Història número 4

La Maria va néixer el 8 d’abril de 1929 a Vinaròs. Era l’any de l’exposició universal de Barcelona. Va néixer mentre passava una banda de músics pel carrer i eren les 4 del matí d’un diumenge. El seu pare, cuiner d’una barca de pescadors i home de joc i de dones, va endur-se la nena acabada de néixer per ensenyar-la a una de les seves amiguetes mentre la seva mare, desesparada, la feia buscar per tot el poble. No tenia ni dos mesos quan amb els seus pares va anar a viure a Barcelona, al barri de la Barceloneta, on van passar de passar gana a tenir fam.

Li agradaven els diumenges perquè veia les persones ben vestides i contentes i, sobretot, perquè hi havia menjar. Sovint el seu pare en portava poc i recorda haver passat gana. Va arribar la guerra quan tenia 7 anys i tot just havia començat a anar a escola. Amb els seus pares i els seus tres germans petits van refugiar-se en una torre del carrer Sostres de Gràcia amb 10 o 12 famílies més i va ser feliç jugant amb d’altres nens.

Les criatures no tenen por de la guerra perquè no l’entenen. El record dels bombardejos és el dels moments en què tots s’ajuntaven al mig de la casa i recorda com un joc els senyals que feien els italians de la casa del costat i els llums i els avions i les trinxeres de la platja i les amigues que el seu pare va fer en aquelles èpoques a canvi de menjar. Els nens de la guerra ho veuen i ho entenen tot.

Acabada la guerra els seus pares, ella i els seus germans van haver de tornar a la Barceloneta i van carregar tot el que van poder en un burro però de la manera més dramàtica i còmica la majoria de coses es van trencar i van arribar a la Barceloneta tal com n’havien marxat, sense res. Amb 10 anys va viure la il·lusió dels retrobaments amb veïns i coneguts la majoria dels quals també havien estat vivint en torres de la part alta de la ciutat durant la guerra.

Tenia 15 anys quan es va fixar en un noi que estava a punt de llicenciar-se. Era el germà gran de l’amiga amb qui anava al ball. Quan va saber que estava trist per una nòvia que no l’havia esperat mentre era fent el soldat, va mirar de conquistar-lo i no van tardar en fer-se nòvios. Es van casar tres anys després a l’església de Sant Miquel. El viatge de noces va consistir en agafar l’autobús 29 fins al teatre Arnau. Quan van tornar a casa els esperava, com si fos un vigilant, la sogra desperta amb uns ulls oberts com plats. Va ser com un gerro d’aigua freda.

No va tardar gaire en quedar-se embarassada. Va tenir un nen que va morir amb només 2 mesos i es va enfonsar en una gran tristesa. Només tenia 19 anys i havia perdut un fill. S’havia convertit en la criada de la casa dels seus sogres que no recorda que la tractessin gaire bé i continuava donant un cop de mà important als seus pares. Per sort, quan va fer 21 anys tornava a estar embarassada d’un fill que la va fer somriure de nou. No hi ha res més poderós en el món que la visió de la felicitat d’un nen petit per fer tornar la il·lusió a algú.

Desitjava amb força poder viure sense els sogres en una barraca o on fos i quan tenia uns 28 anys, la fàbrica on treballava el seu marit els va ajudar a fer possible el somni i van poder anar a viure, per fi sols, al barri del Poblenou en un dels pisos que la fàbrica procurava als seus treballadors. Van tenir conills, gallines, ànecs i un gat i van passar els millors anys envoltats de veïns i amics amb qui van mantenir sempre la relació.

L’any 1965 va haver de passar per una operació a cor obert molt arriscada, de les primeres que es feien al país, queva ser tot un èxit i tres mesos després es va tornar a quedar embarassada. Era una època de canvis. Amb el trasllat de la fàbrica a Martorell van haver de deixar el pis del Poblenou però el que no s’imaginava és que un dia el seu marit decidís, sense consultar-ho amb ningú i segurament sense valorar-ho bé, comprar un pis en el barri de Sant Ildefons de Cornellà de Llobregat per viure relativament a prop de la feina.

