Hi ha dies que em sento tan sola com una fulla de tardor enmig de l’estiu. M’aclapara la força del sol, l’energia de les altres persones i el pes de la meva pròpia tragèdia. La vida de tothom és una tragèdia on el protagonista principal sempre s’acaba morint. Ho sabem des del primer dia i ens passem la vida sorprenent-nos cada vegada que passa. A part, sembla que hi ha persones que tenen més o menys present aquesta certesa i els afecta de maneres ben diferents. Per exemple, jo la tinc molt present no perquè em faci por la mort sinó perquè em fa por la vida i totes les insatisfaccions que se’n deriven. I aquesta por no sabria dir què és però és una cosa que em paralitza, que em fa veure clar cap a on vull anar però que no m’hi deixa anar. I no sé per què.
El fet és que m’agradaria ser més vital, més llatina, més salada, més forta, més pràctica, més animal i més lliure de com sóc perquè hi ha dies que em sento especialment difuminada en el paisatge. La meva timidesa és una mentida. Voldria ser l’Ava Gardner i tenir una cort de fans esclaus que m’adoressin tot el sant dia. La meva timidesa és ridícula i sovint adopta una fortalesa falsa i engego els que m’intueixen una llàgrima, com si amb això negués la meva feblesa i, a vegades, em ve de gust plorar de la mateixa manera que, a vegades, em ve de gust menjar gelat de xocolata belga o perdre’m pels carrers per on sempre em perdo. Ploraria. I després em carregaria d’energies a base de petons màgics per tornar al cantó dels forts, el cantó de tots els tímids i tarats que representen un paper per protegir-se de vés a saber què. Envejo les persones que creuen en Déu perquè m’imagino que quan es troben davant del penya-segat de l’esperança no perden l’equilibri i que quan es troben perduts sempre saben cap a on tirar.
Què deuen tenir alguns dies per entristir-me tant? Què deuen tenir els petons que em tornen a la vida? Les tres coses que m’han entristit avui són coses que em veig incapaç d’aconseguir, de sentir-me bé aconseguint-les, vull dir. I penso en el primer record de trobar que el món és més dolent del que jo m’imaginava. Ha passat molt de temps i ara no és que no entengui les regles del joc, és que no m’agraden i, per tant, no hi jugo i, per tant, perdo sempre; i no paro de sorprendre’m cada vegada que s’acaba la partida. Sembla ridícul però és el que em passa sovint i potser ja toca acceptar la realitat, establir bé les prioritats i deixar de patir cada vegada que veig que els altres s’embruten les mans guanyant partides. Ningú no pot lluitar contra la seva naturalesa. Més val treure’n profit. Que tinc tendència a estar trista? Doncs a escriure. Que no sóc bona a la feina? Doncs a la merda. Que no puc tenir un nòvio normal? Doncs que els bombin a tots. Jo escric i, quan puc, disfruto.
Volar de nit és perillós 
M’identifico molt amb el tema de la timidesa. Puc entendre com et sents, de debò ó_ò
Ànims! Però no et preocupis si avui és un mal dia, com diria ma germana: De Tothom té dret a estar trist.
Bé, quan entrem a la tardor, potser també ens afecta l’humor. Ara, no penso que t’hagis de creure que els demés són més forts o menys tímids o plens d’energia. Tots tenims estones de tots colors.
Cal ser realista, sí. I pensar que els novios normals no es cerquen, es troben. I mentre aixó no passi el millor que pots fer és escriure. Això si que no ho sap fer tothom!
Senyoreta, per primera vegada i sense que serveixi de precedent, comento.
‘Voste es l’Aramis. Em nego a que escrigui sobre mi encara que ho disfressi en femeni. De veritat (i a les ties que les bombin, i les feines a deixar-les, i escriure que -de vegades- es l’unic plaer.).’
Doncs ben fet, gaudeix escrivint. I si ets timida ets timida; ho pots intentar canviar pero cadascu es com es. Jo soc un tiu fred i poc expressiu; a les festes sempre hi ha el tipic que parla i lliga amb tothom, blablabla i a vegades penso que jo voldria ser aixi, pero no! jo soc un tiu fred i ja esta.