Història número 5

La Maria Cristina va néixer el 5 de juliol de 1949 a Ripoll. Ja de ben petita li agradava acompanyar el seu avi a collir enciams a l’hort de sota casa. Una mica més gran, però tampoc gaire, fumava tabac d’amagat i li agradava anar amb bicicleta. Tot i que va fer les mil entremaliadures possibles amb un dels seus veïns, de ben petita va destacar a l’escola. Li agradaven molt les matemàtiques i la llengua. Era una nena alegre i enjogassada que vivia amb els seus pares i els seus avis en un pis de la carretera de Ribes des d’on veia passar el tren i el riu Freser. Cada diumenge anava al cinema amb els seus avis, li agradaven molt les pel·lícules de l’oest i tot el dia corria amunt i avall.

Aviat va haver de donar un cop de mà important a la fusteria del seu pare ja fos fent factures ja fos fent qualsevol cosa que sapigués fer i sabia fer moltes coses perquè era molt curiosa i eixerida i tenia gràcia per fer-ho tot. No va perdre mai l’alegria i va aprofitar totes les oportunitats que uns i altres li van oferir per no haver de deixar els estudis. No devia tenir ni 15 anys el primer cop que va fer classes de repàs, segurament a un alumne més gran que ella. Era molt treballadora, una espècie de Marisol de l’ensenyament que als 15 anys es va examinar d’ingrés de Magisteri a Tarragona i es va plantar a Barcelona a fer Preuniversitari als 17 anys. Va viure en diversos pisos d’estudiant sempre amb gent de Ripoll i va fer primer de Matemàtiques mentre continuava fent classes de repàs a gairebé totes les criatures que van suspendre alguna cosa a Ripoll en aquells temps.

Maca, decidida i forta, no va perdre mai la vitalitat que tenen les criatures. Va començar a treballar de comercial quan tenia 22 anys, va haver de deixar la carrera de Matemàtiques per aquells temps i va passar a estudiar Filosofia i Lletres. A estones tímida, tenia una ingenuïtat que podia resultar provocativa i, a vegades, amb aire seriós, duia ulleres i llegia tot prenent un cert aire transcendent, com d’intel·lectual de l’època. Va deixar-se acompanyar per molts nois mentre esperava un noi moreno, alt i prim que va trobar esperant-la per anar al cinema dins d’un sis-cents beige a sota de casa d’ella amb una rosa a la mà i un petó a la boca. Era el dia de Sant Jordi de 1972.

Hi ha dos edificis de pedra que l’han acompanyat tota la vida, un és el pis de Ripoll on va néixer i l’altre és l’edifici de la Universitat de Barcelona on va entrar per primera vegada als 18 anys i d’on no en va sortir fins l’any 1995 després de 17 anys d’ensenyar llengua catalana a persones que no parlaven català. Més endavant, a l’edat de 52 anys, va haver de canviar els seus hàbits alimentaris i, gairebé immediatament, va començar una nova etapa en què la seva actitud davant del món va canviar en positiu i alguns aspectes que la preocupaven es van anar arreglant. Ni alta ni baixa, ni prima ni grassa, d’aparença a vegades severa i de paraules gairebé sempre tendres, la seva bellesa es trobava en equilibri amb una mena de timidesa molt femenina i un punt de punyeteria. Va ser una dona natural i bonica, d’ulls verds i pell clara i suau.La seva expressió va conservar sempre l’aire dolç de totes les bones mares del món i no li van faltar mai pretendents.

Va estimar de veritat la llengua catalana. Els temps que va ensenyar-ne a la universitat van ser els més bonics, els més dolços i els més feliços de la seva vida. Sempre tornava contenta de fer classes i sovint els alumnes li feien regals a final del curs. La seva filla sempre la recordarà preparant-se les classes o corregint, somrient però seriosa, exàmens d’alumnes divertits. Després va seguir fent classes de català a tot arreu on va poder, com ara una vegada que va fer classes a la caserna de la Guàrdia Civil de Sant Andreu de la Barca i a la Guàrdia Urbana de Cornellà de Llobregat i l’escortaven cada dia de broma. Va respectar sempre totes les persones i no es va deixar entabanar pels dogmatismes ni d’uns ni d’altres. Lluny de la pompa i de la vanitat, la seva creuada per la llengua catalana no va ser gaire sorollosa però va ser sempre el resultat de la curiositat per aprendre i de l’esforç i de la virtut d’ensenyar.

Va estimar de veritat Ripoll, Beget, Camprodon, Setcases, el Taga i la muntanya del Cadí i sempre va anar amunt i avall per tot arreu amb el seu cotxe o a peu. No va deixar mai d’emocionar-se davant dels paisatges, les carreteres, les pedres i els horts que va resseguir tota la vida. I va estimar de veritat el seu home i el va esperar sempre com el primer dia, amb la fidelitat i la intensitat de les històries d’amor de les pel·lícules d’abans. No va penedir-se mai de la seva aposta per l’amor i no es va cansar d’estimar malgrat les incerteses i les dificultats dels temps. A més a més d’ell, l’amistat de les seves amigues de l’escola va acompanyar-la sempre d’una manera o d’una altra al llarg de la vida.

Malgrat que durant la segona meitat de la seva vida sovint es va mostrar cada vegada més escèptica respecte a inifinitat de qüestions i potser poques persones la van entendre, la gran veritat de la seva vida és que va ser una dona de veritat que va estimar de veritat i que no va deixar de creure mai en la justícia del món i en les persones. La millor lliçó que va donar a la seva filla i a tothom que la va conèixer és la història del seu amor incondicional que va durar tota una vida.

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s