Així va ser com amb 38 anys, i amb un fill de 17 anys i un d’un any i mig, va haver de resignar-se a canviar no només de casa si no també de ciutat, d’amics i d’idioma. Van arribar al caos d’un entresol amb pati d’un bloc de 15 plantes de la propagandística Ciudad Satélite de San Ildefonso on els pisos eren baratíssims i tot era brut i campi qui pugui. Farta de netejar la porqueria dels altres i de veure escombraries pels carrers, va convèncer el seu marit per marxar i tres anys després van traslladar-se al carrer Delícies on el seu segon fill es va anar fent gran mentre passaven els anys envoltats d’amics i familiars, fent paelles increïblement bones tots els diumenges.

Va arribar una nova època daurada de la seva vida quan el seu marit, ja jubilat, la va empènyer a anar amb ell a cantar a la coral d’un casal de gent gran. Durant 7 anys de la seva vida va cantar i va tenir molt d’èxit regalant emocions amb la seva veu. Va cantar havaneres, boleros i cançons de tota la vida amb una veu preciosa i plena de matissos que va sorprendre a tots. La seva néta la recorda cantant cançons de sentiments de veritat i emocionant-se.

Es va quedar vídua als 75 anys. L’amor pel seu marit sempre el va recordar com una passió molt forta que el temps va anar desfent. Sempre li va doldre no haver pogut anar més temps a l’escola i no es va acabar de creure mai les persones que li van dir que tenia una sensibilitat i una intel·ligència exquisides. Tenia molt bon gust per la lectura i, sobretot de gran, llegia moltíssim. Presumida i neta, amb unes mans molt fines i cuidades i el pis sempre impecable, va sortir sempre al carrer fent bona cara, amb color als llavis i a les galtes i la roba ben arreglada.

Va ser una dona independent que només va dependre de la misèria que va conèixer durant la seva infantesa. No va deixar mai de refugiar-se en el sentit de l’humor i va ser capaç de fer broma en gairebé tots els moments de la vida. Es va deixar impressionar per molt poques persones, no li van prendre mai el pèl i, orgullosa i viva, sempre va desconfiar dels pressumptuosos. L’amor i la tristesa de ser àvia van marcar la seva maduresa. La seva vida va ser un seguit de sacrificis primer tenint cura del seu sogre, després de la seva mare i finalment del seu marit. Mai no es va cansar de dir que donaria la vida pels seus fills i nets i amb aquesta intensitat i determinació va viure sempre la seva vida i cadascun dels seus secrets.

Història número 5

La Maria Cristina va néixer el 5 de juliol de 1949 a Ripoll. Ja de ben petita li agradava acompanyar el seu avi a collir enciams a l’hort de sota casa. Una mica més gran, però tampoc gaire, fumava tabac d’amagat i li agradava anar amb bicicleta. Tot i que va fer les mil entremaliadures possibles amb un dels seus veïns, de ben petita va destacar a l’escola. Li agradaven molt les matemàtiques i la llengua. Era una nena alegre i enjogassada que vivia amb els seus pares i els seus avis en un pis de la carretera de Ribes des d’on veia passar el tren i el riu Freser. Cada diumenge anava al cinema amb els seus avis, li agradaven molt les pel·lícules de l’oest i tot el dia corria amunt i avall.

Aviat va haver de donar un cop de mà important a la fusteria del seu pare ja fos fent factures ja fos fent qualsevol cosa que sapigués fer i sabia fer moltes coses perquè era molt curiosa i eixerida i tenia gràcia per fer-ho tot. No va perdre mai l’alegria i va aprofitar totes les oportunitats que uns i altres li van oferir per no haver de deixar els estudis. No devia tenir ni 15 anys el primer cop que va fer classes de repàs, segurament a un alumne més gran que ella. Era molt treballadora, una espècie de Marisol de l’ensenyament que als 15 anys es va examinar d’ingrés de Magisteri a Tarragona i es va plantar a Barcelona a fer Preuniversitari als 17 anys. Va viure en diversos pisos d’estudiant sempre amb gent de Ripoll i va fer primer de Matemàtiques mentre continuava fent classes de repàs a gairebé totes les criatures que van suspendre alguna cosa a Ripoll en aquells temps.

