Història número 2

La Manela va néixer el 18 de febrer de 1921 a Ripoll. Va anar a l’escola de la República fins els 13 anys i va escriure sempre amb una lletra preciosa. Volia ser mestra i la vegada que més la van renyar de petita va ser un cop que va deixar oberta l’aixeta de la bóta de vi del rebost i va emborratxar un cistell de mongetes que havia collit la seva mare de l’hort. Li agradaven molt les olives verdes i se les menjava com si fossin caramels que en deia ‘miles’ i que comprava amb un cèntim que li donava el seu avi que era burot a Ripoll.

Als 13 anys la seva mare la va portar a treballar a can Planas, la fàbrica tèxtil on també treballava ella, i amb 15 anys va arribar la guerra però gràcies a l’hort de sota de casa no va passar mai gana però sí molta por. En aquells temps sovint hi havia homes dormint a l’escala de casa. No es va cansar mai de repetir que la guerra és la pitjor cosa del món i que ells van ser els perdedors. Acabada la guerra va treballar a l’AFI fent llibretes amb paper i cola d’enganxar i va conèixer un noi de Rialp que va desfilar amb el batalló d’esquiadors de Núria. Amb el temps es van enamorar i es van casar, malgrat la oposició de la família d’ell, en el monestir de Ripoll el mateix dia que es casaven allà mateix els pares d’en Carles Reixach.

Van viure al pis de Ripoll amb els pares d’ella. El seu marit feia de fuster i ella treballava a la fàbrica amb la seva mare que també cuinava i rentava plats per als amos del pis on vivien. Com molts homes de l’època, el seu marit va tornar malalt de la guerra i mai no es va recuperar del tot. Cada primavera i cada tardor estava malalt. Van tenir una filla i li van posar de nom Maria Cristina, el nom més habitual en les dones de la seva família. Malauradament la malaltia del seu marit va anar empitjorant i un estiu es va trobar sola davant d’un dilema difícil: una operació arriscada que podia tornar una mica de salut i de qualitat de vida al seu marit. Després de valorar-ho i de demanar ajut a la família d’ell, va decidir tirar endavant amb l’operació que va suposar una despesa molt forta per a la família de la qual no es van acabar de recuperar.

Tanta malaltia i tantes dificultats en el dia a dia van fer que segurament sovint estigués de mal humor i, al mateix temps, desitjava que malgrat tot, almenys la seva filla pogués estudiar com ella no havia pogut fer per culpa de la les circumstàncies. Eren temps difícils, seguia treballant a la fàbrica quan va morir el seu pare, dos anys després va morir el seu marit i tres anys més tard la seva mare, més o menys quan la seva filla va anar a estudiar a Barcelona amb una beca de l’Organització Sindical. Gràcies a la família i a l’ajut de veïns i amics va poder tirar endavant.

S’havia quedat vídua amb només 43 anys i la seva filla mai no va tornar a Ripoll de manera que es va trobar, de sobte, sola al pis de Ripoll on tanta guerra, tanta malaltia i tanta mort li havien robat les il·lusions. Va passar algun temps i la seva filla es va casar amb un noi senzill de Barcelona. A la tornada del viatge de noces els va esperar amb la maleta feta i es va instal·lar a viure amb ells.

Va criar la seva néta i li va donar tot l’amor i tots els ensenyaments que va poder. Li va ensenyar a fer ganxet, a escombrar, a fregar i a rentar els plats. Li va donar algunes bufetades inoblidables. Va tenir mal caràcter i va estar trista algunes vegades. Va fer un munt de berenars de pa amb tomàquet i pernil dolç. Va cuinar amb amor plats exquisits i plats senzills que després ella va intentar fer: cassola d’arròs caldós, vol-au-vents amb gambes, canelons de carn, costelletes amb patates rosses i maionesa, rap amb gambes, croquetes congelades de llagostí comprades a ca la Soy, préssecs d’aigua i de vinya pelats i tallats a trossets, crema catalana, llimonada i aigua amb grosella Calisay. Va mirar la televisió mil vegades amb ella. Va veure Fortunata y Jacinta i Gent del barri. Va mirar la pel·lícula de les tardes d’estiu de TV3 i va escoltar la ràdio per les nits. Va anar a caminar cada tarda. Sempre tenia llibretes petites on escrivia els noms dels presentadors dels telenotícies, el nom de les pel·lícules o dels actors dels serials que mirava, entre altres noms de coses.

Va arribar un moment en què li van dir que havia de tornar al pis de Ripoll i va haver de tornar-hi. Va estar molt trista. Va perdre cabell, va aprimar-se i va descuidar una mica la neteja del pis. Després va remuntar i va començar a anar al Casal d’avis a jugar al parxís i a fer ganxet. Va parlar amb la seva néta cada dia de la seva vida menys un dia. Aquell dia, el 4 d’abril del 1990, per la nit, es va morir d’un infart. La seva néta la recorda sempre com la persona que més ha guiat la seva vida.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a Història número 2

  1. Dessmond ha dit:

    Que és un burot?

  2. Dessmond ha dit:

    Els avis sempre han estat un gran referent. Tothom hauria de poder conviure amb els avis. Són un dels pocs tresors que encara ens queden.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s