Tot és fantàstic

Una endevinalla.

[@more@]

Algú diu ‘Tot és fantàstic’ i sense ser capaç de dir què és el tot ni què vol dir fantàstic es converteix en el rei del mambo. De qui parlo?

– – – – – – – 

La solució de l'endevinalla és José Montilla. 

Després de veure l'entrevista que li va fer la Mònica Terribas a La nit el dia, el passat 29 de novembre de 2006, em vaig indignar i vaig penjar aquesta endevinalla. Aquest post n'és la continuació i, amb més o menys gràcia, m'explico. Al web de TV3 a la carta hi ha l'entrevista en qüestió.

 

 

Vine i mossega’m

Aquesta és la història del dia que algú va fer aparèixer un fantasma demanant ajut en aquest món on paguem perquè tot sigui superficial i dir les coses pel seu nom està prohibit. La gran mentida és que tot és possible i la gran veritat són cadascun dels grans buits amb què ens trobem cada nit, al costat i al mirall.

Quan en Kurt Cobain es va morir vaig pensar que presenciava el naixement del primer mite del rock de la meva vida. En aquella època la mort dels ídols del rock i del cinema em resultava fascinant i diria que, per damunt de tot, m’agradaven els Kitsch i estava passant del punk a l’ska en una mena de revival selectiu i tendenciós dels 60s, 70s i 80s. Nirvana em semblaven un grup de grunges pijets mentre bevia calimotxo o cervesa i recordo que el meu primer combinat va ser de vodka amb llimona tot i que, en realitat, el primer va ser de licor 43 amb taronja però com que sonava i sona molt cutre no acostumo a recordar-ho. El que sí que puc jurar és que mai no he begut Ponche Caballero.

Sempre m’han fet ràbia els anuncis de Cocacoles i la generació X mai no m’ha semblat gaire nihilista. L’any 94 tenia 17 anys i no m’havia adonat que en Kurt Cobain en tenia 10 més que jo. Em temo que a vegades sóc cínica, tendeixo al nihilisme i desconfio totalment dels valors i de les institucions, òbviament sóc pessimista. Vull pensar que no sóc amiga de cap expressió perquè em passo la vida buscant paraules diferents per dir –em temo- sempre el mateix. Típica i tòpica només crec en el temps que va marxant. En tot cas, el nihilisme amb l’edat no es cura però pot conviure perfectament amb tenir projectes i il·lusions a la vida perquè això no serà res però mentre és alguna cosa, que sigui la millor.

Sobre les pelis que m’han influït, recordo que vaig anar a veure Reality Bites al cinema i que vaig dir a tothom que m’havia agradat perquè em va fer vergonya dir que m’havia semblat una peli xorres. En canvi, em va impactar moltíssim Historias del Kronen perquè reflectia una generació que només vivia per passar-s’ho bé histèricament i sense control, temeràriament, i el mateix passava a Transpoitting a un altre nivell encara més bèstia. He adorat pel·lícules diverses però últimament trobo els meus herois al meu voltant, enmig de gent que conec, estimo i respecto. I si parlem d’antiherois, últimament els trobo veient Porca Misèria, va ser mític el dia que parodiaven com els protagonistes s’havien conegut treballant al Telepizza. Com que força dies identifico tics, reaccions i persones en aquesta sèrie, em sembla que quan tingui 70 anys ploraré si els meus néts me la regalen en format vés-a-saber-què.

La pífia de la meva generació -es digui com es digui- és que ens hem gastat una pasta en una disfressa d’autosuficiència que no és res més que una disfressa perquè l’autosuficiència només té un destí i no és la vida, o almenys no és la vida en comunitat. El món està ple de cadàvers que somriuen i que s’expliquen grandeses de la seva vida. A això em refereixo quan dic que no em crec res, a les falses seguretats, a les falses proteccions i a les falses satisfaccions. Som éssers incomplets i infeliços. I què? No passa res. Sempre ha estat així i per les escletxes de la vida hi ha moments de felicitat esbojarrada que es poden caçar al vol. De fet n’hi ha molts.

Crec que el mite de “trobar el teu lloc a la vida” és qüestió d’anar-hi anant. Mai no hi arribes. De fet, potser m’agrada així. Evidentment està bé tenir una mena de línia o de direcció cap a on anar, o unes quantes destinacions marcades per on vols passar.

El problema és que no veig clares les meves prioritats, ni la meva gestió del temps i dels sentiments. No estic segura de saber-ho fer. Si parles de gent amb por, parles de mi. Fa unes setmanes, tres persones del meu entorn em van donar un consell que era que no tingués por i em vaig espantar. No vaig dir res perquè si et diuen que no tinguis por fa una mica de vergonya dir que t’ha fet por que et diguessin que no tinguessis por.