Maca, decidida i forta, no va perdre mai la vitalitat que tenen les criatures. Va començar a treballar de comercial quan tenia 22 anys, va haver de deixar la carrera de Matemàtiques per aquells temps i va passar a estudiar Filosofia i Lletres. A estones tímida, tenia una ingenuïtat que podia resultar provocativa i, a vegades, amb aire seriós, duia ulleres i llegia tot prenent un cert aire transcendent, com d’intel·lectual de l’època. Va deixar-se acompanyar per molts nois mentre esperava un noi moreno, alt i prim que va trobar esperant-la per anar al cinema dins d’un sis-cents beige a sota de casa d’ella amb una rosa a la mà i un petó a la boca. Era el dia de Sant Jordi de 1972.

Hi ha dos edificis de pedra que l’han acompanyat tota la vida, un és el pis de Ripoll on va néixer i l’altre és l’edifici de la Universitat de Barcelona on va entrar per primera vegada als 18 anys i d’on no en va sortir fins l’any 1995 després de 17 anys d’ensenyar llengua catalana a persones que no parlaven català. Més endavant, a l’edat de 52 anys, va haver de canviar els seus hàbits alimentaris i, gairebé immediatament, va començar una nova etapa en què la seva actitud davant del món va canviar en positiu i alguns aspectes que la preocupaven es van anar arreglant. Ni alta ni baixa, ni prima ni grassa, d’aparença a vegades severa i de paraules gairebé sempre tendres, la seva bellesa es trobava en equilibri amb una mena de timidesa molt femenina i un punt de punyeteria. Va ser una dona natural i bonica, d’ulls verds i pell clara i suau.La seva expressió va conservar sempre l’aire dolç de totes les bones mares del món i no li van faltar mai pretendents.

Va estimar de veritat la llengua catalana. Els temps que va ensenyar-ne a la universitat van ser els més bonics, els més dolços i els més feliços de la seva vida. Sempre tornava contenta de fer classes i sovint els alumnes li feien regals a final del curs. La seva filla sempre la recordarà preparant-se les classes o corregint, somrient però seriosa, exàmens d’alumnes divertits. Després va seguir fent classes de català a tot arreu on va poder, com ara una vegada que va fer classes a la caserna de la Guàrdia Civil de Sant Andreu de la Barca i a la Guàrdia Urbana de Cornellà de Llobregat i l’escortaven cada dia de broma. Va respectar sempre totes les persones i no es va deixar entabanar pels dogmatismes ni d’uns ni d’altres. Lluny de la pompa i de la vanitat, la seva creuada per la llengua catalana no va ser gaire sorollosa però va ser sempre el resultat de la curiositat per aprendre i de l’esforç i de la virtut d’ensenyar.

Va estimar de veritat Ripoll, Beget, Camprodon, Setcases, el Taga i la muntanya del Cadí i sempre va anar amunt i avall per tot arreu amb el seu cotxe o a peu. No va deixar mai d’emocionar-se davant dels paisatges, les carreteres, les pedres i els horts que va resseguir tota la vida. I va estimar de veritat el seu home i el va esperar sempre com el primer dia, amb la fidelitat i la intensitat de les històries d’amor de les pel·lícules d’abans. No va penedir-se mai de la seva aposta per l’amor i no es va cansar d’estimar malgrat les incerteses i les dificultats dels temps. A més a més d’ell, l’amistat de les seves amigues de l’escola va acompanyar-la sempre d’una manera o d’una altra al llarg de la vida.

Malgrat que durant la segona meitat de la seva vida sovint es va mostrar cada vegada més escèptica respecte a inifinitat de qüestions i potser poques persones la van entendre, la gran veritat de la seva vida és que va ser una dona de veritat que va estimar de veritat i que no va deixar de creure mai en la justícia del món i en les persones. La millor lliçó que va donar a la seva filla i a tothom que la va conèixer és la història del seu amor incondicional que va durar tota una vida.

