però es fa agre no poder portar ningú al lloc d’on vens. Les paraules, com sempre, es fan curtes. Ja ha passat tot i saps que no hi tornaràs i que no podràs teletransportar-hi ningú ni amb les teves paraules ni amb les teves fotografies. I has d’anar tancant els ulls perquè no es poden tenir tant oberts tanta estona.

El gust del Perú és el gust de la fruita, net i intens, refrescant i a vegades aspre, ple de vida i a vegades àcid, dolç quan interessa. Amb punxes o amb la pell fina com de sedes brillants. Verds, marrons, vermells, blaus, negres i grocs, tots els colors de la bandera inca que al nostre món s’identifica amb el moviment gay. Una altra expropiació frívola? O un exemple més de passivitat i localisme resignat? Des de l’infinit de la meva ignorància i des de l’infinit de la meva imaginació, el Perú m’ha semblat un país equivocat. Un país que no s’atreveix a mirar-se a ell mateix. Endimoniat per un suposat passat brillant i paralitzat per un present que mira enrera i cap a altres països.

Amb el discurs de la pena i de la injustícia dels grans corruptes i dels lladres d’ahir i d’avui hi ha carta blanca per continuar lligats de mans i peus autocompadint-se de tot i de res. Cecs els rics i cecs els pobres que miren massa lluny i no s’adonen que la única tripulació d’aquest vaixell són ells mateixos, que fora només hi ha un oceà immens que prescindeix d’ells.

Els astres, les muntanyes i els fenòmens meteorològics eren elements sagrats per als inques i els colors de l’arc de Sant Martí formen la bandera inca que actualment oneja en moltes ciutats i que es pot veure representada en molts llocs. Us imagineu que la senyera o l’estelada s’haguessin convertit en emblema del moviment homosexual? Us imagineu que al món hi haguessin ciutats senceres plenes de la nostra bandera i que s’organitzessin desfilades amb ella arreu del món però significant qualsevol altra cosa? Doncs això els deu passar al Perú.

Una altra cosa curiosa és el seguiment del mundial de futbol. Els primers dies de viatge encara s’estava jugant i era el tema estrella de tothom. Quan vam arribar a l’hotel amb cara de pomes agres perquè els d’Iberia ens havien perdut un parell de maletes i el recepcionista ens va dir tot seriós que ens acompanyava en el sentiment ens va sorprendre però més ens va sorprendre descobrir que el comentari feia referència al fet que Espanya havia estat eliminada en els mundials de futbol!!

Tothom, tothom i tothom ens preguntava pel futbol i pel ditxós mundial. Els aparadors de les botigues d’electrodomèstics eren improvisats centres socials on s’amuntegaven piles de gent a veure i comentar els partits, un cop rera l’altre. I això que Perú ni tan sols hi jugava, tot un drama per a ells. No m’ho hauria imaginat mai.

De la mateixa manera que tampoc no m’imaginava que m’agradaria tant Machu Pichu i la selva, respectivament. Ruines i paisatges impressionants, la imprevisibilitat de la memòria històrica i les incerteses de les reconstruccions del passat, l’obscenitat de la natura absoluta i el camí immens que ens n’aparta, protegint-nos, en ciutats-refugi precioses com Arequipa, Puno i Cuzco, en marronoses ciutats míseres com Juliaca o Ciudad de Dios i en la grisor de la ciutat de Lima, òrfena de sol i de lluna i de tot excepte de reixes, que n’hi ha per tot arreu.

Machu Pichu és preciós pel seu emplaçament però no se sap gaire cosa de les seves ruïnes ni de la funcio que van tenir. És possible que es tractés d’una mena de centre religiós, com un Montserrat diria jo, i és que les muntanyes eren màgiques pels inques però també per a nosaltres, els catalans, i si no que ho diguin a en Jacint Verdaguer.

El misteri que envolta el Machu Pichu (en quèchua, la llengua dels inques, vol dir muntanya vella) ve del fet que va ser un lloc que va restar amagat durant segles i del qual no n’apareix informació en cap de les cròniques que es conserven de l’època. La colonització espanyola va tenir lloc quan la cultura inca, d’uns 200 anys d’antiguitat en aquell moment, era una cultura forta i esplendorosa. Les cròniques escrites per part d’espanyols i mestissos de l’època són –crec- l’única font documental de l’època.

