He vingut a buscar-te

Sóc la felicitat i he vingut a buscar-te. Ja has passat prou anys sense mi i ja has après a no fer broma amb aquest joc. Ara quan passi pel teu costat, saltaràs damunt meu i t’arraparàs al meu cos amb força. Aquesta vegada no em deixaràs escapar, oi que no? Has comptat les oportunitats que has deixat escapar, les llàgrimes que has llençat damunt d’oceans muts i les que no has tingut valor de deixar sortir mai d’aquests ulls que pretenen ser un mur. Ja pots oblidar-ho tot. S’ha acabat. Acabes de guanyar la partida. Aquí tens un bitllet vitalici per al tren de l’avorriment en la línia contínua i previsible de la vida lluminosa. La sentiràs d’una manera diferent, amb un cert agraïment. Deixaràs de desconfiar. Hauràs perdut el tren nocturn, s’haurà fet de dia i la nit t’haurà alliberat del seu vent gèlid.

Quin text més previsible. Quin avorriment. Quina angúnia. Quines ganes de tornar a sentir la fiblada de la teva mirada trista i absent que m’apropa a les teves nits que no seran mai per a mi. Totes les nits et somio i et trobo. Com més t’estimo més m’allunyo de tu. No puc sortir d’aquesta presó, d’aquest túnel ni d’aquesta ficció per abraçar-te i dir-te amb un petó el que amb paraules no et podré dir mai. Només la nit desdibuixa tota aquesta misèria, et disfressa i t’emmetzina amb filtres decrèpits. Corre el vi per on corria l’escèptic. Vola fins les estrelles amb la força falsa que ara t’impulsa. No importa si tens els ulls oberts o tancats, tot és fosc i el teu cos càlid aviat serà humit. Que no surti el sol. Que res no apagui la voluptuositat de la fosca i que s’amagui la veritat rera l’artifici.

Compra d’amagat el bitllet una altra vegada. Gaudeix del risc i del paisatge. Estudia les particularitats dels altres passatgers amb atenció. Perd el compte dels arbres i de les cases, de les muntanyes i de les valls. Intenta memoritzar els colors de la terra. Endevina les hores del dia i segueix el moviment dels núvols. Sent el mareig de les baixades i l’ofec de les pujades. Juga a preveure el moviment i les seves variacions. Afarta’t de dades inútils. Fes mil coses fins acabar prou exhaust per no torturar-te més buscant la paraula justa que saps que no existeix per dir allò que no coneixem. No hi ha nits, ni dies, ni estacions, només petites il·lusions efímeres i sovint vulgars.

Inventa el nom d’una estació, fes-la possible i espera’m allà. Sóc la nit i sóc el dia. T’he enganyat tota la vida.

La vida i les eleccions

Els pares són cruels. Quan són joves i encara no són pares s’imaginen tenint fills fantàstics i meravellosos que seran com ells però una mica més macos i molt més afortunats. Aleshores, de sobte, apareixem nosaltres, els fills, i els demostrem que la vida és cruel i que no som el que s’esperaven. Evidentment ens suporten i sovint ho fan estoicament, a vegades, fins i tot, amb alegria, però, és clar, en el fons hi ha el que hi ha.

Ahir ma mare va anar a correus a buscar una cosa que havia arribat a nom meu, em va trucar ‘emocionada’ i em va dir que m’assegués perquè no em podia imaginar què s’havia trobat. Davant de l’emoció percebuda em vaig imaginar que potser havien arribat les maletes que els d’Ibèria em van perdre aquest estiu passat, o que algun admirador secret m’havia enviat un regal fantàstic i meravellós, o que havia heretat alguna propietat immensa d’algun familiar desconegut o d’algun veí ric que s’hagués enamorat, en secret, de mi…

Però res…. era un avís de l’ajuntament, o de qui sigui que avisa d’aquesta mena de coses horribles, per dir que el proper 1 de novembre a les 8 del matí hauré de fer el primo tot el puto dia a l’escola pública del costat de casa els meus pares. Ma mare es petava de riure. Jo no.

Espero que la vida em compensi d’alguna manera i que conegui allà l’home més fantàstic del món mundial i que s’enamori de mi i jo d’ell i que no tingui al·lèrgia als gats, ni sigui impotent, i que vulgui adoptar tres o quatre nens i que guanyi molts calerons i que sigui fidel –i si no ho és que vagi amb compte i que no me n’enteri- i que tingui principis -i finals-, i que m’adori i que l’adori, però sense passar-nos, i que li agradi viatjar i que no em ratlli ni es ratlli i que m’ajudi a no ratllar-me ni a ratllar-lo.