Història número 6

En Genís va néixer el 20 de juliol de 1950 a Barcelona. Va néixer a l’hospital de la Maternitat i va viure al barri gòtic. El seu pare treballava en una fàbrica del Poble Nou i la seva mare cosia pantalons. Anava a escola al carrer Montcada i el que més li agradava era la història i les matemàtiques. Va començar a treballar d’administratiu quan tenia 17 anys.

Volia ser metge i no va deixar mai d’estudiar però havia de combinar feina i estudis. A classes de repàs de matemàtiques quan tenia 21 anys va conèixer una noia divertida però seriosa, amb l’exotisme que les noies de comarques tenen als ulls de la gent de ciutat, intel·ligent i preciosa, dolça i protectora, femenina i decidida. Van començar a sortir un dia de Sant Jordi i ja no es van separar mai més. En els moments baixos ella el va empènyer a no deixar els estudis i a lluitar pel futur que desitjava. A lluitar a base d’esforç. I a confiar en els resultats de la seva perseverància i en la justícia del món. Després de dissenyar el que havia de ser la seva vida en comú van decidir casar-se i fer una família.

Va acabar la carrera d’enginyer industrial quan la seva filla tenia 3 anys, era el temps que vivien al barri de la Vall d’Hebron de Barcelona, als hiverns encara nevava i els diumenges sortien a anar en bicicleta i ell duia uns guants de pell i un cordill per estirar la bicicleta de la seva filla en els carrers amb pendent. També anaven al Parc de la Ciutadella a fer córrer un vaixell petit en un estany i una vegada van intentar fer volar un estel a la font d’en Jordana però només van aconseguir fer volar rialles i somriures enmig del verd i del blau de l’entorn.

Era tan ambiciós com intel·ligent i això va fer-lo infeliç en els moments en què l’ordre establert i la mediocritat van guanyar partides impossibles. L’amor al coneixement, la sensibilitat i la passió el van apropar sempre a la seva filla pels carrers del barri gòtic i pels jardins de la Universitat de Barcelona.

La passió per la fotografia el va fer fotografiar coses precioses. Des de la seva filla fins a paisatges naturals d’Andorra, del Ripollès i de la Cerdanya. Des de vaques i cavalls perxerons fins a flors, objectes quotidians i fruites en primers plans insòlits. La passió pels segells el va fer anar durant força temps cada diumenge a la Plaça Reial. Va viure amb moderació la seva passió pels plats de peix i de marisc, pel foie i pel caviar. Va cuidar la seva salut, el seu cos i el seu aspecte sempre amb pulcritud. Sempre va ser un home elegant i discret capaç de seduir amb la seva intel·ligència i amb la seva barreja d’home tendre i d’home de món.

La passió pels trens suïssos potser tenia a veure amb la seva fascinació per la revolució industrial. Certa admiració per una societat on cultura, natura, tecnologia i indústria es movien amb efectivitat, elegància i força i les grans guerres europees no havien embrutit ni les ànimes ni els paisatges. En el temps dels llibres de Thomas Mann, semblava que el progrés s’acostava al poble i semblava factible que les revolucions conduïssin a la humanitat dins del mateix tren cap a la felicitat atravessant valls verdíssimes i superant desnivells impossibles coberts de neu sota el sol tímid però seré de muntanyes altíssimes. La seva filla sempre el recordarà construint casetes suïses per a una maqueta de trens que mai no va fer, comprant trens a Andorra i estimant el tren cremallera Ribes-Núria, l’únic que va voler muntar amb les seves pròpies mans, en el temps on la il·lusió encara ho cobria tot.

La passió pel coneixement el van dur a explicar-li matemàtiques a la seva filla des de ben petita i a tenir sempre una resposta a totes les preguntes sobre geografia i història que ella li va plantejar. Li va explicar la teoria dels conjunts, la va ensenyar a dividir i a entendre les fraccions, va explicar-li mil cops els fonaments de la geometria, van resoldre equacions i límits, van fer derivades i integrals i van representar funcions gràficament. En totes les ocasions va trobar la manera de fer les matemàtiques senzilles i atractives.

