Història número 1

En Josep va néixer el 22 de juny de 1913 a Rialp. Era el fill petit d’una família molt tradicional, la qual va decidir que havia de ser capellà. Va estudiar fins a vuitè de Teologia al seminari de la Seu d’Urgell on va estudiar dels 10 al 18 anys quan en el món de la religió tot va trontollar i l’anticlericalisme es va estendre per tot l’Estat.

Quan tenia 23 anys va començar la guerra civil i, en un primer moment, se’n va anar cap a França però després es va presentar a l’exèrcit republicà i es va incorporar a files. Va participar en diverses accions i va ser agafat pres per les tropes nacionals. Per salvar la vida, va demanar a la família –religiosa de tota la vida- un aval per poder sortir del camp de concentració on es trobava pres i, un cop el va haver rebut, es va haver d’incorporar a l’exèrcit franquista i va participar, així, en la batalla de Santander i en la de l’Ebre, entre d’altres.

Poc abans d’acabar la guerra, a Ribes de Freser, els soldats republicans li van robar una mula que tenia al seu càrrec i el van condemnar a mort però gràcies al fet que els seus companys van recuperar la mula robada i que es trobaven ja al final de la guerra, va poder-se salvar d’una mort certa i va acabar la guerra en el batalló d’esquiadors de Núria, un cos d’elit militar que va desfilar per diverses poblacions a l’acabament de la guerra. La seva dona el va conèixer així i sempre el va recordar ben vestit i ben alimentat desfilant pels carrers de Ripoll.

Una vegada acabada la guerra va voler tornar a Rialp i va aprendre l’ofici familiar de fuster però la seva mare volia un fill capellà i no va acceptar mai que deixés el seminari i davant d’això, va decidir tornar a Ripoll a començar una vida nova treballant d’empleat a una fusteria.

El 18 de setembre de 1943, amb 30 anys, es va casar amb la Manela, una noia de Ripoll més jove que ell. Van anar de viatge de noces a Barcelona, a l’hotel de Sant Agustí i, seguidament, es van instal·lar al pis on vivia ella amb els seus pares, un pis de lloguer en un edifici molt bonic en els baixos del qual ell va muntar un petit taller de fusteria. Un temps després, va traslladar la fusteria a un local més gran, més cap al centre del poble.

Els temps de prosperitat van culminar amb el naixement d’una filla i van durar uns vuit anys perquè, aviat, el que en un principi eren només unes persistents molèsties heredades de la guerra, van anar convertint-se en xacres cada vegada més fortes fins al punt que va haver de deixar de treballar. Va perdre les facultats de parlar, de caminar, d’escriure i de menjar. Ningú no sap què va passar pel seu cap en aquells anys. Un mes d’agost el van operar a Barcelona i va haver de tornar a aprendre a fer-ho tot de nou. No va ser fàcil però va recuperar-se força. Tenia 49 anys i en feia gairebé deu que era un home sempre malalt que només parlava dels diners i de la feina que la seva malaltia li havia fet perdre sense cap mena de compassió. Dos anys després, el 2 de novembre de 1964, va morir d’una manera tranquil·la mentre dormia.

El gran desconegut de la meva història familiar és l’home del qual només em queda l’evidència anguniosa que em diu que, en situacions límit, tothom intenta salvar la pell i punt. Cap qualitat humana extraordinària, cap adjectiu endolcit pel pas dels anys, cap anècdota bonica. Res. Només un record borrós d’algú que va dir d’ell que va ser un covard. Serà que més enllà de les ficcions que construïm a força de sentiments, els herois no existeixen.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

4 respostes a Història número 1

  1. Dessmond ha dit:

    Vols dir que l’únic que intentava fer era només salvar la pell i punt?. La majoria de gent que es va trobar amb un fusell a la mà ben bé no sabia que coi hi fotia a la guerra.
    Tinc un parent gran a la meva família que m’explicà que ell era al front, amb els nacionals -als 18 anys!-.
    A la nit, a la trinxera jugàven a cartes amb el rojos i s’oferien tabac. I pel matí cadascú al seu bàndol, s’engegaben les bombes pel cap. Ho deia astorat, al·lucinat de veure en realitat aquesta barbaritat.
    La guerra, molta guerra fou això. Un gran desconcert, sobre tot pels joves que s’hi van trobar embarcats.

  2. marta ha dit:

    Jo sí que no tinc paraules!!
    Això havia de ser una mena de regal per a les persones que estimo i, al final, s’ha convertit en una mena d’exercici de memòria històrica, familiar i personal que recomanaria fer a tothom pel munt de coses que he descobert, com per exemple que el senyor Perdedor és molt bo felicitant! jejeje🙂

  3. marta ha dit:

    És veritat! El bloc va petar quan vaig penjar sis històries un mateix dia.
    Mira que volia que sortissin les històries dels avis i dels pares i acabar amb la meva, el dia del meu aniversari, però no vaig poder enllestir-ho a temps i se’m va acumular la feina. Aleshores se’m va acudir fer-ho al revés, començar per mi i anar fent….i…confesso que m’encanta com ha quedat!!!!!
    Moltes gràcies pels teus comentaris🙂 M’han animat molt.

  4. Jaume ha dit:

    Jo tampoc no hi veig la covardia. Només va ser una víctima més d’una cabòria.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s