Eclecticisme salvatge

El terra del menjador està gastat, és blanc i negre i sempre m’ha agradat molt. Tots els mobles del pis de Ripoll són ‘originals’ i quan dic originals em refereixo al fet que són originals del moment que van ser adquirits i aquests moments són llunyans i diversos en el temps, i no hi ha hagut cap esforç estètic per lligar estils. Per això parlo d’eclecticisme salvatge però també hauria pogut dir funcionalisme kitsch.

El pis de Ripoll és un pis del qual mai ningú no n’ha destacat el bon gust en la decoració i tot va agreujar-se el dia que ma mare va decidir fer-lo pintar de color groc i quan dic groc em refereixo al groc dels retoladors fluorescents.

(imatge) (imatge) (imatge)

Però el caos estètic a vegades produeix algun encert i aquest és el cas del menjador on em trobo: el blanc i negre del terra continua agradant-me i les parets grogues combinen molt bé amb la finestra oberta color verd fosc i la muntanya que es veu a fora, plena pleníssima d’arbres. També m’agrada l’armari que tinc al darrera, buit i pintat de groc per dins, amb vidres i fusta blanca per fora.

Els mobles ‘originals’ s’estan convertint gradualment en mobles ostàlgics i és que cada cop els veig més semblants al que m’imagino que deurien ser els menjadors típics de la RDA. L’altre dia vaig llegir en un diari que a Berlin han obert un nou museu on s’exposa mobiliari típic de l’època comunista. L’article especificava que no es tractava d’un museu ostàlgic (nostàlgia de l’Alemània de l’est, la comunista).

Em pregunto si es pot considerar l’ostàlgia com un corrent estètic enlloc de com un sentiment polític. Intento imaginar quin seria el nostre equivalent i m’imagino un museu de la transició que aprofitaria els decorats de Temps de Silenci i de Cuéntame.

Tornant al meu menjador, l’altre encert casual és un quadre de l’artista Espigolé que ma mare no sap valorar però que gràcies a la seva lògica caòtica i funcional va decidir fer emmarcar i penjar-lo al costat de la finestra verda. M’agrada molt. A la paret del costat hi ha una porta que sempre ha estat tancada i que va a parar a la cuina, no cal ser un expert en Feng Shui per poder veure que una porta tancada no només no és gaire funcional si no que, a més, no té cap sentit enlloc.

(imatge) (imatge) (imatge)

Després de la porta hi ha un moble de línies rectes que podria haver sortit de l’escola Bauhaus i que està ple de novel·les policíaques i de misteri que no m’he llegit mai i que de petita no m’atrevia a mirar de por que em feien. També hi ha alguns objectes estranys que costa de creure que algú hagi comprat i ara penso que potser són souvenirs regalats. Costa de creure, en tot cas, que s’hagin pogut quedar al lloc on són damunt del moble durant tant de temps.

Dins del moble hi ha encara altres rareses: des d’un fanzine eròtic molt vell fins a les cartes d’amor que es van escriure els meus pares quan el meu pare feia la mili, passant per alguna caixa amb fotografies i postals antigues i algun àlbum de costura de quan la meva mare devia ser molt petita.

Ara m’adono que en el moble també hi ha el tocadiscos on vaig escoltar mil cops quan era petita els vinils del meu pare. Les imatges i els sons quotidians de fa temps desperten la nostra nostàlgia. La Trinca, ABBA (chiquitita dime por qué), Jane Birkin (en un adorable estoig verd molt bonic, amb el je t’aime moi non plus, l’aquabone, el 69 anné erotique i tantes d’altres), Sonido Quadrofónico (només m’agradava l’estoig que era molt futurista), Pink Floyd (dark side of the moon), Lluís Llach (em semblava malaltís), David Bowie (em feia por), Raimon (em semblava rabiut), Bob Dylan (em vaig enganxar al hurricane).

Xesco Boix (em transportava la canço a la vora de la mar hi ha una donzella, hi ha una donzella….), Mocedades (maitechu mia em feia por i els relacionava amb les veus de les cançons dels dibuixos animats, de fet crec que la banda sonora del Willie Fog la cantaven ells). Donna Summer (no m’agradava), Beatles (el McCartney em queia antipàtic), El cóndor passa (em feia riure), Música Hawaina (m’imaginava vestida amb bikini i faldilla de fulles de palmera), mil discos de l’orquestra de Ray Connif (tots ells amb portades força eròtiques).

Serrat (què tendre era la cançó de matinada), John Lennon (no es pot ser adolescent sense l’imagine i el jealous guy), alguna cosa de música clàssica (només recordo Tchaikovski i Vivaldi), un parell de musicals comprats a Londres: Evita (en un estoig platejat preciocíssim) i un de l’oest que no era West Side Story i que podria taralalejar ara mateix.

(imatge) (imatge) (imatge)

Mentre la meva àvia feia el dinar o el sopar escoltava mil cops aquests i d’altres vinils. També m’encantava mirar-los i olorar-los, i si a dins portaven les lletres de les cançons o fotografies era encara millor. Cantava les cançons llegint les lletres i ballava davant d’un moble que feia efecte mirall segons com i recordo que un cop em vaig fer pipí a sobre i que portava leotardos.

I recordo que aquesta època de recerca musical va acabar el dia que van arribar els cd i vaig començar a escoltar Rick Astley i Transvision Vamp. Després d’un temps ombrívol quant a gustos musicals va arribar l’era dels cassetts (de chrome) gravats i regravats mil cops. Però això ja seria una altra història.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Eclecticisme salvatge

  1. Francesc ha dit:

    Després de 4 anys hem trobat la defensa de la pintura espigolariana.
    Molt agraït

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s