Va patir tota la vida i va estimar encara més que això. En les seves passions va trobar sempre refugis dignes per suportar la cruesa del món. Va ensenyar a la seva filla a respectar les persones i a acceptar els silencis i les absències de la vida. La maqueta més bonica que va fer és la de la felicitat de les persones que va estimar i la fotografia més bonica és la que no va poder fer mai: mirant les estrelles d’una nit d’estiu a Ripoll. Hi ha bellesa més enllà del que cap fotografia pot captar i hi ha llocs més enllà dels destins on porten els trens.

Història número 7

Vaig néixer a les 12 del migdia del 27 de setembre de 1977 a Barcelona. El meu pare és enginyer industrial i la meva mare va estudiar  Magisteri i Filosofia i Lletres. Tots dos han treballat i treballen en empreses grans i pel seu compte. De petita mai no vaig entendre què feien i hauria preferit tenir uns pares amb professions de veritat com ara una mare perruquera o un pare mecànic.

Vaig viure al barri de la Vall d’Hebron de Barcelona i al de les Corts amb els meus pares i la meva àvia. Tots els caps de setmana i els estius els vaig passar a Ripoll d’on recordo la meva infantesa jugant al Passeig cada tarda, baixant a l’hort a veure els conills i fent excursions escoltant històries del passat que, en aquells moments, no m’interessaven gaire. De ben petita em va agradar molt llegir i escriure i jugava a fer de mestre.

Vaig fer-me gran, em vaig aficionar als concerts i a la vida nocturna i vaig ser una mica rebel. Els estudis em semblaven avorrits i vaig fer-m’ho venir bé per començar a treballar de secretària als 20 anys. Vaig gaudir de tenir diners i, sobretot, de no haver de pensar mentre vivia una història d’amor que no va durar gaire. Vaig començar un munt de carreres a la universitat i vaig enamorar-me moltes vegades més. He plorat molt i he estimat més del que he hauria volgut.

He fet coses bones i he fet coses dolentes i sempre m’ha faltat valor per demanar perdó. He estat molt feliç viatjant i escrivint. La meva il·lusió és acabar d’escriure un llibre aviat i formar part de la felicitat de les persones que estimo i que respecto.

Però no sempre és fàcil. A vegades la cerca de paraules per descriure sentiments i emocions és frustrant, toca assumir les limitacions de la comunicació i parlar d’altres coses es converteix en un refugi digne que fa agradable el dia a dia. Però el pont de les mirades no es pot amagar de res i pot ser tan intens que maregi. Els petons i les abraçades poden resoldre tota aquesta tensió que busca, en la creació de ficcions agradables, construir una mena de cel a la terra ple de somriures tendres i ulls humits.

La història i les matemàtiques s’assemblen. Ambdues coses requereixen un esforç i uns coneixements i fan que tot es torni relativament fàcil i lògic sense deixar de ser complex i inabastable. La intangibilitat de la història és la mateixa que la de les matemàtiques. El seu estudi pot ser un bon aprenentatge per a la vida però requereix un esforç imaginatiu sempre limitat a les dades que tenim.

La vida de les persones té història, té números i requereix, com tot, d’un cert esforç de comprensió. El meu pare m’ha deixat la passió, la meva mare la realitat i els meus avis la música, el sacrifici, el misteri i tota la resta. I diferents companys de viatge m’han ensenyat cada dia qui sóc i d’on vinc amb les seves experiències i la seva companyia. No hi ha prou paraules al món per agrair-los a tots tantes lliçons sobre la vida.

El gran buit

Tots els matins em desperten els meus gats perquè volen esmorzar. Em llevo, els dono el seu esmorzar i penso que la vida és una puta merda. Vaig corrents cap al lavabo, em dutxo, em rento el cabell, em rento les dents, em maquillo, m’eixugo el cabell i em vesteixo. Després poso aigua neta als gats, m’asseguro que no s’hagin quedat tancats al lavabo i marxo.

