Història número 6

En Genís va néixer el 20 de juliol de 1950 a Barcelona. Va néixer a l’hospital de la Maternitat i va viure al barri gòtic. El seu pare treballava en una fàbrica del Poble Nou i la seva mare cosia pantalons. Anava a escola al carrer Montcada i el que més li agradava era la història i les matemàtiques. Va començar a treballar d’administratiu quan tenia 17 anys.

Volia ser metge i no va deixar mai d’estudiar però havia de combinar feina i estudis. A classes de repàs de matemàtiques quan tenia 21 anys va conèixer una noia divertida però seriosa, amb l’exotisme que les noies de comarques tenen als ulls de la gent de ciutat, intel·ligent i preciosa, dolça i protectora, femenina i decidida. Van començar a sortir un dia de Sant Jordi i ja no es van separar mai més. En els moments baixos ella el va empènyer a no deixar els estudis i a lluitar pel futur que desitjava. A lluitar a base d’esforç. I a confiar en els resultats de la seva perseverància i en la justícia del món. Després de dissenyar el que havia de ser la seva vida en comú van decidir casar-se i fer una família.

Va acabar la carrera d’enginyer industrial quan la seva filla tenia 3 anys, era el temps que vivien al barri de la Vall d’Hebron de Barcelona, als hiverns encara nevava i els diumenges sortien a anar en bicicleta i ell duia uns guants de pell i un cordill per estirar la bicicleta de la seva filla en els carrers amb pendent. També anaven al Parc de la Ciutadella a fer córrer un vaixell petit en un estany i una vegada van intentar fer volar un estel a la font d’en Jordana però només van aconseguir fer volar rialles i somriures enmig del verd i del blau de l’entorn.

Era tan ambiciós com intel·ligent i això va fer-lo infeliç en els moments en què l’ordre establert i la mediocritat van guanyar partides impossibles. L’amor al coneixement, la sensibilitat i la passió el van apropar sempre a la seva filla pels carrers del barri gòtic i pels jardins de la Universitat de Barcelona.

La passió per la fotografia el va fer fotografiar coses precioses. Des de la seva filla fins a paisatges naturals d’Andorra, del Ripollès i de la Cerdanya. Des de vaques i cavalls perxerons fins a flors, objectes quotidians i fruites en primers plans insòlits. La passió pels segells el va fer anar durant força temps cada diumenge a la Plaça Reial. Va viure amb moderació la seva passió pels plats de peix i de marisc, pel foie i pel caviar. Va cuidar la seva salut, el seu cos i el seu aspecte sempre amb pulcritud. Sempre va ser un home elegant i discret capaç de seduir amb la seva intel·ligència i amb la seva barreja d’home tendre i d’home de món.

La passió pels trens suïssos potser tenia a veure amb la seva fascinació per la revolució industrial. Certa admiració per una societat on cultura, natura, tecnologia i indústria es movien amb efectivitat, elegància i força i les grans guerres europees no havien embrutit ni les ànimes ni els paisatges. En el temps dels llibres de Thomas Mann, semblava que el progrés s’acostava al poble i semblava factible que les revolucions conduïssin a la humanitat dins del mateix tren cap a la felicitat atravessant valls verdíssimes i superant desnivells impossibles coberts de neu sota el sol tímid però seré de muntanyes altíssimes. La seva filla sempre el recordarà construint casetes suïses per a una maqueta de trens que mai no va fer, comprant trens a Andorra i estimant el tren cremallera Ribes-Núria, l’únic que va voler muntar amb les seves pròpies mans, en el temps on la il·lusió encara ho cobria tot.

La passió pel coneixement el van dur a explicar-li matemàtiques a la seva filla des de ben petita i a tenir sempre una resposta a totes les preguntes sobre geografia i història que ella li va plantejar. Li va explicar la teoria dels conjunts, la va ensenyar a dividir i a entendre les fraccions, va explicar-li mil cops els fonaments de la geometria, van resoldre equacions i límits, van fer derivades i integrals i van representar funcions gràficament. En totes les ocasions va trobar la manera de fer les matemàtiques senzilles i atractives.

Va patir tota la vida i va estimar encara més que això. En les seves passions va trobar sempre refugis dignes per suportar la cruesa del món. Va ensenyar a la seva filla a respectar les persones i a acceptar els silencis i les absències de la vida. La maqueta més bonica que va fer és la de la felicitat de les persones que va estimar i la fotografia més bonica és la que no va poder fer mai: mirant les estrelles d’una nit d’estiu a Ripoll. Hi ha bellesa més enllà del que cap fotografia pot captar i hi ha llocs més enllà dels destins on porten els trens.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Història número 6

  1. karbeis ha dit:

    Marta, si algun dia la meva filla em dedica un post com aquest, seré la persona més feliç del món.
    Com si el Barça fés un 5 a 0 en una final de la copa de champions contra el Madrit a l’estadi de Mestalla, i degut a un terratrèmol s’ensorrés la part del palco des d’on miraven el partit en Borrel, en Vidal Quadras, l’Aznar, l’Acebes, la Julia García-Valdecasas, el Fernandes Dias, l’Arcadi Espada i en Francisco Caja… però multiplicat per 100.000.000. Imagina’t la magnitud del tema.
    Un escrit preciós, de veritat.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s