La veritat

Hi ha coses de veritat i hi ha coses de mentida. El final del Porca Misèria d’ahir va ser un homenatge a les coses de veritat de la vida. N’hi ha tant poques que val la pena no deixar-ne escapar ni una perquè sense aquest tipus d’urgències, la vida no seria res.

Tinc la impressió que ja he dit mil vegades que el món no és rosa ni és negre. El món és com és i punt. Hi ha situacions difícils, escollides o no escollides, ben gestionades o mal gestionades, justes o injustes que topen amb nosaltres però la gran veritat és que vivim en un entorn benèvol on no hi ha guerra ni misèria generalitzada, i pels carrers encara hi ha el perfum de les utopies, dels bons pensaments i de certa esperança en la suposada bondat humana.

Però si bé tot sembla apuntar que vivim en el millor dels móns possibles, sovint moltes persones se senten tristes segurament perquè en un món on ho tenim tot, per a ser feliços no ens acaba de convèncer res durant gaire estona. Ni el nostre cos, ni el nostre caràcter, ni la nostra parella, ni el nostre govern, ni la nostra feina, ni la nostra família, ni el nostre país. El més sorprenent de tot plegat és que, de fet, ningú no ens obliga a res del que pensem que ens fa infeliços, és a dir, que sembla que som lliures, que ho podem escollir i canviar tot en tot moment.

La cirurgia estètica, la química i el sacrifici ens poden ajudar a canviar el nostre cos o la nostra cara i les millores que se’n deriven acostumen a valorar-se positivament o, en tot cas, es tracten amb respecte, cosa que podria no ser així. Per exemple, igual que el racisme discrimina les persones segons la raça podria haver-hi algun tipus d’isme que discriminés entre les persones amb un físic totalment autèntic i la resta, és a dir, el discurs dels supermercats Veritas es podria aplicar no als tomàquets i als enciams sinó a la bellesa externa de les persones.

Les parelles ja no són per a tota la vida i està de moda no ser convencional. Poder escollir la nostra parella, del sexe que sigui, i sense pressa és molt diferent a que siguin els altres els que  acordin els casaments i que aquests tinguin lloc als 15 anys i sempre amb algú de l’altre sexe. Hi ha mil possibilitats de fer un o un altre tipus de casament, més o menys formal, més o menys religiós, més o menys familiar, espectacular o car, i també podem no fer res. D’altra banda podem escollir tenir fills, tenir-los als 20 anys, als 25 anys o als 35 anys, tenir-los o adoptar-los, i fins i tot podem escollir no tenir-ne.

Cada quatre anys tenim la possibilitat de dir quin govern volem i aquesta decisió es respecta i s’hi confia. Això és fantàstic però genera -tot i que no exigeix- molta més feina al poble i aquest ja no pot refugiar-se en la lluita sincera contra cap enemic clar i definit sinó que ha de lluitar contra la seva ignorància natural i conèixer totes i cadascuna de les opcions polítiques disponibles per tal de construir-se una opinió forta, personal i ben fonamentada que no estigui esbiaixada per simpaties o per antipaties personals. Em sembla sospitós d’alguna cosa que no sabria dir quina cosa és el fet que en el nostre entorn no sembla que es pugui plantejar una fórmula diferent a la democràcia que tenim ara.

Hi ha un ventall molt ampli de feines que podem fer aquí i a l’estranger però cada cop és més habitual tenir la formació per a fer-ho tot excepte qualsevol de les mil feines de veritat que tota la vida han fet les persones que continuen formant part del teixit de les nostres societats. Ens posem les mans al cap de pensar que els nostres fills o nosaltres mateixos haguessin o haguéssim de fer les feines que feien els nostres pares o avis. És com si de sobte tinguéssim el cap ple de pardalets aburgesats i molt poca memòria.

És possible allunyar-nos de les nostres famílies sense que això suposi un drama perquè cada vegada hi ha més moda de marxar aquí o allà per fer això o allò altre. Aquest és un dels grans eufemismes dels nostres temps. Posar mil noms fantàstics a totes les fugides i exilis que no tenim valor de dir pel seu nom pel motiu que sigui. I mil noms fantàstics més a totes les variants d’allunyament o d’abandonament que no tenim valor de fer. Nedem i guardem la roba potser per cert pragmatisme més que no pas per covardia o per por.

Emigrar a altres països i aconseguir una altra nacionalitat és relativament fàcil per a nosaltres, només cal posar-hi ganes. Per sort la nacionalitat amb què sortim al món no és de les pitjors de totes i segur que és molt difícil emigrar si ets africà o sudamericà. Som tan afortunats que fins i tot si emigrem, passem a ser directament immigrants de primera classe.

L’aventura apassionada entre dues persones que s’atrauen, que es busquen sense voler-ho, que es troben inesperadament còmodes, que riuen i que noten que tot és fàcil excepte lluitar contra l’atracció que senten és la cosa més fantàstica del món especialment quan el destí fa possible perdre els papers, ni que sigui…. una vegada o un parell de vegades! Perquè en realitat és decrèpit aquest suposat millor dels móns possibles i la única cosa que se’n salva és la passió que fa perdre el món de vista. De la resta, no me’n crec res.

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s