El gran buit

Tots els matins em desperten els meus gats perquè volen esmorzar. Em llevo, els dono el seu esmorzar i penso que la vida és una puta merda. Vaig corrents cap al lavabo, em dutxo, em rento el cabell, em rento les dents, em maquillo, m’eixugo el cabell i em vesteixo. Després poso aigua neta als gats, m’asseguro que no s’hagin quedat tancats al lavabo i marxo.

Si tinc sort agafo un autobús que sovint va ple i fa pudor i que em deixa a prop d’una parada de metro que odio. M’hi fico esquivant les tonelades de carn humana que tenen pressa per anar a treballar i a l’andana acostumo a passar calor mentre espero el puto metro. Entro en un vagó i procuro no trobar-me ningú de la feina perquè a les 8.30 del matí no tinc res a dir a ningú i no m’interessa la gent que parla a aquestes hores. Després d’onze parades baixo i encara tinc un bon tros fins a la feina on arribo cansada i amb el cap ple de sentiments inconfessables dirigits a l’alcalde de la ciutat i al director de l’empresa on treballo i que veig, cada matí, fumant mig amagat entre els matolls, mirant i sense saludar.

Arribo a la calma tensa de la feina i fitxo. Fitxo perquè tinc fitxa i fitxo. Me’n vaig al lavabo, comprovo que cap desgràcia no coneguda no hagi malmès el meu aspecte i em lamento de la meva cara de son i de la meva poca gràcia combinant la roba. Penso que em deprimeix haver de treballar tan d’hora al matí i vaig cap al meu lloc de pressa esperant haver arribat abans que la meva cap. Arribo a la meva taula, trec el mòbil i 2 euros per a l’esmorzar i guardo el bolso a l’armari. Engego l’ordinador. Llegeixo emails i potser truco als meus pares. A les 9.30 baixo a esmorzar al bar. Cada matí demano un cafè amb llet en tassa perquè no m’agraden els cafès amb llet en got i agafo un entrepà de pa integral amb formatge o amb tonyina. Però si estic depre em menjo un croissant i si estic molt depre em menjo l’entrepà i mig donut.

Passats 20 minuts d’humor Cámera Café torno al meu despatxet. Passa el matí sense pena ni glòria. La meva època de crucifixió professional va acabar i ara ja no em passa mai res. Ni de bo ni de dolent. Què cars que he pagat els meus quinze miserables minuts de glòria. Ara sóc transparent. Mentida. M’he convertit en una espectadora privilegiada però encara no m’hi he acostumat. I això que cada dia assisteixo a dues funcions força memorables tot i que repetitives i previsibles. A la primera els altres la caguen i els disculpen. A la segona les rutines de cada dia converteixen als altres en herois.

Arriba l’hora de dinar i marxo a dinar. Passats 60 minuts de més gags de Càmera Café torno al meu despatxet amb alegria. Agafo el necesser i vaig al lavabo a rentar-me les dents, pentinar-me i pintar-me una mica. Penso que faig bona cara i que, de fet, sí que combina la roba que porto. Torno al meu lloc més animada. Tarda d’escriure i llegir emails. Potser truco a la meva àvia que sempre s’adorm mirant la telenovel·la de després de dinar. Després em ratllo. Penso que tot plegat és un rotllo enganyós. Sóc a la feina. I no tinc res a fer. Penso que he fracassat i miro al meu voltant i veig un panorama que no m’agrada. Lluny del lobby d’opinió majoritari de l’empresa penso que he caigut en desgràcia i que sóc una pringada. Faig un repàs mental d’algunes de les estratègies que he observat que han fet d’altres persones i les trobo miserables. Després penso que encara és més miserable no haver tingut cap estratègia bona i trobar-me com em trobo en aquesta mena de carreró sense sortida. I després acabo pensant que sóc fantàstica i que els altres tenen padrins, més gràcia o més barra. Rectifico i penso que hi ha de tot però que tant de bo jo hagués tingut més sort.

