Aprenent dels enemics (o com matar la política)

 

Aposto per la llengua catalana i llenço la política a les escombraries.

[@more@]

Avui a l’autobús dues senyores polides i ben vestides d’uns 70 anys parlaven animadament en castellà mentre anaven al barri de mala mort on elles i jo viatjàvem i dic viatjàvem perquè és lluny del centre de la ciutat. Es mostraven desencantades per la societat actual, es lamentaven de la quantitat d’immigrants que hi ha i feien referència a un abans i a un després marcat per l’arribada de la democràcia. Aquestes dues senyores de  barri típic de la immigració espanyola que ara s’està farcint d’immigrants sudamericans, se sentien poc menys que burgeses mentre darrera seu un noi bolivià proposava negocis dubtosos a una noia brasilera a qui li explicava que hi ha un munt de trampes que es poden fer per aconseguir visats per a venir a Europa.     

Amb aquest quadre, que ha acabat amb les dues parelles assegudes donant-se l’esquena, n’he tingut prou per veure que, malgrat que s’ignoressin, aquests nous burgesos i aquesta nova classe nòmada a mig camí entre la picaresca i el proletariat, tenen una cosa curiosa en comú: viuen d’esquenes a Catalunya. I és que ni els neoburgesos que venen de la immigració espanyola i que no parlen català, ni els neonòmades no se senten integrats a Catalunya.

Potser els catalans que parlem català no hem sabut fer gaire bé això de la llengua però toca passar a l’acció si no volem perdre el tren una altra vegada. S’ha acabat mirar-nos el melic i perdre el temps discutint el què i el com. Toca passar a l’acció però abans toca una bona cura d’autocrítica perquè el que no pot ser és que la culpa sempre sigui dels altres.

Una batalla perduda és una lliçó. No tinc ni idea de quina és la lliçó però la batalla perduda és la del català en alguns barris o zones. Convé analitzar aquest fet sense atabalar-nos i sense posar el crit al cel perquè les accions radicals acostumen a comportar reaccions radicals oposades i això és el que menys ens convé a hores d’ara. El present és fill del passat. Analitzem-ho tot sense por i sense manies. Hem d’aprofitar les experiències del present i del passat per intentar millorar el futur. Aquí és on convé fer autocrítica. 

La llengua catalana com a llengua de prestigi no ha acabat de funcionar. Acceptem-ho. Us diria que íntimament tinc fantasies imaginant-me un escenari idíl·lic on tothom parla català i que per això sovint passejo per alguns barris de Barcelona o directament marxo de Barcelona per recordar a què em refereixo. Però acceptem-ho, he dit, hi ha molts llocs on el català com a llengua de comunicació habitual no s’ha imposat i sembla complicat que ho faci perquè és perfectament possible viure a Catalunya sense parlar català i sembla que avancem cap a un model encara més bèstia en aquest sentit. Així com es pot viure a Madrid sense parlar castellà i es pot viure a Londres sense parlar anglès, es pot viure a Catalunya sense parlar ni català ni castellà. Aquí hi ha dues qüestions que es confonen fàcilment però que tenen orígens diferents: una és que el català com a llengua de prestigi ha tingut èxit en alguns llocs i en d’altres no, i l’altra és que cada vegada hi ha societats més pluriformes, per dir alguna cosa.

Els catalans i el catalanisme, els espanyols i l’espanyolisme. En aquesta olla de grills no hi ha qui hi posi pau. Hi ha temes que no porta enlloc remenar-los. Si esquivem els temes delicats a nivell domèstic podríem provar de fer-ho a nivell de país aviam què passa.

La llengua és l’arma. Els que odien el català ens odien a nosaltres i, per extensió, la nostra cultura, la nostra història i les nostres reivindicacions. Si fóssim capaços de separar del català tots aquests elements, desarmaríem l’enemic. És tan fàcil com tendenciós i potser ens interessa fer-ho. 

Redecorem la nostra llengua. La llengua és de les poques coses que no s’esgoten quan es fan servir. Parlar i escriure en català, amb correcció, respecte, discreció i dignitat ens farà forts i lliures. Desfem-nos de la càrrega política que ens divideix i que ens porta enemics de dins i de fora. Fem-ho fàcil, agradable i frívol. És l’única manera. D’aquí dos-cents anys ningú no recordarà els nostres cognoms ni si som de dretes o si som d’esquerres però de nosaltres depèn que el català continuï sent una llengua digna i bonica, i una supervivent sorprenent i inesperada, com ho és avui. 

Pura lògica. Parlar i escriure en català és a les nostres mans. Per a fer-se palles mentals diverses i per a estafar-nos ja tenim els polítics. 

Un màxim entre mínims. Sense renunciar a cap idea o preferència poltíca, procuraré minimitzar les qüestions polítiques i m’empassaré el que faci falta en aquest sentit. Però ho faré en català. Apostar visiblement per la llengua catalana és avui un dels actes d’amor més ambiciosos i bonics que crec que podem fer per Catalunya. 

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

3 respostes a Aprenent dels enemics (o com matar la política)

  1. Papitu ha dit:

    Davant la nova onada migratòria triomfa la llengua útil. A comarques (tot el que no són àrees metropolitanes) hi triomfa el català. A la resta la batalla la vam perdre fa molt anys. De totes maneres la nostra aposta pel català ha de ser clara i contundent. Però sempre cal tenir en compte que ÉS MILLOR CONVÈNCER QUE VÈNCER.

  2. júlia ha dit:

    Hi ha un tema que no surt massa i és, crec, el de la normativització que s’ha fet del català. S’ha perdut el català popular, de barri, present fa anys a molts indrets de Barcelona, per exemple. La por a castellanitzar també ha perjudicat la llengua viva. Hi ha molts factors a estudiar en la pèrdua de pes del català, més enllà de les proclames polítiques i culturals. La immersió, bona per un costat, ha academitzat la llengua fins a límits absurds. I els poders culturals han deixat perdre iniciatives que els seixanta i setanta eren vives i contribuïen a captar jovent. M’allargaria massa, però crec que tot plegat s’analitza sovint d’una forma molt simple. El menyspreu per tot allò que és espanyol, per part de molts sectors puritans del país, també ha contribuït a augmentar la incomprensió.

  3. Marc ha dit:

    Quan es fan anàlisis sobre la situació del català a vegades es diu que hi ha barris on el català s’està parlant.
    Convé recordar que moltes vegades parlem de barris on mai s’ha parlat català.
    I sobretot tenir present que una llengua no és perd perquè els que vènen de fora no l’aprenguin, sinó perquè els parlants deixen d’usar-lo.
    La única manera de fer el català útil és usar-lo sempre.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s