Jo també vull un estat propi

La lluita està perduda i no beneficiaria ningú. Emigrem. Emigrem i prou. En el país on els menjadors de chopped protagonitzen el somni catalang amb el Messies Montilla i la terra promesa del centre comercial Gran Via II i la protegida burgesia catalana que escarnia la Guillermina Mota amb la seva cançó ‘el meu papà que abans parlava castellà’ segueix ballant la samba de les esquerres del fòrum de les cultures mentre ocupa els càrrecs de poder des de l’ombra i amb la discreció a què el pedigrí obliga, els pobres catalans som els únics que continuem sent pobres i catalans. Emigrem.

Emigrem a qualsevol lloc d’Espanya o del món. Ocupem els llocs d’on vénen els que no ens atrevim a dir que no volem. L’onze de setembre els catalans commemorem una derrota que, pel que sembla, és eterna. Com etern és aquest victimisme tan nostre i aquest seny que ens caracteritza i que alguns diuen que és l’essència del civisme mentre d’altres el relacionen amb una mena de covardia fonamentada en interessos empresarials i econòmics.

Emigrem a un lloc on sigui possible viure en una casa bonica, tenir més d’un fill i els tomàquets tinguin gust de tomàquet. Recuperem la cançó de l’Emigrant. Somiem que ens acullen com volem pensar que hem acollit a tots els immigrants a casa nostra. Arrisquem-nos a que la nostra competència lingüística faci figa i descobrim-nos pregant que existeixi un guetto català on difuminar-nos. Assumim els nostres trets facials i el nostre color de pell en un lloc on cap paraula ni cap discurs ens faci ‘diferents’ en positiu.

Emigrem. Tothom vol el millor per a ell i la seva família. Per això uns i altres emigren. I per això tots s’equivoquen. Perquè la pobresa tendeix a convertir-se en misèria quan surt de casa i pica a la porta dels amos i la ingenuïtat s’escola entre les femtes de cada dia. Perquè mentre uns i altres catalans discuteixen sobre Catalunya, els habitants d’aquesta pàtria tremolosa pensen en mil i una pàtries que enyoren com nosaltres enyorem un passat amb el qual tampoc no ens posaríem d’acord.

Què improductiva és la certesa de saber que l’única cosa que podem fer és beure i oblidar les penes: l’estat d’embriaguesa és l’únic estat al qual deu valdre la pena pertànyer.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Jo també vull un estat propi

  1. karbeis ha dit:

    Osti Marta, què magre ho pintes!
    No obstant, a les illes de l’entrepà del sud en Perdedor ens ha promès una cabaneta de protecció oficial amb vistes a l’oceà per tots aquells qui volguem. Podriem exiliar-nos allà, no?

  2. Zincpiritione ha dit:

    I si declarem la guerra a Andorra i ens deixem guanyar?

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s