Història número 1

En Josep va néixer el 22 de juny de 1913 a Rialp. Era el fill petit d’una família molt tradicional, la qual va decidir que havia de ser capellà. Va estudiar fins a vuitè de Teologia al seminari de la Seu d’Urgell on va estudiar dels 10 al 18 anys quan en el món de la religió tot va trontollar i l’anticlericalisme es va estendre per tot l’Estat.

Quan tenia 23 anys va començar la guerra civil i, en un primer moment, se’n va anar cap a França però després es va presentar a l’exèrcit republicà i es va incorporar a files. Va participar en diverses accions i va ser agafat pres per les tropes nacionals. Per salvar la vida, va demanar a la família –religiosa de tota la vida- un aval per poder sortir del camp de concentració on es trobava pres i, un cop el va haver rebut, es va haver d’incorporar a l’exèrcit franquista i va participar, així, en la batalla de Santander i en la de l’Ebre, entre d’altres.

Poc abans d’acabar la guerra, a Ribes de Freser, els soldats republicans li van robar una mula que tenia al seu càrrec i el van condemnar a mort però gràcies al fet que els seus companys van recuperar la mula robada i que es trobaven ja al final de la guerra, va poder-se salvar d’una mort certa i va acabar la guerra en el batalló d’esquiadors de Núria, un cos d’elit militar que va desfilar per diverses poblacions a l’acabament de la guerra. La seva dona el va conèixer així i sempre el va recordar ben vestit i ben alimentat desfilant pels carrers de Ripoll.

Una vegada acabada la guerra va voler tornar a Rialp i va aprendre l’ofici familiar de fuster però la seva mare volia un fill capellà i no va acceptar mai que deixés el seminari i davant d’això, va decidir tornar a Ripoll a començar una vida nova treballant d’empleat a una fusteria.

El 18 de setembre de 1943, amb 30 anys, es va casar amb la Manela, una noia de Ripoll més jove que ell. Van anar de viatge de noces a Barcelona, a l’hotel de Sant Agustí i, seguidament, es van instal·lar al pis on vivia ella amb els seus pares, un pis de lloguer en un edifici molt bonic en els baixos del qual ell va muntar un petit taller de fusteria. Un temps després, va traslladar la fusteria a un local més gran, més cap al centre del poble.

Els temps de prosperitat van culminar amb el naixement d’una filla i van durar uns vuit anys perquè, aviat, el que en un principi eren només unes persistents molèsties heredades de la guerra, van anar convertint-se en xacres cada vegada més fortes fins al punt que va haver de deixar de treballar. Va perdre les facultats de parlar, de caminar, d’escriure i de menjar. Ningú no sap què va passar pel seu cap en aquells anys. Un mes d’agost el van operar a Barcelona i va haver de tornar a aprendre a fer-ho tot de nou. No va ser fàcil però va recuperar-se força. Tenia 49 anys i en feia gairebé deu que era un home sempre malalt que només parlava dels diners i de la feina que la seva malaltia li havia fet perdre sense cap mena de compassió. Dos anys després, el 2 de novembre de 1964, va morir d’una manera tranquil·la mentre dormia.

El gran desconegut de la meva història familiar és l’home del qual només em queda l’evidència anguniosa que em diu que, en situacions límit, tothom intenta salvar la pell i punt. Cap qualitat humana extraordinària, cap adjectiu endolcit pel pas dels anys, cap anècdota bonica. Res. Només un record borrós d’algú que va dir d’ell que va ser un covard. Serà que més enllà de les ficcions que construïm a força de sentiments, els herois no existeixen.