La història continua…

Avui fa un any que aquest bloc fa la cosa més pornogràfica del món mundial i per celebrar-ho convido totes les ànimes encuriosides, conegudes i desconegudes, a un assortiment de paraules, tot el que trobareu en aquest bloc que estima les paraules com mai les paraules podran estimar ningú.

Amor Bellesa Contenció Disciplina Esperança Fantasia Generositat Humilitat Intriga Joc Lucidesa Melancolia Nostàlgia Onades Poesia Què Raó Salvatge Tro Utopia Vehemència Zero absurd bestiesa curiositat desconsol emoció ficció gat humor imbecil•litat justícia lúgubre misèria nitidesa ostracisme por qui rutina silenci tempesta univers valor amor bellesa contenció disciplina esperança fantasia generositat humilitat intriga joc lucidesa melancolia nostàlgia onades poesia què raó salvatge tro utopia vehemència zero Absurd Bestiesa Curiositat Desconsol Emoció Ficció Gat Humor Imbecil•litat Justícia Lúgubre Misèria Nitidesa Ostracisme Por Qui Rutina Silenci Tempesta Univers Valor Amor Bellesa Contenció Disciplina

Que vagi de gust. El temps no s’atura mai.

[@more@]

Els quatre espectacles del Liceu

L’espectacle número 1 és a l’escenari i inclou l’orquestra. Hi ha una història, una partitura, un llibret, uns músics, uns actors, unes veus, uns vestits i uns decorats. Com tot, si t’agrada, pot resultar preciós i molt emocionant. Els grans temes de l’amor i de la mort farceixen els arguments. Val la pena provar-ho, sobretot si tens curiositat i una petita intuïció que et diu que potser t’agradarà anar a l’òpera.

L’espectacle número 2 és el públic i té moments de glòria a l’entrada i a la sortida però, sobretot, en els entreactes. És apassionant observar i deixar que t’observin. Hi ha joves interessants, hi ha gent discreta, hi ha gent llampant i hi ha senyors croqueta. Els senyors croqueta són un tipus de persona d’edat avançada i ben vestits però sense expressivitat facial que de lluny fan l’efecte de ser una croqueta gegant sobreposada damunt d’una estàtua de forma humana. El detall més característic dels senyors croqueta és la seva mirada viva i humida que, inesperadament, et pot sorprendre suplicant-te, vulnerable però a traïció, una truita de patates.

L’espectacle número 3 són totes les coses boniques que es deriven de l’espectacle número 1. La melodia de la música, l’argument de l’òpera, allò que en diuen la lírica, la foscor i el silenci, la capacitat d’emocionar, de fer tremolar i de fer plorar. En definitiva, l’intent heroic de superar a cops de bellesa la imperfecció humana per transcendir i, enfrontat a això, el més que relatiu èxit que assoleix aquest esforç entre el públic, òbviament el secret més gran del món perquè la sensibilitat i els diners sovint s’apropen però, em temo, segueixen camins paral•lels.

L’espectacle número 4 el protagonitza la meva àvia explicant-me que quan tenia 12 anys treballava en un taller de costura prop del Liceu i que amb una amiga seva es passejaven per davant i jugaven a fer veure que hi anaven i es preguntaven, presumides, que quin vestit es posarien per anar-hi. La meva àvia no ha anat mai al Liceu i es va emocionar quan li vaig dir que hi havia anat. Vaig explicar-li l’argument i el va entendre millor que jo i que tot l’exèrcit de senyors i senyores croqueta que escalfaven les butaques. És fàcil que entre el públic del Liceu hi hagi més diners que sensibilitat però no per això em quedaré sense el gust d’anar-hi i passar-m’ho bé sempre que pugui. El meu pare diu sovint que tinc gust de rica i butxaca de pobra però a mi només em preocupa acabar fent cara de croqueta. Em temo que esgotaré tots i cadascun dels destins on aquest miratge de l’estat del benestar assequible (8,5 euros en aquest cas) em porti. Per si un cas i perquè m’encanta

[@more@]

Una nit a l'òpera

La protagonista del llibre Madame Bovary de Gustave Flaubert és una dona que se sent avorrida de la seva vida i del seu marit. Somia móns luxosos i delicats on imagina que podria ser molt més feliç del que és amb la seva vida. D’alguna manera, culpa el seu entorn de la seva desgràcia. Se sent agredida i empresonada en un món vulgar i ordinari que no ha triat i que no la comprèn. Davant d’aquest panorama, opta per refugiar-se en la literatura fins al punt que les històries romàntiques que llegeix l’entretenen i la consolen de tot plegat.