Si bé tots els temples inques van ser saquejats, destruïts i reutilitzats ràpidament pels espanyols al principi del segle XVI, les ruïnes del Machu Pichu van restar amagades i, per tant, ignorades fins a principis del segle XX. No recordo cap menció sobre l’or de Machu Pichu, en canvi, a la ciutat del Cuzco i als seus voltants molts temples havien estat plens d’or perquè aquest mineral representava el Sol i els espanyols, en un temps rècord, se’l van endur tot.

No va ser fins al voltant del 1920 que un explorador no-peruà va trobar les ruïnes de Machu Pichu tot i que se sap que la gent dels voltants en coneixien la seva existència. Trobo molt misteriós un silenci de 400 anys. Què devien pensar les persones que coneixien aquestes ruïnes? Què en devien saber? Què deuen pensar els que van viure el moment del ‘descobriment’ dels anys vint i el seu posterior boom turístic? Quines dades deuen haver circulat de generació en generació? En 400 anys hi ha temps per perdre molta informació però també per guardar-ne força. Què estrany tot plegat.

He de dir que els inques no em van semblar tan avançats en els seus temps com tenia entès que havien estat. Veient ruïnes i museus inques m’imaginava que devien ser coetanis dels nostres grecs o romans però no. Els inques se situen al voltant del 1200 i òbviament la seva fi la marca l’època de la colònia espanyola, al voltant del 1500. És molt poc temps i no és tan antic en la història.

Independentment del fet que el que van fer els colonitzadors espanyols amb ells és absolutament brutal i deplorable, crec que la cultura inca està sobrevalorada. Allà van haver-hi més cultures que malauradament queden eclipsades per tot el misticisme que hi ha al voltant dels inques i que, en part, es deu a la brutalitat dels colons espanyols contra ells. Com les estrelles del rock que si moren joves són més fàcilment idealitzades.

Un tema que em va fascinar i del qual no m’atrevia a preguntar és el tema de la llengua. Al Perú es parla oficialment el castellà però hi ha d’altres llengües en ús. Bàsicament hi ha tres fronts lingüístics: a la part més oriental, on hi ha territori de selva i queda a prop Colòmbia i Bolívia, hi ha la llengua aymarà i altres llengües minoritàries (no sé quines són); a la part central, part de la serra, hi ha la llengua quèchua; i a la part més occidental, el litoral pacífic, sembla que és on hi ha més presència del castellà. El castellà és la llengua de l’estat i de l’administració. L’anglès i el castellà són les llengües del turisme. L’escola és en castellà. El quèchua sembla ser la llengua dels inques. El quèchua, l’aymarà i les altres llengues més minoritàries són llengües vives i parlades actualment. L’aymarà també es parla a Bolívia.

L’or dels inques va ser robat, fos, perdut i gastat pels espanyols i pels anglesos. La llengua dels inques és viva encara però, com el mateix país, se sent inferior. Però, dic jo, inferior a qui? No hi ha millors ni pitjors, només hi ha rics i pobres. Un peruà que viu a Barcelona de fa anys em va comentar que ells firmarien contents perquè la corrupció al seu país fos només d’un 3%. Els seus propis diners és el que necessita aquest país. La resta –crec- ja vindria sola. Sense les rèmores polítiques del passat i sense tot aquest complexe d’inferioritat, el Perú podria renèixer de les seves cendres. L’or està perdut però el país encara no.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Ají, coca i palta al Perú

  1. Lluís ha dit:

    Veig que fa cinc anys escrivies apunts molt bons. També veig que el blog segueix de viatge per la dimensió perduda del temps. Ara que m’hi començo a habituar ho trobo divertit, i ja espero quin serà el nou salt temporal: em recordes molt “La màquina del temps” del Wells, quan al final l’invent se li descontrola i el du amunt i avall de les èpoques, fins que l’envia en companyia de dinosaures…

  2. Lluis, vaig per ordre cronològic, més enllà del 2006 no hi aniré. M’he quedat a novembre de 2006 però vull tornar al present i escriure coses noves i notar l’emoció de fer-ho. On eres tu al 2006? Ja veus que jo era lluny, i pensar que ara em fa por volar…🙂

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s