La vida i les eleccions

Els pares són cruels. Quan són joves i encara no són pares s’imaginen tenint fills fantàstics i meravellosos que seran com ells però una mica més macos i molt més afortunats. Aleshores, de sobte, apareixem nosaltres, els fills, i els demostrem que la vida és cruel i que no som el que s’esperaven. Evidentment ens suporten i sovint ho fan estoicament, a vegades, fins i tot, amb alegria, però, és clar, en el fons hi ha el que hi ha.

Ahir ma mare va anar a correus a buscar una cosa que havia arribat a nom meu, em va trucar ‘emocionada’ i em va dir que m’assegués perquè no em podia imaginar què s’havia trobat. Davant de l’emoció percebuda em vaig imaginar que potser havien arribat les maletes que els d’Ibèria em van perdre aquest estiu passat, o que algun admirador secret m’havia enviat un regal fantàstic i meravellós, o que havia heretat alguna propietat immensa d’algun familiar desconegut o d’algun veí ric que s’hagués enamorat, en secret, de mi…

Però res…. era un avís de l’ajuntament, o de qui sigui que avisa d’aquesta mena de coses horribles, per dir que el proper 1 de novembre a les 8 del matí hauré de fer el primo tot el puto dia a l’escola pública del costat de casa els meus pares. Ma mare es petava de riure. Jo no.

Espero que la vida em compensi d’alguna manera i que conegui allà l’home més fantàstic del món mundial i que s’enamori de mi i jo d’ell i que no tingui al·lèrgia als gats, ni sigui impotent, i que vulgui adoptar tres o quatre nens i que guanyi molts calerons i que sigui fidel –i si no ho és que vagi amb compte i que no me n’enteri- i que tingui principis -i finals-, i que m’adori i que l’adori, però sense passar-nos, i que li agradi viatjar i que no em ratlli ni es ratlli i que m’ajudi a no ratllar-me ni a ratllar-lo.

En fi, quan aneu a votar, mireu amb carinyo les pobres ànimes resignades que us miraran tímidament mentre us imagineu que decidiu el nom dels futurs amos d’aquest país.

Ni pares, ni fills, ni parella, ni polítics no són mai com ens els imaginem. O no ho són durant gaire estona. Algú dirà que els pares i els fills no els escollim però que la parella i els polítics sí. És cert. Però això que escollim tampoc garanteix gaire cosa perquè pot ser que escollim i que no surtin o que surtin però que no siguin com ens esperàvem, que ens agradin una estona i després ja no, que ens decebin, que ens sorprenguin, que ens avorreixin, que ens estafin, que ens enganyin, etc, i també pot ser que no escollim res perquè no hi hagi res que ens convenci. Sigui com sigui, està clar que ens acabem menjant amb patates les nostres pròpies eleccions i tota la resta. Són les coses de la vida i de les eleccions.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

10 respostes a La vida i les eleccions

  1. Jaume ha dit:

    La primera i pitjor crueltat dels pares cap als fills és no acceptar-los com a persones. La segona, és traslladar-los les seves pròpies frustacions. Consumat el delicte, el fracàs dels pares esdevé el dels fills.

  2. Jaume ha dit:

    Per cert, a mi els gats em fan venir alèrgia…

  3. dan ha dit:

    Ja ja ja. Pren-t’ho amb calma. Despres de tot, viure unes eleccions des de dins es avorrit, pesat, llarg, fatigós… però s’apren molt de com es la penya d’aques pais.
    Com deia algú “si ya te han llevado al huerto… relajate i al menos disfruta”😉

  4. Papitu ha dit:

    El dia després de les eleccions serà laborable, oi?

  5. Dessmond ha dit:

    Jo crec que amb que sigui milionari, no cal que desitgis res més d’un èsser humà. No veig perquè et vols complicar tant la vida.
    Ah, jo espero no saludar ningú, el dia de les eleccions. Intento fer-ho per correu.

  6. Roser ha dit:

    També pots fer objecció electoral i no anar-hi, a la mesa.
    Això sí, et castigaran, però altres ho hem fet.

  7. Oriol ha dit:

    Pensa en les coses positives que té:



    doncs,…pensa en les menys negatives:
    1.- Pasta gansa i llarga
    2.- Dinar esquisit per la patilla.
    3.- Pots canviar el decurs de tot tirant a última hora l’urna…

  8. JGVA ha dit:

    Jo simplement crec que si els teus desitjos de compensació es satisfan, haurà valgut la pena.
    Clar que per posar-se a demanar, es demana!!!!
    Va! Troba un home així… Sobretot si és el que desitjes…

  9. marta ha dit:

    Lo de llençar l’urna ho trobo una opció molt molona però lo de la pasta gansa i el dinar exquisit per la patilla diria que és una entelèquia, no?

  10. Txell ha dit:

    Ep! Jo hi he estat dues vegades a la taula i m’ho he passat de puta mare!
    T’ho has de pendre bé!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s