Vine i mossega’m

Aquesta és la història del dia que algú va fer aparèixer un fantasma demanant ajut en aquest món on paguem perquè tot sigui superficial i dir les coses pel seu nom està prohibit. La gran mentida és que tot és possible i la gran veritat són cadascun dels grans buits amb què ens trobem cada nit, al costat i al mirall.

Quan en Kurt Cobain es va morir vaig pensar que presenciava el naixement del primer mite del rock de la meva vida. En aquella època la mort dels ídols del rock i del cinema em resultava fascinant i diria que, per damunt de tot, m’agradaven els Kitsch i estava passant del punk a l’ska en una mena de revival selectiu i tendenciós dels 60s, 70s i 80s. Nirvana em semblaven un grup de grunges pijets mentre bevia calimotxo o cervesa i recordo que el meu primer combinat va ser de vodka amb llimona tot i que, en realitat, el primer va ser de licor 43 amb taronja però com que sonava i sona molt cutre no acostumo a recordar-ho. El que sí que puc jurar és que mai no he begut Ponche Caballero.

Sempre m’han fet ràbia els anuncis de Cocacoles i la generació X mai no m’ha semblat gaire nihilista. L’any 94 tenia 17 anys i no m’havia adonat que en Kurt Cobain en tenia 10 més que jo. Em temo que a vegades sóc cínica, tendeixo al nihilisme i desconfio totalment dels valors i de les institucions, òbviament sóc pessimista. Vull pensar que no sóc amiga de cap expressió perquè em passo la vida buscant paraules diferents per dir –em temo- sempre el mateix. Típica i tòpica només crec en el temps que va marxant. En tot cas, el nihilisme amb l’edat no es cura però pot conviure perfectament amb tenir projectes i il·lusions a la vida perquè això no serà res però mentre és alguna cosa, que sigui la millor.

Sobre les pelis que m’han influït, recordo que vaig anar a veure Reality Bites al cinema i que vaig dir a tothom que m’havia agradat perquè em va fer vergonya dir que m’havia semblat una peli xorres. En canvi, em va impactar moltíssim Historias del Kronen perquè reflectia una generació que només vivia per passar-s’ho bé histèricament i sense control, temeràriament, i el mateix passava a Transpoitting a un altre nivell encara més bèstia. He adorat pel·lícules diverses però últimament trobo els meus herois al meu voltant, enmig de gent que conec, estimo i respecto. I si parlem d’antiherois, últimament els trobo veient Porca Misèria, va ser mític el dia que parodiaven com els protagonistes s’havien conegut treballant al Telepizza. Com que força dies identifico tics, reaccions i persones en aquesta sèrie, em sembla que quan tingui 70 anys ploraré si els meus néts me la regalen en format vés-a-saber-què.

La pífia de la meva generació -es digui com es digui- és que ens hem gastat una pasta en una disfressa d’autosuficiència que no és res més que una disfressa perquè l’autosuficiència només té un destí i no és la vida, o almenys no és la vida en comunitat. El món està ple de cadàvers que somriuen i que s’expliquen grandeses de la seva vida. A això em refereixo quan dic que no em crec res, a les falses seguretats, a les falses proteccions i a les falses satisfaccions. Som éssers incomplets i infeliços. I què? No passa res. Sempre ha estat així i per les escletxes de la vida hi ha moments de felicitat esbojarrada que es poden caçar al vol. De fet n’hi ha molts.

Crec que el mite de “trobar el teu lloc a la vida” és qüestió d’anar-hi anant. Mai no hi arribes. De fet, potser m’agrada així. Evidentment està bé tenir una mena de línia o de direcció cap a on anar, o unes quantes destinacions marcades per on vols passar.

El problema és que no veig clares les meves prioritats, ni la meva gestió del temps i dels sentiments. No estic segura de saber-ho fer. Si parles de gent amb por, parles de mi. Fa unes setmanes, tres persones del meu entorn em van donar un consell que era que no tingués por i em vaig espantar. No vaig dir res perquè si et diuen que no tinguis por fa una mica de vergonya dir que t’ha fet por que et diguessin que no tinguessis por.

No està ben vist mostrar sentiments que no siguin de felicitat gairebé extrema, estem obligats a ser uns guanyadors i només podem fer coses guais i fantàstiques tota l’estona. És esgotador i ridícul perquè el món és com és, ni negre ni rosa, i quan algú crida…..Oh merda…. ja pot cridar tant com vulgui que només trobarà el Mur de Pink Floyd, l’altra cara de totes les generacions. I no és un missatge negatiu, és només que en els mals moments no hi ha consol que serveixi. Afortunadament, tot passa. Ara que ja ho sé, de què em puc queixar?

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s