En fi, quan aneu a votar, mireu amb carinyo les pobres ànimes resignades que us miraran tímidament mentre us imagineu que decidiu el nom dels futurs amos d’aquest país.

Ni pares, ni fills, ni parella, ni polítics no són mai com ens els imaginem. O no ho són durant gaire estona. Algú dirà que els pares i els fills no els escollim però que la parella i els polítics sí. És cert. Però això que escollim tampoc garanteix gaire cosa perquè pot ser que escollim i que no surtin o que surtin però que no siguin com ens esperàvem, que ens agradin una estona i després ja no, que ens decebin, que ens sorprenguin, que ens avorreixin, que ens estafin, que ens enganyin, etc, i també pot ser que no escollim res perquè no hi hagi res que ens convenci. Sigui com sigui, està clar que ens acabem menjant amb patates les nostres pròpies eleccions i tota la resta. Són les coses de la vida i de les eleccions.

Història número 1

En Josep va néixer el 22 de juny de 1913 a Rialp. Era el fill petit d’una família molt tradicional, la qual va decidir que havia de ser capellà. Va estudiar fins a vuitè de Teologia al seminari de la Seu d’Urgell on va estudiar dels 10 al 18 anys quan en el món de la religió tot va trontollar i l’anticlericalisme es va estendre per tot l’Estat.

Quan tenia 23 anys va començar la guerra civil i, en un primer moment, se’n va anar cap a França però després es va presentar a l’exèrcit republicà i es va incorporar a files. Va participar en diverses accions i va ser agafat pres per les tropes nacionals. Per salvar la vida, va demanar a la família –religiosa de tota la vida- un aval per poder sortir del camp de concentració on es trobava pres i, un cop el va haver rebut, es va haver d’incorporar a l’exèrcit franquista i va participar, així, en la batalla de Santander i en la de l’Ebre, entre d’altres.

Poc abans d’acabar la guerra, a Ribes de Freser, els soldats republicans li van robar una mula que tenia al seu càrrec i el van condemnar a mort però gràcies al fet que els seus companys van recuperar la mula robada i que es trobaven ja al final de la guerra, va poder-se salvar d’una mort certa i va acabar la guerra en el batalló d’esquiadors de Núria, un cos d’elit militar que va desfilar per diverses poblacions a l’acabament de la guerra. La seva dona el va conèixer així i sempre el va recordar ben vestit i ben alimentat desfilant pels carrers de Ripoll.

Una vegada acabada la guerra va voler tornar a Rialp i va aprendre l’ofici familiar de fuster però la seva mare volia un fill capellà i no va acceptar mai que deixés el seminari i davant d’això, va decidir tornar a Ripoll a començar una vida nova treballant d’empleat a una fusteria.

El 18 de setembre de 1943, amb 30 anys, es va casar amb la Manela, una noia de Ripoll més jove que ell. Van anar de viatge de noces a Barcelona, a l’hotel de Sant Agustí i, seguidament, es van instal·lar al pis on vivia ella amb els seus pares, un pis de lloguer en un edifici molt bonic en els baixos del qual ell va muntar un petit taller de fusteria. Un temps després, va traslladar la fusteria a un local més gran, més cap al centre del poble.

Els temps de prosperitat van culminar amb el naixement d’una filla i van durar uns vuit anys perquè, aviat, el que en un principi eren només unes persistents molèsties heredades de la guerra, van anar convertint-se en xacres cada vegada més fortes fins al punt que va haver de deixar de treballar. Va perdre les facultats de parlar, de caminar, d’escriure i de menjar. Ningú no sap què va passar pel seu cap en aquells anys. Un mes d’agost el van operar a Barcelona i va haver de tornar a aprendre a fer-ho tot de nou. No va ser fàcil però va recuperar-se força. Tenia 49 anys i en feia gairebé deu que era un home sempre malalt que només parlava dels diners i de la feina que la seva malaltia li havia fet perdre sense cap mena de compassió. Dos anys després, el 2 de novembre de 1964, va morir d’una manera tranquil·la mentre dormia.

El gran desconegut de la meva història familiar és l’home del qual només em queda l’evidència anguniosa que em diu que, en situacions límit, tothom intenta salvar la pell i punt. Cap qualitat humana extraordinària, cap adjectiu endolcit pel pas dels anys, cap anècdota bonica. Res. Només un record borrós d’algú que va dir d’ell que va ser un covard. Serà que més enllà de les ficcions que construïm a força de sentiments, els herois no existeixen.