No està ben vist mostrar sentiments que no siguin de felicitat gairebé extrema, estem obligats a ser uns guanyadors i només podem fer coses guais i fantàstiques tota l’estona. És esgotador i ridícul perquè el món és com és, ni negre ni rosa, i quan algú crida…..Oh merda…. ja pot cridar tant com vulgui que només trobarà el Mur de Pink Floyd, l’altra cara de totes les generacions. I no és un missatge negatiu, és només que en els mals moments no hi ha consol que serveixi. Afortunadament, tot passa. Ara que ja ho sé, de què em puc queixar?

Crònica d’un acte literari

No fa ni un any, fascinada per la complexitat de la seva temàtica i amb el cor ple de curiositat, vaig comprar-me un llibre seu que es diu Danubi i que encara no m’he llegit. És un escriptor de literatura feixuga, que no es consumeix sense esforç i, pel que sembla, el que escriu és fruit d’un treball intens i meticulós. M’interessa això i el fet que el seu nou llibre també planteja el problema literari de la complexitat. Una problemàtica que sobrepassa l’àmbit literari i que em sobrepassa a mi també.

Tant l’escriptor (que també és professor) com el professor de la universitat catalana encarregat de presentar-lo han tingut l’encert de disfressar-se de professors universitaris que, al cap i a la fi, és el que són tots dos. Tot un detall de coherència i de discreció en un món on últimament tothom es disfressa del que no és. La presentació de l’escriptor que ha fet el professor ha situat l’escriptor en el seu context i en les seves circumstàncies i, sobretot, ha valorat el seu compromís a l’hora d’escriure llibres de certa complexitat enfront dels llibres que es fan com xurros i que esdevenen fàcilment èxits de vendes.

Seguidament, l’escriptor ha tocat temes tan dispars com ara l’ús del present en el llibre, el fet que tots portem una motxilla que ens condiciona la vida i que és visible per als altres encara que no en vulguem ser conscients, l’existència d’uns referents clàssics en la literatura que van tornant, el fet que la història no és una línia contínua amb una direcció clara sinó una mena de sistema en el qual una possibilitat simplement té lloc, l’escriptura diürna i l’escriptura nocturna, el pessimisme històric, la dèria d’escriure, el fet que la realitat és molt més immensa que la ficció, les seves manies a l’hora de construir les ficcions, la separació de l’home quotidià de la política i el fet que el dolor individual és capaç d’eclipsar-ho tot, fins i tot el dolor de tot el món.

Difícil de resumir, l’experiència ha estat molt positiva i enriquidora. M’ha fet gràcia veure el show de les eminències, dels genis i dels fantasmes literaris, així com el tipus de públic que va a aquest tipus d’acte. A més, gairebé totes les idees que s’han plantejat m’han semblat interessants malgrat que cap d’elles no contesta cap pregunta.

Clar que les preguntes difícils potser necessiten respostes infinites i, de fet, el món seria molt avorrit sense aquest tipus de preguntes sense les quals la comunicació humana no seria el batibull que és actualment. No sé si és bo o si és dolent però els meus gats només fan marramiaus quan tenen gana o quan s’enfaden, cosa infinitament més pràctica i eficient que el reguitzell de paraules innecessàries que omplen la vida de qualsevol de nosaltres. Deixant de banda la meva sincera admiració per les bèsties, Claudio Magris, malgrat ser un home de literatura de veritat avesat al pessimisme, m’ha semblat que feia molt bona cara. En prenc nota.

Tres coses que m’han entristit avui

Hi ha dies que em sento tan sola com una fulla de tardor enmig de l’estiu. M’aclapara la força del sol, l’energia de les altres persones i el pes de la meva pròpia tragèdia. La vida de tothom és una tragèdia on el protagonista principal sempre s’acaba morint. Ho sabem des del primer dia i ens passem la vida sorprenent-nos cada vegada que passa. A part, sembla que hi ha persones que tenen més o menys present aquesta certesa i els afecta de maneres ben diferents. Per exemple, jo la tinc molt present no perquè em faci por la mort sinó perquè em fa por la vida i totes les insatisfaccions que se’n deriven. I aquesta por no sabria dir què és però és una cosa que em paralitza, que em fa veure clar cap a on vull anar però que no m’hi deixa anar. I no sé per què.

