El joier calent

Avui he anat a la presentació del llibre ‘El joier calent’ a la llibreria Laie de Barcelona. Fa temps que m’interessa la relació entre erotisme, joies i literatura present en aquest llibre i en tantes altres manifestacions artístiques, com ara la novel·la Mirall Trencat de Mercè Rodoreda, l’òpera La sonnambula de Bellini i l’escultura L’al·legoria de l’escultura de Gustav Klimt, per citar només tres exemples de disciplines artístiques ben diferents. Joies i literatura es gesten i es consumeixen amb cert esforç i, pel que sembla, ambdues coses són fruit d’un treball intens i meticulós que aspira a transcendir en el temps. M’interessa justament això perquè és una problemàtica que sobrepassa els dos àmbits, el literari i el de les joies fins al punt que voler transcendir en el temps o esdevenir un clàssic, ésser ‘de veritat’ o assolir versemblança, ésser ‘bell’ o la qüestió estètica i el valor econòmic o cultural són els destins on es vol arribar no només quan comprem una joia o quan deixem que ens la regalin. També quan escrivim un llibre -o ho intentem-  i quan llegim literatura -o alguna cosa que s’hi assembli-.

A les 7 de la tarda d’avui he anat a la presentació d’aquest llibre tan llaminer absolutament encuriosida. D’alguna manera la sensualitat acompanya les joies o les joies acompanyen la sensualitat. Sense saber si una cosa és abans que l’altra, l’autora –ara no recordo en què ha dit que era experta-, ha defensat una nova i apassionada versió de Manon Lescaut en què el clàssic prevostià que enfronta la passió irracional amb la cobdícia apareix sense cap final tràgic. L’autora ha dit al respecte: “la fam de tragèdies ara es pot satisfer veient telenotícies i programes de desgràcies. La meva heroïna és conscient de la seva temeritat amorosa i, finalment, tasta tots els luxes, estima i és estimada. Això és una heroïna, collons. La idea que no es pot tenir tot és més falsa que un duro sevillano”. Malgrat el toc rude de l’autora, el fet és que ha rebut comentaris prou generosos per part de la crítica:

Lourdes Morgades a El País. (…) Y es que ya no se trata de resaltar el mito de la mujer inconstante, inaprensible y devoradora, sino de comentar un amor, entendido como una suerte de maldición en sí mismo con independencia de quien lo sienta (…).

Jordi Llovet a (…). (…) el lenguaje no son frases hechas, el lenguaje consiste sobre todo en frases por hacer. Es un archivo del cual se deriva algo que no se sabe muy bien hacia donde te llevará; es un arsenal, un depósito del que pueden salir muchas cosas en potencia (…).

En primer lloc la presentació de l’autora l’ha situada en el seu context i en les seves circumstàncies i, sobretot, ha valorat el seu compromís a l’hora d’escriure llibres en llengua catalana en els temps que corren. Seguidament, la pròpia autora ha tocat temes tan variats com ara l’or blanc, els diamants baguette, les aliances i les mitges aliances, el fet que tots portem una motxilla que ens condiciona la vida i que és visible per als altres encara que no en vulguem ser conscients, l’existència d’uns referents clàssics que sempre tornen, el fet que les històries personals no són una línia contínua amb una direcció clara sinó una mena de sistema ordenat però amb certs amagatalls atzarosos en el quals tota possibilitat es pot convertir en una possibilitat interessant, les joies per al dia i les joies per a la nit, el pessimisme històric, la dèria d’enjoiar-se, la inqüestionable discreció del gremi dels joiers, el fet que la realitat és molt més rica que la ficció, certes manies a l’hora d’escollir joies, la separació de l’home quotidià de la joieria de tota la vida i el fet que els diamants poden eclipsar-ho tot, fins i tot l’amor.

Difícil de resumir, l’experiència ha estat molt positiva i enriquidora. M’ha fet gràcia veure el show de les eminències, dels genis i dels fantasmes literaris, així com el tipus de públic que va a aquest tipus d’acte. A més, he estat atenta a totes les joies que he vist i he de dir que no m’han semblat gaire interessants. Clar que les aspiracions elevades potser necessiten respostes infinites i, de fet, el món seria molt avorrit sense aquest tipus d’insatisfaccions sense les quals la indústria de les pedres precioses no seria el batibull que és actualment. Un diamant com Déu mana és una cosa infinitament més pràctica i valuosa que el reguitzell de paraules innecessàries que omplen la vida de qualsevol de nosaltres. Deixant de banda la meva sincera admiració per les joies cares, l’autora, malgrat ser jo mateixa, una dona avesada a l’estafa literària i a la creació temerària, ha procurat somriure mentre us prenia el pèl tan dolçament com ha sabut.

Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a El joier calent

  1. dessmond ha dit:

    Hom ja no es pot refiar ni dels bloggers!

  2. dessmond ha dit:

    Ja no et pots fiar ni dels bloggers!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s