Si tinc sort agafo un autobús que sovint va ple i fa pudor i que em deixa a prop d’una parada de metro que odio. M’hi fico esquivant les tonelades de carn humana que tenen pressa per anar a treballar i a l’andana acostumo a passar calor mentre espero el puto metro. Entro en un vagó i procuro no trobar-me ningú de la feina perquè a les 8.30 del matí no tinc res a dir a ningú i no m’interessa la gent que parla a aquestes hores. Després d’onze parades baixo i encara tinc un bon tros fins a la feina on arribo cansada i amb el cap ple de sentiments inconfessables dirigits a l’alcalde de la ciutat i al director de l’empresa on treballo i que veig, cada matí, fumant mig amagat entre els matolls, mirant i sense saludar.

Arribo a la calma tensa de la feina i fitxo. Fitxo perquè tinc fitxa i fitxo. Me’n vaig al lavabo, comprovo que cap desgràcia no coneguda no hagi malmès el meu aspecte i em lamento de la meva cara de son i de la meva poca gràcia combinant la roba. Penso que em deprimeix haver de treballar tan d’hora al matí i vaig cap al meu lloc de pressa esperant haver arribat abans que la meva cap. Arribo a la meva taula, trec el mòbil i 2 euros per a l’esmorzar i guardo el bolso a l’armari. Engego l’ordinador. Llegeixo emails i potser truco als meus pares. A les 9.30 baixo a esmorzar al bar. Cada matí demano un cafè amb llet en tassa perquè no m’agraden els cafès amb llet en got i agafo un entrepà de pa integral amb formatge o amb tonyina. Però si estic depre em menjo un croissant i si estic molt depre em menjo l’entrepà i mig donut.

Passats 20 minuts d’humor Cámera Café torno al meu despatxet. Passa el matí sense pena ni glòria. La meva època de crucifixió professional va acabar i ara ja no em passa mai res. Ni de bo ni de dolent. Què cars que he pagat els meus quinze miserables minuts de glòria. Ara sóc transparent. Mentida. M’he convertit en una espectadora privilegiada però encara no m’hi he acostumat. I això que cada dia assisteixo a dues funcions força memorables tot i que repetitives i previsibles. A la primera els altres la caguen i els disculpen. A la segona les rutines de cada dia converteixen als altres en herois.

Arriba l’hora de dinar i marxo a dinar. Passats 60 minuts de més gags de Càmera Café torno al meu despatxet amb alegria. Agafo el necesser i vaig al lavabo a rentar-me les dents, pentinar-me i pintar-me una mica. Penso que faig bona cara i que, de fet, sí que combina la roba que porto. Torno al meu lloc més animada. Tarda d’escriure i llegir emails. Potser truco a la meva àvia que sempre s’adorm mirant la telenovel·la de després de dinar. Després em ratllo. Penso que tot plegat és un rotllo enganyós. Sóc a la feina. I no tinc res a fer. Penso que he fracassat i miro al meu voltant i veig un panorama que no m’agrada. Lluny del lobby d’opinió majoritari de l’empresa penso que he caigut en desgràcia i que sóc una pringada. Faig un repàs mental d’algunes de les estratègies que he observat que han fet d’altres persones i les trobo miserables. Després penso que encara és més miserable no haver tingut cap estratègia bona i trobar-me com em trobo en aquesta mena de carreró sense sortida. I després acabo pensant que sóc fantàstica i que els altres tenen padrins, més gràcia o més barra. Rectifico i penso que hi ha de tot però que tant de bo jo hagués tingut més sort.

Arriba l’hora de plegar i corrents cap a la universitat a estudiar fins a les 9 del vespre. Quan no m’agafen atacs de son, sovint em trobo que sóc feliç. Només em sap greu haver triat aquesta mena de camí difícil o, si més no, no gaire còmode. Per què collons no vaig estudiar quan tocava i punt? Recordo com va anar. Una mica per haver volgut rebel·lar-me contra el fracàs dels meus pares he acabat sent una fracassada. Em fa vergonya dir-ho, haver-ho pensat i, sobretot, que ho sàpiguen. No els ho diré mai. Sort que toco les estrelles amb els dits en algunes assignatures. Fantasiejo pensant que algun dia seré professora de literatura. Segur que hi ha d’altres persones com jo darrera del silenci de les mirades autistes de l’alumnat. Només és una pose tota aquesta passivitat. M’imagino recordant aquest pensament en un futur fantasiós. Prenc apunts i intento fer bona lletra. Sovint em desconcentro i penso que voldria ser professora de literatura i novel·lista.

