Història número 4

La Maria va néixer el 8 d’abril de 1929 a Vinaròs. Era l’any de l’exposició universal de Barcelona. Va néixer mentre passava una banda de músics pel carrer i eren les 4 del matí d’un diumenge. El seu pare, cuiner d’una barca de pescadors i home de joc i de dones, va endur-se la nena acabada de néixer per ensenyar-la a una de les seves amiguetes mentre la seva mare, desesparada, la feia buscar per tot el poble. No tenia ni dos mesos quan amb els seus pares va anar a viure a Barcelona, al barri de la Barceloneta, on van passar de passar gana a tenir fam.

Li agradaven els diumenges perquè veia les persones ben vestides i contentes i, sobretot, perquè hi havia menjar. Sovint el seu pare en portava poc i recorda haver passat gana. Va arribar la guerra quan tenia 7 anys i tot just havia començat a anar a escola. Amb els seus pares i els seus tres germans petits van refugiar-se en una torre del carrer Sostres de Gràcia amb 10 o 12 famílies més i va ser feliç jugant amb d’altres nens.

Les criatures no tenen por de la guerra perquè no l’entenen. El record dels bombardejos és el dels moments en què tots s’ajuntaven al mig de la casa i recorda com un joc els senyals que feien els italians de la casa del costat i els llums i els avions i les trinxeres de la platja i les amigues que el seu pare va fer en aquelles èpoques a canvi de menjar. Els nens de la guerra ho veuen i ho entenen tot.

Acabada la guerra els seus pares, ella i els seus germans van haver de tornar a la Barceloneta i van carregar tot el que van poder en un burro però de la manera més dramàtica i còmica la majoria de coses es van trencar i van arribar a la Barceloneta tal com n’havien marxat, sense res. Amb 10 anys va viure la il·lusió dels retrobaments amb veïns i coneguts la majoria dels quals també havien estat vivint en torres de la part alta de la ciutat durant la guerra.

Tenia 15 anys quan es va fixar en un noi que estava a punt de llicenciar-se. Era el germà gran de l’amiga amb qui anava al ball. Quan va saber que estava trist per una nòvia que no l’havia esperat mentre era fent el soldat, va mirar de conquistar-lo i no van tardar en fer-se nòvios. Es van casar tres anys després a l’església de Sant Miquel. El viatge de noces va consistir en agafar l’autobús 29 fins al teatre Arnau. Quan van tornar a casa els esperava, com si fos un vigilant, la sogra desperta amb uns ulls oberts com plats. Va ser com un gerro d’aigua freda.

No va tardar gaire en quedar-se embarassada. Va tenir un nen que va morir amb només 2 mesos i es va enfonsar en una gran tristesa. Només tenia 19 anys i havia perdut un fill. S’havia convertit en la criada de la casa dels seus sogres que no recorda que la tractessin gaire bé i continuava donant un cop de mà important als seus pares. Per sort, quan va fer 21 anys tornava a estar embarassada d’un fill que la va fer somriure de nou. No hi ha res més poderós en el món que la visió de la felicitat d’un nen petit per fer tornar la il·lusió a algú.

Desitjava amb força poder viure sense els sogres en una barraca o on fos i quan tenia uns 28 anys, la fàbrica on treballava el seu marit els va ajudar a fer possible el somni i van poder anar a viure, per fi sols, al barri del Poblenou en un dels pisos que la fàbrica procurava als seus treballadors. Van tenir conills, gallines, ànecs i un gat i van passar els millors anys envoltats de veïns i amics amb qui van mantenir sempre la relació.

L’any 1965 va haver de passar per una operació a cor obert molt arriscada, de les primeres que es feien al país, queva ser tot un èxit i tres mesos després es va tornar a quedar embarassada. Era una època de canvis. Amb el trasllat de la fàbrica a Martorell van haver de deixar el pis del Poblenou però el que no s’imaginava és que un dia el seu marit decidís, sense consultar-ho amb ningú i segurament sense valorar-ho bé, comprar un pis en el barri de Sant Ildefons de Cornellà de Llobregat per viure relativament a prop de la feina.

Així va ser com amb 38 anys, i amb un fill de 17 anys i un d’un any i mig, va haver de resignar-se a canviar no només de casa si no també de ciutat, d’amics i d’idioma. Van arribar al caos d’un entresol amb pati d’un bloc de 15 plantes de la propagandística Ciudad Satélite de San Ildefonso on els pisos eren baratíssims i tot era brut i campi qui pugui. Farta de netejar la porqueria dels altres i de veure escombraries pels carrers, va convèncer el seu marit per marxar i tres anys després van traslladar-se al carrer Delícies on el seu segon fill es va anar fent gran mentre passaven els anys envoltats d’amics i familiars, fent paelles increïblement bones tots els diumenges.

Va arribar una nova època daurada de la seva vida quan el seu marit, ja jubilat, la va empènyer a anar amb ell a cantar a la coral d’un casal de gent gran. Durant 7 anys de la seva vida va cantar i va tenir molt d’èxit regalant emocions amb la seva veu. Va cantar havaneres, boleros i cançons de tota la vida amb una veu preciosa i plena de matissos que va sorprendre a tots. La seva néta la recorda cantant cançons de sentiments de veritat i emocionant-se.

Es va quedar vídua als 75 anys. L’amor pel seu marit sempre el va recordar com una passió molt forta que el temps va anar desfent. Sempre li va doldre no haver pogut anar més temps a l’escola i no es va acabar de creure mai les persones que li van dir que tenia una sensibilitat i una intel·ligència exquisides. Tenia molt bon gust per la lectura i, sobretot de gran, llegia moltíssim. Presumida i neta, amb unes mans molt fines i cuidades i el pis sempre impecable, va sortir sempre al carrer fent bona cara, amb color als llavis i a les galtes i la roba ben arreglada.

Va ser una dona independent que només va dependre de la misèria que va conèixer durant la seva infantesa. No va deixar mai de refugiar-se en el sentit de l’humor i va ser capaç de fer broma en gairebé tots els moments de la vida. Es va deixar impressionar per molt poques persones, no li van prendre mai el pèl i, orgullosa i viva, sempre va desconfiar dels pressumptuosos. L’amor i la tristesa de ser àvia van marcar la seva maduresa. La seva vida va ser un seguit de sacrificis primer tenint cura del seu sogre, després de la seva mare i finalment del seu marit. Mai no es va cansar de dir que donaria la vida pels seus fills i nets i amb aquesta intensitat i determinació va viure sempre la seva vida i cadascun dels seus secrets.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a Història número 4

  1. marta ha dit:

    Ei…gràcies un altre cop :)))))
    I… sí, jo també penso sovint això que dius de la generació de la República però potser ho tinc/tenim una una mica idealitzat. A vegades penso que la misèria que hi havia va ser potser la raó d’aquest nivell d’implicació personal o d’heroïsme social, diga-li com vulguis. Ves a saber…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s