Onades

SemàforSovint em deixo fascinar per una cançó, un poema, una persona, un carrer, uns animalons, un restaurant, una ciutat o qualsevol altra cosa. Una notte a Napoli de Pink Martini. La noia del semàfor de Joan Margarit. Carrer Paradís de Barcelona. Els meus gatets. El meu restaurant japonès preferit. Berlín. La pluja. Una coincidència. La teva mirada. Un munt de records.

Inesperadament em sorprenc a mi mateixa amb atacs sobtats de nostàlgia. I aquest és el tema, crec, d’aquest post. Un tema que no sé per on començar i que no vull deixar passar. Ho intentaré amb la canço Comfortably Numb de Pink Floyd, que sempre m’ha agradat molt, especialment en el moment que diu You are only coming through in waves. Per mi, representa una imatge absolutament poètica de com algunes persones es deixen caure per la meva vida, una vegada rera una altra. I em resulta curiós. I potser m’agrada. D’alguna manera em tranquil·litza. I en certa manera em fa patir per tot el que té de bucle i, sobretot, de putubucle.

En fi, que no sé si és bo o si és dolent o si tant se val però sovint em sorprén la manera com certes coses o certes persones apareixen, desapareixen i tornen a aparèixer de nou a la meva vida sense cap lògica aparent. Potser perquè aquest món és molt petit i acostumem a moure’ns dins de submons encara més petits i, evidentment, interrelacionats, a vegades penso que, en el fons, tots plegats, ens anem buscant i ens ho fem venir bé sempre que podem. Deu ser per això que acaba sent relativament fàcil que ens anem trobant i qui sap si en realitat no té res d’especial i senzillament les pel·lícules d’en Julio Medem ens han omplert el cap d’il·lusions absurdes.

Però no volia parlar d’això. Volia parlar de les sensacions que he tingut avui recordant unes persones que, amb més o menys mesura, van formar part de la meva vida en un temps que cada dia és més passat. Aquest és un post nyonyo, i què?. Valgui aquesta mena de confessió per fer justícia a uns records que, com més me n’allunyin els anys, més vius esdevindran (què trist, ni que tingués 87 anys…) perquè la vida t’apropa i t’allunya d’algunes persones. I, de fet, no és la vida, ets tu i les circumstàncies (i sento haver de dir que això ja ho va cantar en Gerard Quintana l’any 1983). Que són unes i no unes altres (les circumstàncies) i només el temps les ordena sense enganys. Ufff

Tornem-hi. Resulta que quan era adolescent (sí, aquella època de dubtes terribles, estètiques ferotges i inacabables llistats de primeres vegades) vaig conèixer un munt de gent (la història no té res d’especial, aviso) i resulta que, com és natural, alguns d’ells van acompanyar-me durant força temps, evidentment en diferents graus, de diferents maneres i no sempre tots junts. El temps ha anat passant i ja no queda gairebé res d’aquella època però el cas és que avui he tingut l’oportunitat de recordar un d’aquests grups d’amics, gairebé tal com el vaig veure per primera vegada ara fa 11 anys, i m’he sorprés a mi mateixa emocionant-me una mica pensant en tot plegat.

Malgrat que, tal com hauria pogut dir la Marlene Dietrich però va cantar l’Edith Piaf C’est payé, balayé, oublié i, a més, Non, je ne regrette rien, ni le bien qu’on m’a fait, ni le mal tout ça m’est bien égal, el record d’aquestes persones forma part de la meva història personal. I això avui m’ha entendrit. Potser perquè he trobat meravellós que continuessin trobant-se i que estiguessin tots bé. La vida és de color rosa quan no és gris ni negre. Què difícil és expressar els bons sentiments. Avui m’he deixat fascinar per una pila de records que s’allunyen, com jo, en el temps. I com va dir algú una vegada, els amics et recorden en el temps i en la distància. Què importa que aleshores no tinguéssim ni puta idea del que era ni el temps ni la distància!

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

7 respostes a Onades

  1. chat ha dit:

    Diuen que som el que hem viscut… de vegades va bé recordar-ho.
    I sí, la vida és plena de casualitats.

  2. karbeis ha dit:

    Post nyonyo???? Necessari, diria jo!
    I és que mentre el llegia em venien al cap una pila de records, de moments, i de persones. El més curiós de tot és que també em venien cançons per escenificar els moments, ves quina cosa…

  3. marta ha dit:

    Gràcies!!!!!!

  4. Zincpiritione ha dit:

    Oh! Oh! Nyonyo? No, no!

  5. Iván ha dit:

    Això ja passa, es com la nostàlgia aquesta que no podem evitar, que em fa baixar capítols dels Fraguel, fer la col•lecció de “La bola de Cristal” i intentar trobar alguna imatge de “Tres i l’astròleg”, i mira que de tant en quant, a mi en dona per recuperar discos i discos que sonaven al lloc on Caputxeta Vermella no aniria mai.
    I al final, acabo punxant aquestes mateixes cançons al lloc on punxo… I la gent las recorda.

  6. JGVA ha dit:

    Quin poema més gran,
    La noia del semàfor!
    de Joan Margarit,
    un gran poeta.

  7. JGVA ha dit:

    A més, a part que de vegades els posts nyonyos son els millors (a mi m’ha permés detectar molts punts de contacte ‘culturals’).
    I parlant d’amics i distància… Fa tres setmanes que soc a Madrid… Lluny de la família i dels amics… I veus que les seves vides continuen sense grans canvis. I potser només són sensacions, però sembla que no em recorden en la distància…
    Molts pocs em recorden en el temps i la distancia.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s