S’acaben les classes. Segurament parlo amb algú que no em cau bé. Tinc tendència a aguantar estoicament els rotllos de la gent. A la feina em passava el mateix abans de ser transparent. Penso que potser jo foto el rotllo a algunes persones i me n’avergonyeixo. Miraré de no fer-ho demà. Surto de la uni i vaig cap a la parada de l’autobús. Sovint tarda força però gairebé sempre puc seure. Darrera de tot és on més m’agrada perquè així veig a tothom. Si no em ve de gust agafar el bus, camino. Si crec oportú –o necessari- invocar a la bona sort, compro una safata de sushi i una ampolla de vi blanc, si pot ser, de Riesling. Envoltada de coses agradables és més fàcil pensar d’una manera ordenada.

Arribo a casa i saludo els meus gatets que estan famolencs i contents de veure’m. Els dono berenar. Em canvio de roba si no he de baixar les escombraries. Bec un suc de fruita. De pinya o de diverses fruites. Poso música. Poso música forta. I torno a la vida. I obro el llum de peu i trobo que fa una llum molt bonica, especialment si sona la música que em ve de gust sentir. Faig algun tipus de feina de casa com ara posar una rentadora o fregar algun plat o canviar la sorra als gats.

Sopo i engego la tele. Acabo de sopar, m’arrepenteixo d’haver engegat la tele i aconsegueixo apagar-la. Poso música tranquil·la, em desmaquillo, em rento les dents i potser em faig una dutxa ràpida i em poso alguna cosa que faci bona olor. Els meus pares em truquen o em fan sms per dir bona nit. Escric una mica o frego plats o frego el terra o escombro. Me’n vaig al llit i sempre és molt més tard del que hauria de ser. Intento somiar coses boniques. La vida deu ser això. Tinc un buit al cor.

Onades

Sovint em deixo fascinar per una cançó, un poema, una persona, un carrer, uns animalons, un restaurant, una ciutat o qualsevol altra cosa. Una notte a Napoli de Pink Martini. La noia del semàfor de Joan Margarit. Carrer Paradís de Barcelona. Els meus gatets. El meu restaurant japonès preferit. Berlín. La pluja. Una coincidència. La teva mirada. Un munt de records.

Inesperadament em sorprenc a mi mateixa amb atacs sobtats de nostàlgia. I aquest és el tema, crec, d’aquest post. Un tema que no sé per on començar i que no vull deixar passar. Ho intentaré amb la canço Comfortably Numb de Pink Floyd, que sempre m’ha agradat molt, especialment en el moment que diu You are only coming through in waves. Per mi, representa una imatge absolutament poètica de com algunes persones es deixen caure per la meva vida, una vegada rera una altra. I em resulta curiós. I potser m’agrada. D’alguna manera em tranquil·litza. I en certa manera em fa patir per tot el que té de bucle i, sobretot, de putubucle.

En fi, que no sé si és bo o si és dolent o si tant se val però sovint em sorprén la manera com certes coses o certes persones apareixen, desapareixen i tornen a aparèixer de nou a la meva vida sense cap lògica aparent. Potser perquè aquest món és molt petit i acostumem a moure’ns dins de submons encara més petits i, evidentment, interrelacionats, a vegades penso que, en el fons, tots plegats, ens anem buscant i ens ho fem venir bé sempre que podem. Deu ser per això que acaba sent relativament fàcil que ens anem trobant i qui sap si en realitat no té res d’especial i senzillament les pel·lícules d’en Julio Medem ens han omplert el cap d’il·lusions absurdes.

