El temps dels desencants

No sé què és l’encant i no sé què és el desencant. Vaig néixer i m’han dit que em moriré, suposadament estic passant per la vida, estic vivint. No he entès mai les persones que tenen por a la mort i tampoc no entenc les que tenen por a la vida. Res no em fa més mal del que puc suportar i res no durarà mai per sempre. És avorrit però tot està clar des del primer moment.

Sobre el que en diuen les necessitats bàsiques, les tinc totes cobertes. L’alimentació, el lloc on viure, les relacions socials, les sexuals i les familiars. També faig esport, és saludable i em fa sentir bé, com diu tothom que en fa. Tinc un cercle d’amics que es manté en els anys i no em costa fer-me amb d’altra gent.

No penso massa estona en les coses que algun cop m’han fet mal. L’instint dels animals, deia Epicur, els fa allunyar-se d’allò que els genera dolor. I així com els animals poden aprendre que el foc crema i no acostar-s’hi massa, jo m’aparto d’allò que alguna vegada m’ha pogut ferir.

Malgrat que tot això pugui fer pensar que sóc un home complet, la veritat és que sovint em sento en dubte amb tot plegat i és aleshores que necessito ocupar el cap i ocupar el temps amb coses útils i és d’aquesta manera que sovint obtinc plaer de l’esforç i de la disciplina.

En això sóc bo i ho sé. Podríem dir que els meus pares m’ho han ensenyat i si bé jo no ho he aprovat la major part de les vegades, íntimament podria arribar a confessar que el meu èxit és fill del seu mètode. Però ara no vull pensar-hi.

Sobre el fet de tenir parella estable, tot i que podria plantejar-me per fàcils algunes opcions, la veritat és que cap d’elles no em satisfà. Però vaig fent, tal com es diu avui en dia. Tinc amigues i m’organitzo. No tinc por de quedar-me sol ara mateix. Una vegada, algú em va dir que tinc pendent tastar el gust de la solitud i que quan això em passi la fiblada serà forta i acceptaré algú al meu costat per no sentir-me sol.

Aquesta és la única veritat sobre l’amor: l’amor amb majúscules no existeix i l’amor amb minúscules és només una fiblada al cor que afebleix i que fa aparèixer una mena d’instint de protegir-nos-en amb coses senzilles que ens donin plaer i seguretat com ara una parella, un hort, una família, o vés a saber què. Tots som víctimes potencials d’aquesta fiblada i no hi ha res més enllà.

El món no es pot canviar, el món és com és. Som afortunats. Vivim en el cantó afortunat i aquesta és la única necessitat que tenim coberta per la cara. La resta ens l’hem de buscar. Alguns diuen que aquesta fortuna no és una necessitat sinó una enganyifa del capitalisme, jo no ho sé.

Els que diuen que l’amor no és una necessitat estan morts. Morts de fàstic o morts de pena, vés a saber. L’amor amb minúscules no és més petit que l’amor amb majúscules, només és més real, més tangible i més imperfecte. M’agrada. M’agrada tant com el teu nas. La mirada és meva, el silenci és teu i les lletres parlen per tu.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s