Sóc feliç. Els ullals del vampir van clavar-se en la seva víctima mentre aquesta udolava de plaer i li servia cadascun dels seus desitjos més obscurs, un darrera l’altre. Res de nou, però tot va semblar fàcil, brut i autèntic. Salvatge. Verge. Imprevisible. I les convencions socials van decidir quedar-se fora. I tota la roba va quedar-se al terra, avergonyida d’haver estat la presó de tota aquella bogeria mentre el telèfon no parava de trucar, inútilment, en un intent cec d’evitar alguna cosa. Algú mentia i es lamentava dient que la vida era ben senzilla i que ens la complicàvem. Més aviat la vida és complicada però mirem de fer-la fàcil. Qui sap si això podria servir perquè cadascú valorés més la seva vida i avancés cap a allò que més feliç el fa. Però què difícil serà saber-ho. Aquest cop jo no vull una relació fantasma. I tampoc no voldria sortir corrents. Aquest cop em quedo on sóc. Intentaré ordenar les idees i miraré d’esforçar-me en no fer passos en fals. Tot això ha estat una pista sobre el que pot ser. I m’ha fet recordar que gairebé sempre tot és possible. Continuo feliç.
(Crònica mínima de la nit que Rita Hayworth va cantar mil cops l’Amado Mío).
Volar de nit és perillós 
O la vida és complicada i a voltes, per acabar-ho d’adobar, encara ens la compliquem més
Fàcil o complicada, la vida viscuda (i explicada) així és estupenda!!!
Si ets feliç, que més pots demanar-li a aquesta vida? Morir d’èxit?
Et felicito, Marta. Amb “l’estómac plè” les coses es veuen sempre més positives 😉