La picaresca

L’inefable Jesús Quintero acaba de començar el seu programa dient que la picaresca forma part de la nostra cultura, que la picaresca es troba en els nostres gens i que en això no importa la classe ni la condició. I he pensat ‘tu puta madre’. Perdó. Trec el puta però deixo el madre.

El comentari del particular Jesús Quintero no m’ha agradat. Mai no m’ha fet gràcia l’esperit del Lazarillo de Tormes i del Rinconete i Cortadillo pel fet que representen el triomf del mediocre-lamentable que aconsegueix per ‘chiripa’ les coses més increïbles aprofitant-se d’alguna cosa fent-ne mofa o disfressant d’ingenuïtat i ‘cazurrisme’ les seves males arts o la seva ‘jeta’ infinita.

El sorprenent Jesús Quintero m’ha picat i veig que ara entrevista al Dioni que, per cert, ja no és guenyo, s’ha fet cantant i acaba l’entrevista tocant la guitarra i cantant ‘tan ricamente’. No ho fa malament del tot. Quin currículum aquest home. Diria que va robar un furgó ple de diners que ningú no sap on van anar a parar i que va aprofitar la seva estada a la presó per estudiar Dret i, dic jo, per pensar què fer amb tots aquells diners quan sortís de la presó.

En Jesús Quintero -aquest home és una mina- acaba de dir amb el seu estil de locutor radiofònic nocturn fumador i bevedor de güisquis-on-the-rocks que la picaresca és l’art de sobreviure amb el mínim esforç però que viure sense treballar, a vegades, pot costar molt d’esforç.

I aquest concís vòmit de filosofia pícara li ha servit de presentació d’un home que es veu que va viure 4 anys de gratis a l’hotel Hilton de Caracas gràcies a la màfia. Fanfarroneja de les personalitats que es veu que coneix i del fet d’haver estat un protegit de la màfia però el clímax arriba en el moment que comenta humilment que ell mai no va interessar-se pels assumptes de la màfia perquè ell només s’aprofitava de la seva generosa protecció. Acaba l’entrevista tocant la guitarra i he de dir que m’agrada.

Passant de tot, el programa del temerari Jesús Quintero entra en un bucle de riures histèrics amb el Risitas explicant la seva particular i patètica història d’aventures inexplicables i èxits sobtats.

Després d’aquests minuts esportius, el misteriós Jesús Quintero mira amb aquella cara morbosa i obscenament autocomplaent el següent entrevistat, és l’Albert Pla que canta alguna cosa.

Aquest moment tant indescriptible s’enllaça amb una entrevista a dos il·luminats de la jet-set psicodèlica d’Eivissa: Pocholo i la seva amiga hippi amb look a mig camí entre la Ciccolina (pornostar i política) i la Marujita Díaz (actriu i cantant folclòrica) i lents de contacte blanques. El gran Jesús Quintero demana a l’amiga hippi del Pocholo que canti i ella emet una sèrie de sorollets bucals i vocals relativament harmònics que Pocholo escolta amb devoció. L’hàbil Jesús Quintero fa una sèrie de preguntes ràpides als dos bojos a partir de les quals puc extreure dues conclusions: Pocholo creu ser el Messies i ella és argentina però si no ho fos podria ser Condolezza Rice.

M’estic marejant.

Ara surt un senyor negre agorilat que va ser campió del món de boxa deu fer uns quants anys però que va commocionar la sensible i sensitiva opinió de l’insuperable Jesús Quintero quan va comentar que havia fet l’amor just abans del combat que el va fer campió del món. L’entrevista acaba amb l’home negre comentant que li semblen més boniques les dones blanques que les dones negres tot demanant que ningú no s’ofengui per manifestar aquesta preferència.

L’inconfusible Jesús Quintero recita que ‘la picaresca és l’essència i senya de l’espanyol, la reina dels nostres costums’ mentre jo penso que és la lacra d’aquest país anomenat Espanya al qual geopolíticament i econòmica pertany Catalunya.

El programa experimenta una mena de gir perillós i el semidéu Jesús Quintero declama que ‘tots aquests pícaros ens alegren la vida i ens la fan més divertida però que hi ha un altre tipus de picaresca que és més lletja i perillosa, com saps’.

Déu meu. No ho he sentit malament. Ha personalitzat el seu discurs. I el que és pitjor: ha utilitzat la segona persona del singular. Ha dit ‘com saps’. Necessito escriure-ho en versió original. Ha dit ‘como sabes’. S’ha dirigit a mi i a cadascuna de les ànimes càndides que estàvem atrapades veient el seu programa o evangeli.

Començo a sentir una mena de defalliment.

Però encara he de dir més coses. Tot això ho ha dit mentre a la pantalla apareixia un provocatiu primer pla d’una boca –la seva- i d’un micròfon –el seu- però quan ha dit ‘como sabes’ el pla ha enfocat els seus ulls vidriosos i fumejants que han accentuat l’ambigüitat dramàtica del terrible tutejament.

…..Como sabes.

Però l’incombustible Jesús Quintero encara no ha acabat i el ‘tete a tete’ ha donat lloc a l’enèsim monòleg radiofònic televisat acompanyat aquest cop d’un auster i fàlic primer pla del seu micròfon enfocat des de diferents angles, des de dalt i pels costats.

Defalleixo.

Després d’uns moments densos i tensos, una sèrie d’imatges Warholianes de l’infinit Jesús Quintero han acompanyat el seu últim, abigarrat i abarrilat monòleg que transcric en versió original perquè em dóna la gana.

“Soy loco, estoy loco. Allá los cuerdos….

Hacer el amor con alguien a quien se ama, dormir con la conciencia tranquila, no envidiar, trabajar poco y en lo que te gusta, no te mira nadie, no esperar lo que no existe, no tener que mentir a nadie y menos a ti mismo, no odiar, gozar cuanto sea posible, no tener pleitos, no soportar yugos y cadenas, no querer tener siempre la razon, saber descubrir la belleza y la bondad ocultas. Tal vez estas pequeñas cosas sean la felicidad.

El amor no se come pero alimenta. El amor no se bebe pero emborracha. El amor no se fuma pero coloca. El amor no es una estufa pero calienta. El amor no es un libro pero enseña más que todos los libros juntos y de él están hechos los mejores. El amor no cotiza en bolsa pero no hay mayor valor ni mayor tesoro”.

Em deixo anar. M’abandono. Moro. Jesús Quintero és Déu.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a La picaresca

  1. karbeis ha dit:

    Vaig veure el Dioni, l’Albert Pla i un freak eivissenc que no era en Pocholo.
    Jo esperava que comencés la pel.licula d’em Woody Allen a la 2, i el vaig ensapegar per casualitat.
    Veig que el que em vaig perdre tampoc valia massa la pena… o si?

  2. Marta ha dit:

    jejeje no t’ho sabria dir 🙂
    Per cert, no t’ha fet pensar en ningú aquesta definició?
    …el triomf del mediocre-lamentable que aconsegueix per ‘chiripa’ les coses més increïbles disfressant d’ingenuïtat i ‘cazurrisme’ la seva ‘jeta’ infinita.

  3. karbeis ha dit:

    Jajaja, com ho llegeixi en Montilla et tanquen el bloc!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s