El somni montillà

L'eròtica del poder vesteix de gris.

[@more@]

Recordo que a la pel·lícula Natural Born Killers hi ha un moment en què els dos protagonistes s’endinsen en una mena d’aventura entre química i onírica enmig d’una reserva d’indis sioux on els expliquen una llegenda sobre algú que convida una serp a entrar a casa seva i que després se sorprèn perquè la serp el mossega i l’enverina mortalment. El relat de la història acaba amb una sentència tan simple com colpidora que ve a dir que si deixes entrar una serp a casa teva, no t’ha de sorprendre acabar malament.

    

Vaig veure els dos programes especials (i melodramàtics) que van fer a TV3 sobre la vida de Maragall i de Montilla, respectivament, i em van encantar. Tots dos. De fet me’n vaig enamorar una miqueta. Fins i tot vaig mig somiar que tots dos eren presidents. Vaig tenir temps de perdre la timidesa i de compartir aquest pensament i la sorpresa va ser que vaig trobar més persones com jo, inesperadament il·lusionades. Superat aquest encís amb regust de somni de nit d’estiu i d’ase, ahir vaig despertar-me. Súbitament. Com quan et despertes i no recordes la situació del llit dins de l’habitació o quan penses que ets a un lloc i resulta que ets a un altre lloc.

    

Súbitament sorpresa ahir vaig retrobar-me amb la grisor d’aquesta persona gris que em temo que farà política gris. A en Maragall no el sabria relacionar amb cap color, potser és de color de gos quan fuig i això que, evidentment, Saura és el verd i Iceta el rosa, Carod podria ser el groc però Mas el daurat o potser el blau, Puigcercós seria el vermell, Castells el cru i Ridao podria ser el color negre, no ho sé… però Montilla és el gris, indiscutiblement. Ho vaig tornar a veure clar després de veure l’entrevista que li va fer ahir la Terribas.

      

Les primeres vegades que vaig sentir parlar del somni americà vaig entendre que era alguna cosa relacionada amb un lloc on tothom podia treballar i aconseguir una casa i unes terres. Més endavant, algú em va dir que el somni americà feia referència a la idea de terra d’oportunitats on tothom pot aspirar a ser-ne el president. Romàntic? Probablement. Montilla podria representar això, l’home que s’ha fet a ell mateix i que ha aconseguit arribar a dalt de tot i fer-ho malgrat trobar-se en dos territoris que no són ben bé els seus, Catalunya i la Política.

     

Amb timidesa avui confesso que el somni montillà és la meva esperança. Les capacitats comunicatives no són el meu fort, a vegades genero silencis incòmodes, no he acabat cap carrera universitària, sovint sóc incoherent i a vegades el meu discurs és buit però el mantinc per sortir del pas, sóc ambiciosa i treballadora i no em sembla immoral dir que sóc humil i senzilla encara que sigui mentida… Per totes aquestes mediocritats meves i seves, i no pas d’en Pere Calders, Montilla hauria pogut ser el meu heroi, l’home que s’ha fet a ell mateix i que ha arribat al lloc més alt de la política del nostre país.

     

L’home amb fama de bon gestor i que podria ser un exemple del fracàs de la immersió lingüística té com a tret diferencial una evident incompetència comunicativa i, alhora, personifica el triomf polític sense haver dit ni haver deixat de dir absolutament res i és aquest últim detall el que m’ha fet pensar que potser el fet diferencial dels catalans és la ingenuïtat enlloc de la llengua, la cultura, la història o el que sigui.

     

Potser a Maragall li agradava obrir caixes, potser a Montilla li agradarà tancar-les. Potser un era la disbauxa, potser l’altre é
s la gestió. Vist i no vist, potser res de res, potser només caixes buides per aquí i per allà. Aquest home que, en definitiva, té poca gràcia en general però deu manar molt, ahir em va semblar un cínic perquè tot és fantàstic però no cal que ningú s’esforci a preguntar-li què és el tot ni què vol dir fantàstic. El tot és el tot i el fantàstic és un fàstic. Bona notx.

    

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a El somni montillà

  1. kurtz ha dit:

    No crec que aquesta ingenuitat que dius sigui cosa de catalans. Aznar era tan o més gris que el Montilla i parlava com el cul i també va ser president.
    M’inspires el post de diumenge.

  2. kurtz ha dit:

    Llegia un post sobre el Montilla al bloc Volar de nit és perillós. He començat a fer un comentari però la cosa s’ha allargat, així que he fet un post. Nocturnakitsch, l’autor del bloc, diu que Montilla &ld…

  3. Una endevinalla.Algú diu ‘Tot és fantàstic’ i sense ser capaç de dir què és el tot ni què vol dir fantàstic es converteix en el rei del mambo. De qui parlo?- – – – – – – La soluci…

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s