El fet és que m’agradaria ser més vital, més llatina, més salada, més forta, més pràctica, més animal i més lliure de com sóc perquè hi ha dies que em sento especialment difuminada en el paisatge. La meva timidesa és una mentida. Voldria ser l’Ava Gardner i tenir una cort de fans esclaus que m’adoressin tot el sant dia. La meva timidesa és ridícula i sovint adopta una fortalesa falsa i engego els que m’intueixen una llàgrima, com si amb això negués la meva feblesa i, a vegades, em ve de gust plorar de la mateixa manera que, a vegades, em ve de gust menjar gelat de xocolata belga o perdre’m pels carrers per on sempre em perdo. Ploraria. I després em carregaria d’energies a base de petons màgics per tornar al cantó dels forts, el cantó de tots els tímids i tarats que representen un paper per protegir-se de vés a saber què. Envejo les persones que creuen en Déu perquè m’imagino que quan es troben davant del penya-segat de l’esperança no perden l’equilibri i que quan es troben perduts sempre saben cap a on tirar.

Què deuen tenir alguns dies per entristir-me tant? Què deuen tenir els petons que em tornen a la vida? Les tres coses que m’han entristit avui són coses que em veig incapaç d’aconseguir, de sentir-me bé aconseguint-les, vull dir. I penso en el primer record de trobar que el món és més dolent del que jo m’imaginava. Ha passat molt de temps i ara no és que no entengui les regles del joc, és que no m’agraden i, per tant, no hi jugo i, per tant, perdo sempre; i no paro de sorprendre’m cada vegada que s’acaba la partida. Sembla ridícul però és el que em passa sovint i potser ja toca acceptar la realitat, establir bé les prioritats i deixar de patir cada vegada que veig que els altres s’embruten les mans guanyant partides. Ningú no pot lluitar contra la seva naturalesa. Més val treure’n profit. Que tinc tendència a estar trista? Doncs a escriure. Que no sóc bona a la feina? Doncs a la merda. Que no puc tenir un nòvio normal? Doncs que els bombin a tots. Jo escric i, quan puc, disfruto.

La veritat

Hi ha coses de veritat i hi ha coses de mentida. El final del Porca Misèria d’ahir va ser un homenatge a les coses de veritat de la vida. N’hi ha tant poques que val la pena no deixar-ne escapar ni una perquè sense aquest tipus d’urgències, la vida no seria res.

Tinc la impressió que ja he dit mil vegades que el món no és rosa ni és negre. El món és com és i punt. Hi ha situacions difícils, escollides o no escollides, ben gestionades o mal gestionades, justes o injustes que topen amb nosaltres però la gran veritat és que vivim en un entorn benèvol on no hi ha guerra ni misèria generalitzada, i pels carrers encara hi ha el perfum de les utopies, dels bons pensaments i de certa esperança en la suposada bondat humana.

Però si bé tot sembla apuntar que vivim en el millor dels móns possibles, sovint moltes persones se senten tristes segurament perquè en un món on ho tenim tot, per a ser feliços no ens acaba de convèncer res durant gaire estona. Ni el nostre cos, ni el nostre caràcter, ni la nostra parella, ni el nostre govern, ni la nostra feina, ni la nostra família, ni el nostre país. El més sorprenent de tot plegat és que, de fet, ningú no ens obliga a res del que pensem que ens fa infeliços, és a dir, que sembla que som lliures, que ho podem escollir i canviar tot en tot moment.

La cirurgia estètica, la química i el sacrifici ens poden ajudar a canviar el nostre cos o la nostra cara i les millores que se’n deriven acostumen a valorar-se positivament o, en tot cas, es tracten amb respecte, cosa que podria no ser així. Per exemple, igual que el racisme discrimina les persones segons la raça podria haver-hi algun tipus d’isme que discriminés entre les persones amb un físic totalment autèntic i la resta, és a dir, el discurs dels supermercats Veritas es podria aplicar no als tomàquets i als enciams sinó a la bellesa externa de les persones.

Les parelles ja no són per a tota la vida i està de moda no ser convencional. Poder escollir la nostra parella, del sexe que sigui, i sense pressa és molt diferent a que siguin els altres els que  acordin els casaments i que aquests tinguin lloc als 15 anys i sempre amb algú de l’altre sexe. Hi ha mil possibilitats de fer un o un altre tipus de casament, més o menys formal, més o menys religiós, més o menys familiar, espectacular o car, i també podem no fer res. D’altra banda podem escollir tenir fills, tenir-los als 20 anys, als 25 anys o als 35 anys, tenir-los o adoptar-los, i fins i tot podem escollir no tenir-ne.

