Història número 3

En Genís va néixer el 14 de setembre de 1923 a la Beguda Alta. Va viure-hi amb els seus pares i la seva germana fins que va anar a viure al carrer Masnou del barri de Sants i després al carrer Arc de Sant Ramon del Call del barri gòtic de Barcelona. Va estar dos anys i mig fent la mili a El Ferrol amb la marina. La missió d’anar a buscar els ferits de la Guinea Espanyola en un viatge que durava uns 15 dies encobria la missió de proveir de combustible i d’aliments l’exèrcit alemany.

A la tornada de la mili, amb 21 anys, es va fixar en una amiga de la seva germana que es deia Maria i que el va conquistar amb la seva bellesa dient-li que ella mai no enganyaria el seu home amb un altre. Van ser nòvios i van passejar-se per les Rambles de Barcelona i per la Barceloneta amunt i avall sempre acompanyats i van casar-se el dia de Nadal a les vuit del matí perquè era més barat.

La primera època de casats va ser molt dura i va estar marcada per l’anhel de tenir una casa pròpia pel fet que vivien 8 persones (els seus pares, els seus cunyats i la seva filla, ells i el seu fill) en el pis de l’Arc de Sant Ramon del Call i sovint el dia a dia no era fàcil i els únics que ho resistien bé eren les dues criatures que vivien en el seu món.

Era un home presumit que s’arreglava molt els diumenges i que tenia moltes il·lusions posades en el dia a dia, en prosperar a poc a poc. Treballava molt i estalviava. El seu fill el recorda amb la roba dels diumenges, gavardina a l’hivern i americana i corbata, sempre impecablement pentinat. De tant en tant, li agradava anar a menjar sardines amb pa a una tasca del carrer Banys Nous amb la seva dona i el seu fill.

Va estudiar un curs de ràdio per correspondència i sempre tenia el pis ple de ràdios de totes les mides i formes que arreglava als veïns i als coneguts. Aquesta era la seva segona feina. La primera era a una fàbrica de glucosa del Poblenou on va fer d’electricista i d’encarregat de manteniment elèctric tota la vida. Això li va permetre accedir a tenir un pis de la fàbrica. A base de treballar moltes hores, segurament massa, va passar de no tenir res a tenir alguna cosa.

A la seva manera, indiscutiblement, va progressar sacrificant la seva vida familiar per la feina. Per inèrcia, per por i per necessitat va viure sota el règim franquista sense fer soroll com van fer bona part de les famílies treballadores de l’època. Va arribar a tenir un pis i un cotxe i a cantar en els cors de Claver de l’Aliança del Poblenou tot i que mai no va tenir gaire interès per la política.

Va haver d’anar a treballar a Martorell i un bon dia va arribar a casa dient que havia comprat un pis al barri de Sant Ildefons de Cornellà, un barri dormitori on majoritàriament vivien famílies que provenien de la immigració espanyola i va abandonar la seva vida al Poblenou. Això va suposar el trencament amb les seves arrels, els seus veïns, la seva vida i la seva cultura. Alguns anys després de traslladar-se al barri de Sant Ildefons i davant de la insistència de la seva dona va accedir a canviar-se de pis per anar a viure més cap al centre de Cornellà.

El centre de la seva vida va seguir sent durant anys la feina però va tenir un accident molt greu que va marcar l’inici de la seva prejubilació, un temps difícil en què no acabava de trobar el seu lloc a casa. Mica en mica va anar relacionant-se amb gent de la seva edat jugant a la petanca i entrant a cantar a una coral, aquesta vegada, també amb la seva dona que es va convertir en la seva musa i a qui va dedicar cançons plenes d’amor i de devoció.

Una davallada de salut va fer que anés perdent gradualment la veu però tot i així no va deixar mai de cantar i d’acompanyar la seva dona a tot arreu on van poder. Sempre va tenir molt de caràcter i va ser dominant i gelós. Un home dels d’abans. Tenia una sordesa selectiva, com la que va tenir el seu pare anys enrera, que el feia sentir només les converses que li interessaven. El tornaven boig els animals i les criatures amb qui s’entenia més bé que amb algunes persones.

Va ser un home treballador i de paraula que malgrat tenir cops de geni sempre va adorar la seva dona, els seus fills i els seus nets, i va ajudar sempre a tothom en tot el que va estar a les seves mans. Va escollir una vida de sacrifici i va estalviar més que no pas va viure i es va empassar les tristeses de la vida com va poder. Va morir malalt el 31 de desembre de 2004, cinc dies després d’un dinar de Sant Esteve ple de somriures.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Història número 3

  1. Lluís ha dit:

    El teu wordpress (amb un logo similar a Volkswagen) segueix creant paradoxes temporals: aquest apunt teu apareix com el darrer al meu blogroll. Tanmateix què vols que et digui; el text està molt bé! Aquest Genís (no preguntaré si real o imaginari) m’ha arribat a l’ànima en intuir que potser va morir d’un empatx nadalenc.

  2. marta ha dit:

    Ostres, Lluís, no ho entenc gens ni mica. Dissabte vaig estar arreglant el format d’uns quants posts antics però aquest no va ser l’últim que vaig arreglar. Hi ha alguna cosa que no controlo. El que faré (o intentaré fer) és només actualitzar un post antic al dia (i només si no publico res de nou). Sobre la realitat d’aqeust apunt, està basat en la vida del meu avi. En vaig fer un de meu, un dels meus pares i un dels meus avis, estan tots seguidets. Si el personatge t’inspira, aprofita’l. A mi també m’ha sorprés rellegir la història que vaig escriure, el que vaig triar dir i el que no, i el personatge que es crea independentment de com era ell.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s