Història número 2

La Manela va néixer el 18 de febrer de 1921 a Ripoll. Va anar a l’escola de la República fins els 13 anys i va escriure sempre amb una lletra preciosa. Volia ser mestra i la vegada que més la van renyar de petita va ser un cop que va deixar oberta l’aixeta de la bóta de vi del rebost i va emborratxar un cistell de mongetes que havia collit la seva mare de l’hort. Li agradaven molt les olives verdes i se les menjava com si fossin caramels que en deia ‘miles’ i que comprava amb un cèntim que li donava el seu avi que era burot a Ripoll.

Als 13 anys la seva mare la va portar a treballar a can Planas, la fàbrica tèxtil on també treballava ella, i amb 15 anys va arribar la guerra però gràcies a l’hort de sota de casa no va passar mai gana però sí molta por. En aquells temps sovint hi havia homes dormint a l’escala de casa. No es va cansar mai de repetir que la guerra és la pitjor cosa del món i que ells van ser els perdedors. Acabada la guerra va treballar a l’AFI fent llibretes amb paper i cola d’enganxar i va conèixer un noi de Rialp que va desfilar amb el batalló d’esquiadors de Núria. Amb el temps es van enamorar i es van casar, malgrat la oposició de la família d’ell, en el monestir de Ripoll el mateix dia que es casaven allà mateix els pares d’en Carles Reixach.

Van viure al pis de Ripoll amb els pares d’ella. El seu marit feia de fuster i ella treballava a la fàbrica amb la seva mare que també cuinava i rentava plats per als amos del pis on vivien. Com molts homes de l’època, el seu marit va tornar malalt de la guerra i mai no es va recuperar del tot. Cada primavera i cada tardor estava malalt. Van tenir una filla i li van posar de nom Maria Cristina, el nom més habitual en les dones de la seva família. Malauradament la malaltia del seu marit va anar empitjorant i un estiu es va trobar sola davant d’un dilema difícil: una operació arriscada que podia tornar una mica de salut i de qualitat de vida al seu marit. Després de valorar-ho i de demanar ajut a la família d’ell, va decidir tirar endavant amb l’operació que va suposar una despesa molt forta per a la família de la qual no es van acabar de recuperar.

Tanta malaltia i tantes dificultats en el dia a dia van fer que segurament sovint estigués de mal humor i, al mateix temps, desitjava que malgrat tot, almenys la seva filla pogués estudiar com ella no havia pogut fer per culpa de la les circumstàncies. Eren temps difícils, seguia treballant a la fàbrica quan va morir el seu pare, dos anys després va morir el seu marit i tres anys més tard la seva mare, més o menys quan la seva filla va anar a estudiar a Barcelona amb una beca de l’Organització Sindical. Gràcies a la família i a l’ajut de veïns i amics va poder tirar endavant.

S’havia quedat vídua amb només 43 anys i la seva filla mai no va tornar a Ripoll de manera que es va trobar, de sobte, sola al pis de Ripoll on tanta guerra, tanta malaltia i tanta mort li havien robat les il·lusions. Va passar algun temps i la seva filla es va casar amb un noi senzill de Barcelona. A la tornada del viatge de noces els va esperar amb la maleta feta i es va instal·lar a viure amb ells.

Va criar la seva néta i li va donar tot l’amor i tots els ensenyaments que va poder. Li va ensenyar a fer ganxet, a escombrar, a fregar i a rentar els plats. Li va donar algunes bufetades inoblidables. Va tenir mal caràcter i va estar trista algunes vegades. Va fer un munt de berenars de pa amb tomàquet i pernil dolç. Va cuinar amb amor plats exquisits i plats senzills que després ella va intentar fer: cassola d’arròs caldós, vol-au-vents amb gambes, canelons de carn, costelletes amb patates rosses i maionesa, rap amb gambes, croquetes congelades de llagostí comprades a ca la Soy, préssecs d’aigua i de vinya pelats i tallats a trossets, crema catalana, llimonada i aigua amb grosella Calisay. Va mirar la televisió mil vegades amb ella. Va veure Fortunata y Jacinta i Gent del barri. Va mirar la pel·lícula de les tardes d’estiu de TV3 i va escoltar la ràdio per les nits. Va anar a caminar cada tarda. Sempre tenia llibretes petites on escrivia els noms dels presentadors dels telenotícies, el nom de les pel·lícules o dels actors dels serials que mirava, entre altres noms de coses.

Va arribar un moment en què li van dir que havia de tornar al pis de Ripoll i va haver de tornar-hi. Va estar molt trista. Va perdre cabell, va aprimar-se i va descuidar una mica la neteja del pis. Després va remuntar i va començar a anar al Casal d’avis a jugar al parxís i a fer ganxet. Va parlar amb la seva néta cada dia de la seva vida menys un dia. Aquell dia, el 4 d’abril del 1990, per la nit, es va morir d’un infart. La seva néta la recorda sempre com la persona que més ha guiat la seva vida.