Cada quatre anys tenim la possibilitat de dir quin govern volem i aquesta decisió es respecta i s’hi confia. Això és fantàstic però genera -tot i que no exigeix- molta més feina al poble i aquest ja no pot refugiar-se en la lluita sincera contra cap enemic clar i definit sinó que ha de lluitar contra la seva ignorància natural i conèixer totes i cadascuna de les opcions polítiques disponibles per tal de construir-se una opinió forta, personal i ben fonamentada que no estigui esbiaixada per simpaties o per antipaties personals. Em sembla sospitós d’alguna cosa que no sabria dir quina cosa és el fet que en el nostre entorn no sembla que es pugui plantejar una fórmula diferent a la democràcia que tenim ara.

Hi ha un ventall molt ampli de feines que podem fer aquí i a l’estranger però cada cop és més habitual tenir la formació per a fer-ho tot excepte qualsevol de les mil feines de veritat que tota la vida han fet les persones que continuen formant part del teixit de les nostres societats. Ens posem les mans al cap de pensar que els nostres fills o nosaltres mateixos haguessin o haguéssim de fer les feines que feien els nostres pares o avis. És com si de sobte tinguéssim el cap ple de pardalets aburgesats i molt poca memòria.

És possible allunyar-nos de les nostres famílies sense que això suposi un drama perquè cada vegada hi ha més moda de marxar aquí o allà per fer això o allò altre. Aquest és un dels grans eufemismes dels nostres temps. Posar mil noms fantàstics a totes les fugides i exilis que no tenim valor de dir pel seu nom pel motiu que sigui. I mil noms fantàstics més a totes les variants d’allunyament o d’abandonament que no tenim valor de fer. Nedem i guardem la roba potser per cert pragmatisme més que no pas per covardia o per por.

Emigrar a altres països i aconseguir una altra nacionalitat és relativament fàcil per a nosaltres, només cal posar-hi ganes. Per sort la nacionalitat amb què sortim al món no és de les pitjors de totes i segur que és molt difícil emigrar si ets africà o sudamericà. Som tan afortunats que fins i tot si emigrem, passem a ser directament immigrants de primera classe.

L’aventura apassionada entre dues persones que s’atrauen, que es busquen sense voler-ho, que es troben inesperadament còmodes, que riuen i que noten que tot és fàcil excepte lluitar contra l’atracció que senten és la cosa més fantàstica del món especialment quan el destí fa possible perdre els papers, ni que sigui…. una vegada o un parell de vegades! Perquè en realitat és decrèpit aquest suposat millor dels móns possibles i la única cosa que se’n salva és la passió que fa perdre el món de vista. De la resta, no me’n crec res.

La préciosité

Em diu una persona que el que més li agrada demanar-li a un dels seus amants és que li faci petons caminant pel Passeig de Gràcia. Ell és un home casat i ben situat i ella és un dona separada i també ben situada. En principi, no s’estimen i ningú no ha de prendre mal amb aquesta història però només que canviés la situació d’un dels dos, la petició d’ella deixaria de tenir el sentit que té. El joc ha de ser innocent i temerari a la vegada per tenir gràcia.

Una altra persona m’explica que l’ha corprès el realisme d’un somni que ha tingut amb una coneguda que se li apropava sensualment i el conqueria enèrgicament i sense compassió. He llegit que una possible interpretació dels somnis d’aquest tipus és el desig per alguna de les característiques de la persona amb qui se somia més que no pas el desig cap a aquesta persona.

A l’autobús una parella es fan petons sorollosament i penso que són uns ploms i uns exhibicionistes que només volen que tothom els vegi. Ella porta una rosa a la mà i ni és Sant Jordi ni són les 4 del matí; els petons sorollosos i les roses es fan o es donen a casa, no? Quan baixen de l’autobús i veig que ell duu una maleta enorme, de sobte penso en una història d’amor i una urgència que em fan somriure. Les històries que m’imagino que són boniques em fan volar la imaginació.

A classe explica en Jordi Llovet que hi ha un corrent estètic conegut com a la Préciosité que s’alimenta del gust per les converses elegants i refinades de certes reunions femenines en el context de la cort francesa del  segle XVII. Influïda per aquest entorn, Madame de La Fayette escriu l’any 1678 la seva novel·la La princesa de Clèves on la bellesa i la preciositat del llenguatge és més important que la materialització de la història d’amor entre una dona adúltera i un home.

La ficció arriba més lluny i sovint a destins més elegants que no pas la realitat. Això són quatre dies. Avui hi ha lluna plena i espero que tots aquests pensaments em regalin un bon somni. La tendresa és un camí que es desdibuixa quan intentes saber cap on va.