Arriba l’hora de plegar i corrents cap a la universitat a estudiar fins a les 9 del vespre. Quan no m’agafen atacs de son, sovint em trobo que sóc feliç. Només em sap greu haver triat aquesta mena de camí difícil o, si més no, no gaire còmode. Per què collons no vaig estudiar quan tocava i punt? Recordo com va anar. Una mica per haver volgut rebel·lar-me contra el fracàs dels meus pares he acabat sent una fracassada. Em fa vergonya dir-ho, haver-ho pensat i, sobretot, que ho sàpiguen. No els ho diré mai. Sort que toco les estrelles amb els dits en algunes assignatures. Fantasiejo pensant que algun dia seré professora de literatura. Segur que hi ha d’altres persones com jo darrera del silenci de les mirades autistes de l’alumnat. Només és una pose tota aquesta passivitat. M’imagino recordant aquest pensament en un futur fantasiós. Prenc apunts i intento fer bona lletra. Sovint em desconcentro i penso que voldria ser professora de literatura i novel·lista.

S’acaben les classes. Segurament parlo amb algú que no em cau bé. Tinc tendència a aguantar estoicament els rotllos de la gent. A la feina em passava el mateix abans de ser transparent. Penso que potser jo foto el rotllo a algunes persones i me n’avergonyeixo. Miraré de no fer-ho demà. Surto de la uni i vaig cap a la parada de l’autobús. Sovint tarda força però gairebé sempre puc seure. Darrera de tot és on més m’agrada perquè així veig a tothom. Si no em ve de gust agafar el bus, camino. Si crec oportú –o necessari- invocar a la bona sort, compro una safata de sushi i una ampolla de vi blanc, si pot ser, de Riesling. Envoltada de coses agradables és més fàcil pensar d’una manera ordenada.

Arribo a casa i saludo els meus gatets que estan famolencs i contents de veure’m. Els dono berenar. Em canvio de roba si no he de baixar les escombraries. Bec un suc de fruita. De pinya o de diverses fruites. Poso música. Poso música forta. I torno a la vida. I obro el llum de peu i trobo que fa una llum molt bonica, especialment si sona la música que em ve de gust sentir. Faig algun tipus de feina de casa com ara posar una rentadora o fregar algun plat o canviar la sorra als gats.

Sopo i engego la tele. Acabo de sopar, m’arrepenteixo d’haver engegat la tele i aconsegueixo apagar-la. Poso música tranquil·la, em desmaquillo, em rento les dents i potser em faig una dutxa ràpida i em poso alguna cosa que faci bona olor. Els meus pares em truquen o em fan sms per dir bona nit. Escric una mica o frego plats o frego el terra o escombro. Me’n vaig al llit i sempre és molt més tard del que hauria de ser. Intento somiar coses boniques. La vida deu ser això. Tinc un buit al cor.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a El gran buit

  1. JGVA ha dit:

    la primera és que, sense cap dubte, és que no hi ha carrerons sense sortida: sempre pots sortir pel mateix lloc on has entrat.
    la segona cosa és la sort… La sort no existeix… Per tenir-ne s’ha d’estar al lloc adequat i en el moment adequat. Per tant el millor és intentar estar a molts llocs sempre… Així potser es troba la sort.
    la tercera és que el fracàs no existeix… Només la rendició. Mentre lluitis pel que vols no hauràs fracassat.
    la quarta és que confuci semblava molt savi…
    i te’n diria més… Però últimament he descobert que sovint la vida ens va com ens la prenem mentres nosaltres pensam que ens prenem la vida com és.
    Tres cites:
    – No som el que som, sinó que som el que fem per canviar el que som. (Revolta 21)
    – Serem allò que vulguem ser. No tot és desar somnis als calaixos. (Miquel Martí i Pol)
    – Porque sin la tristeza en esta vida, las alegrias no tendrian valor. (Skalariak)

  2. karbeis ha dit:

    Marta, amb tots els respectes, però algú que és capaç de plasmar per escrit tantes sensacions… és impossible que mai arribi a ser en un carreró sense sortida.
    Si mires a baix des del pedestal, m’hi veuras. La vida no és el que et passa, sinó com t’ho agafes. I tu téns la capacitat d’agafar-te-la com vulguis.
    Només et puc enviar una abraçada: ànims!

  3. Retroenllaç: El gran buit | Volar de nit és perillós

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s