Història número 3

En Genís va néixer el 14 de setembre de 1923 a la Beguda Alta. Va viure-hi amb els seus pares i la seva germana fins que va anar a viure al carrer Masnou del barri de Sants i després al carrer Arc de Sant Ramon del Call del barri gòtic de Barcelona. Va estar dos anys i mig fent la mili a El Ferrol amb la marina. La missió d’anar a buscar els ferits de la Guinea Espanyola en un viatge que durava uns 15 dies encobria la missió de proveir de combustible i d’aliments l’exèrcit alemany.

A la tornada de la mili, amb 21 anys, es va fixar en una amiga de la seva germana que es deia Maria i que el va conquistar amb la seva bellesa dient-li que ella mai no enganyaria el seu home amb un altre. Van ser nòvios i van passejar-se per les Rambles de Barcelona i per la Barceloneta amunt i avall sempre acompanyats i van casar-se el dia de Nadal a les vuit del matí perquè era més barat.

La primera època de casats va ser molt dura i va estar marcada per l’anhel de tenir una casa pròpia pel fet que vivien 8 persones (els seus pares, els seus cunyats i la seva filla, ells i el seu fill) en el pis de l’Arc de Sant Ramon del Call i sovint el dia a dia no era fàcil i els únics que ho resistien bé eren les dues criatures que vivien en el seu món.

Era un home presumit que s’arreglava molt els diumenges i que tenia moltes il·lusions posades en el dia a dia, en prosperar a poc a poc. Treballava molt i estalviava. El seu fill el recorda amb la roba dels diumenges, gavardina a l’hivern i americana i corbata, sempre impecablement pentinat. De tant en tant, li agradava anar a menjar sardines amb pa a una tasca del carrer Banys Nous amb la seva dona i el seu fill.

Va estudiar un curs de ràdio per correspondència i sempre tenia el pis ple de ràdios de totes les mides i formes que arreglava als veïns i als coneguts. Aquesta era la seva segona feina. La primera era a una fàbrica de glucosa del Poblenou on va fer d’electricista i d’encarregat de manteniment elèctric tota la vida. Això li va permetre accedir a tenir un pis de la fàbrica. A base de treballar moltes hores, segurament massa, va passar de no tenir res a tenir alguna cosa.

A la seva manera, indiscutiblement, va progressar sacrificant la seva vida familiar per la feina. Per inèrcia, per por i per necessitat va viure sota el règim franquista sense fer soroll com van fer bona part de les famílies treballadores de l’època. Va arribar a tenir un pis i un cotxe i a cantar en els cors de Claver de l’Aliança del Poblenou tot i que mai no va tenir gaire interès per la política.

Va haver d’anar a treballar a Martorell i un bon dia va arribar a casa dient que havia comprat un pis al barri de Sant Ildefons de Cornellà, un barri dormitori on majoritàriament vivien famílies que provenien de la immigració espanyola i va abandonar la seva vida al Poblenou. Això va suposar el trencament amb les seves arrels, els seus veïns, la seva vida i la seva cultura. Alguns anys després de traslladar-se al barri de Sant Ildefons i davant de la insistència de la seva dona va accedir a canviar-se de pis per anar a viure més cap al centre de Cornellà.

El centre de la seva vida va seguir sent durant anys la feina però va tenir un accident molt greu que va marcar l’inici de la seva prejubilació, un temps difícil en què no acabava de trobar el seu lloc a casa. Mica en mica va anar relacionant-se amb gent de la seva edat jugant a la petanca i entrant a cantar a una coral, aquesta vegada, també amb la seva dona que es va convertir en la seva musa i a qui va dedicar cançons plenes d’amor i de devoció.

Una davallada de salut va fer que anés perdent gradualment la veu però tot i així no va deixar mai de cantar i d’acompanyar la seva dona a tot arreu on van poder. Sempre va tenir molt de caràcter i va ser dominant i gelós. Un home dels d’abans. Tenia una sordesa selectiva, com la que va tenir el seu pare anys enrera, que el feia sentir només les converses que li interessaven. El tornaven boig els animals i les criatures amb qui s’entenia més bé que amb algunes persones.

Va ser un home treballador i de paraula que malgrat tenir cops de geni sempre va adorar la seva dona, els seus fills i els seus nets, i va ajudar sempre a tothom en tot el que va estar a les seves mans. Va escollir una vida de sacrifici i va estalviar més que no pas va viure i es va empassar les tristeses de la vida com va poder. Va morir malalt el 31 de desembre de 2004, cinc dies després d’un dinar de Sant Esteve ple de somriures.