Una dona a Berlín (1945)

Una altra experiència a Berlín, 60 anys abans.

[@more@]

A la vida passen coses rares, com ara el dia que vaig decidir tornar a escriure. Vaig comprar-me una llibreta i un bolígraf a una papereria del carrer Tallers i després vaig trobar-me algú que feia molt temps que no veia i amb qui vaig estrenar la llibreta. A la meva frase ‘A la vida passen coses rares’, ell va afegir-hi ‘De vegades les coses no passen perquè sí’. I ens vam quedar tan amples i vam anar a fer un parell de trifàsic de Baileys al Born.

Ahir vaig pensar en el llibre ‘Una mujer en Berlín’, un llibre anònim, que vaig trobar un dia, per casualitat –que és com millor trobo les coses- remenant per la FNAC. Em va cridar l’atenció el títol perquè feia poc que havia visitat Berlín i en guardava un record fantàstic de manera que vaig agafar-lo per llegir-ne la contraportada.

"Quien quiera enterarse de lo que en realidad ocurrió en las postrimerías de la Segunda Guerra Mundial, tendrá que preguntárselo a las mujeres. Y es que, entre las ruinas, los hombres demostraron ser el ‘sexo más débil’. Así lo ve la autora de este libro, que vivió el final de la guerra en Berlín. Sus observaciones, exentas de toda autocensura, aparecieron publicadas por primera vez por un editor norteamericano en 1954, gracias a los esfuerzos de Kurt W. Marek, crítico y periodista, a quien la autora confió el manuscrito. Ahora Anagrama recoge, además del epílogo que Marek adjuntó a dicha primera edición en inglés, una introducción de Hans Magnus Enzensberger donde relata las vicisitudes por las que han pasado estas memorias desde su creación y la razón por la que la autora decidió no revelar su identidad. En este documento único no se ilustra lo singular sino lo que les tocó vivir a millones de mujeres: primero la supervivencia entre los escombros, sin agua, sin gas, sin electricidad, acuciadas por el hambre, el miedo y el asco, y posteriormente, tras la batalla de Berlín, por la venganza de los vencedores. No hay rastro aquí de aquella autocompasión que padecieron los alemanes derrotados. Una serenidad desilusionada, una reflexión insobornable, una observación despiadada y un humor macabro caracterizan este diario. La autora declara lacónicamente: ‘Esta historia es muy desagradable’. También queda patente su superioridad interior, al ser capaz de establecer diferencias incluso entre los soldados rusos que violaban y saqueaban. El deseo expreso de la autora fue permanecer en el anonimato. Este solo motivo desautoriza cualquier especulación sobre su identidad."

El cor se m’havia encongit. L’edició d’Anagrama que era a punt de comprar era del 2005 perquè després d’aquella primera edició de l’any 1954 (que es va arribar a traduir al castellà), l’autora havia demanat que el llibre no es tornés a editar mentre ella fos viva i va morir el 2001. Sempre m’han fet impressió les novel·les pòstumes.                                                                

Amb aquest llibre em va passar que la frontera entre història i literatura se’m va fer borrosa. He sentit a dir que la literatura conté Història perquè sovint el marc de les històries és la pròpia Història. I també he sentit a dir que pot apropar més a la realitat la Història que s’entreveu de les històries que el que expliquen els llibres d’Història. Jo no sé res. Sento moltes coses però en sé molt poques i, per mi, aquest llibre és literatura i és història.

I si no és literatura, com a mínim és necessitat de buidar el pap, de testimoniar, de deixar constància, de matar fantasmes i botxins, de sobreviure a tot plegat i d’entretenir-se. I ho és tant que fa mal. Tant de bo ningú no hagués de patir mai més. Tant de bo ningú no estigués patint ara mateix. Tant de bo tothom tingués l’oportunitat d’escriure el que volgués. I tant de bo servís per alguna cosa tanta evidència i tanta insistència sobre com n’és de cíclica la misèria i la grandesa humana.                                    

En tot cas, avui em quedo amb les coses bones de la fira de les lletres, les paraules i les sensacions. Fins i tot avui em quedo amb la remaleïda comunicació, aquesta cosa estranya, imperfecte i repel·lent que justament fa possible tot això que llegim i que escrivim, que estimem i que detestem. I també em quedo amb els estranys recorreguts que a vegades ens porten d’un lloc a un altre, qui sap perquè.

(continuo tornant-me boja amb les línies que salten i que no salten…) 

 

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s