Però no volia parlar d’això. Volia parlar de les sensacions que he tingut avui recordant unes persones que, amb més o menys mesura, van formar part de la meva vida en un temps que cada dia és més passat. Aquest és un post nyonyo, i què?. Valgui aquesta mena de confessió per fer justícia a uns records que, com més me n’allunyin els anys, més vius esdevindran (què trist, ni que tingués 87 anys…) perquè la vida t’apropa i t’allunya d’algunes persones. I, de fet, no és la vida, ets tu i les circumstàncies (i sento haver de dir que això ja ho va cantar en Gerard Quintana l’any 1983). Que són unes i no unes altres (les circumstàncies) i només el temps les ordena sense enganys. Ufff

Tornem-hi. Resulta que quan era adolescent (sí, aquella època de dubtes terribles, estètiques ferotges i inacabables llistats de primeres vegades) vaig conèixer un munt de gent (la història no té res d’especial, aviso) i resulta que, com és natural, alguns d’ells van acompanyar-me durant força temps, evidentment en diferents graus, de diferents maneres i no sempre tots junts. El temps ha anat passant i ja no queda gairebé res d’aquella època però el cas és que avui he tingut l’oportunitat de recordar un d’aquests grups d’amics, gairebé tal com el vaig veure per primera vegada ara fa 11 anys, i m’he sorprés a mi mateixa emocionant-me una mica pensant en tot plegat.

Malgrat que, tal com hauria pogut dir la Marlene Dietrich però va cantar l’Edith Piaf C’est payé, balayé, oublié i, a més, Non, je ne regrette rien, ni le bien qu’on m’a fait, ni le mal tout ça m’est bien égal, el record d’aquestes persones forma part de la meva història personal. I això avui m’ha entendrit. Potser perquè he trobat meravellós que continuessin trobant-se i que estiguessin tots bé. La vida és de color rosa quan no és gris ni negre. Què difícil és expressar els bons sentiments. Avui m’he deixat fascinar per una pila de records que s’allunyen, com jo, en el temps. I com va dir algú una vegada, els amics et recorden en el temps i en la distància. Què importa que aleshores no tinguéssim ni puta idea del que era ni el temps ni la distància!

Jo també vull un estat propi

La lluita està perduda i no beneficiaria ningú. Emigrem. Emigrem i prou. En el país on els menjadors de chopped protagonitzen el somni catalang amb el Messies Montilla i la terra promesa del centre comercial Gran Via II i la protegida burgesia catalana que escarnia la Guillermina Mota amb la seva cançó ‘el meu papà que abans parlava castellà’ segueix ballant la samba de les esquerres del fòrum de les cultures mentre ocupa els càrrecs de poder des de l’ombra i amb la discreció a què el pedigrí obliga, els pobres catalans som els únics que continuem sent pobres i catalans. Emigrem.

Emigrem a qualsevol lloc d’Espanya o del món. Ocupem els llocs d’on vénen els que no ens atrevim a dir que no volem. L’onze de setembre els catalans commemorem una derrota que, pel que sembla, és eterna. Com etern és aquest victimisme tan nostre i aquest seny que ens caracteritza i que alguns diuen que és l’essència del civisme mentre d’altres el relacionen amb una mena de covardia fonamentada en interessos empresarials i econòmics.

Emigrem a un lloc on sigui possible viure en una casa bonica, tenir més d’un fill i els tomàquets tinguin gust de tomàquet. Recuperem la cançó de l’Emigrant. Somiem que ens acullen com volem pensar que hem acollit a tots els immigrants a casa nostra. Arrisquem-nos a que la nostra competència lingüística faci figa i descobrim-nos pregant que existeixi un guetto català on difuminar-nos. Assumim els nostres trets facials i el nostre color de pell en un lloc on cap paraula ni cap discurs ens faci ‘diferents’ en positiu.

Emigrem. Tothom vol el millor per a ell i la seva família. Per això uns i altres emigren. I per això tots s’equivoquen. Perquè la pobresa tendeix a convertir-se en misèria quan surt de casa i pica a la porta dels amos i la ingenuïtat s’escola entre les femtes de cada dia. Perquè mentre uns i altres catalans discuteixen sobre Catalunya, els habitants d’aquesta pàtria tremolosa pensen en mil i una pàtries que enyoren com nosaltres enyorem un passat amb el qual tampoc no ens posaríem d’acord.

Què improductiva és la certesa de saber que l’única cosa que podem fer és beure i oblidar les penes: l’estat d’embriaguesa és l’únic estat al qual deu valdre la pena pertànyer.