Però un dia té l’oportunitat d’anar a l’òpera i es torna boja. Es torna boja perquè el tema de l’òpera que va a veure, curiosament, és la bogeria. Es torna boja perquè se sent com a casa enmig de tota la tonteria del luxe, l’aparença i l’ostentació que fins aleshores només havia trobat en les novel•les romàntiques que llegia. I es torna boja perquè coqueteja com si estigués protagonitzant una d’aquestes novel•les. Mentrestant, el seu marit, avorrit i bona fe, no s’adona de res, ni de la ficció que hi ha a l’escenari ni de la que té al costat. Sort en té.

M’hauria agradat veure l’òpera que Flaubert va voler que fes embogir l’infeliç Mme Bovary però vaig confondre’m d’òpera i vaig anar a veure’n una altra però potser per això, afortunadament, no vaig embogir. No ho sé. El cas és que vaig pagar 8,5 euros per anar al galliner del Liceu.

El primer acte el vaig passar al costat de dues dones horribles que es petaven de riure cada cop que els protagonistes deien alguna cosa sobre l’amor, és a dir, cada dos minuts, i vaig fixar-me que hi havia un parell de llocs buits al tercer pis. Després de beure una copa de vi negre enorme a la sala dels miralls, vaig córrer a ocupar la meva nova posició però em vaig equivocar de porta -o de pis, què sé jo!- i no va poder ser.

Vaig haver de tornar, resignada i una mica borratxa, al meu seient proletari i sense visibilitat del cinquè pis per veure per la pantalleta de video el segon acte. Renovada la meva tècnica de ‘tocado y hundido’ vaig corregir el meu error en el següent entreacte i vaig ocupar un fantàstic i privilegiat seient a la part central del tercer pis sense atrevir-me a mirar enlloc que no fos l’escenari per por a mirades inculpatòries durant els dos actes finals.

La veritat és que m’ho vaig passar molt i molt bé tant des de la primera posició soferta però etèria, com des de la segona posició impostora però impressionant. Segurament al Liceu hi ha més diners que sensibilitat però això ja seria un altre tema. A l’òpera hi ha el que hi ha però potser us agrada… l’espectacle!

[@more@]

Truita de patata i ceba en tres actes

Repartiment
3 ous, 2 patates, mitja ceba, oli, sal, llet, foc, una paella petita i antiadherent, forquilla, cullera, plat fondo, plat pla, ganes de fer la truita i gana.

Primer acte
Pelar les patates i tallar-les en rodanxetes finetes però no transparents, salar-les lleugerament, fregir-les a poc a poc i reservar-les en un plat. Pelar i tallar mitja ceba a rodanxetes molt i molt primetes, salar-les lleugerament, fregir-les a poc a poc a foc molt baix i reservar-les en un plat. Posar tres ous en un plat fondo, salar-los lleugerament i batre amb una forquilla enèrgicament però sense arribar a fer escuma i afegir-hi una mica de llet (exactament el que hi cap a mitja closca d’ou).

Segon acte
Afegir les patates fregides i la mitja ceba fregida als ous batuts i deixar-ho reposar uns minutets mentre es prepara la paella per fer la truita: no gaire oli i ben repartit per tot arreu.

Tercer acte
Afegir l’ou amb les patates i la ceba a la paella  i procurar que quedi tot ben repartit. Deixar que la truita es vagi fent amb el foc baix i amb la paella tapada. Quan se senti olor de truita, els cantons no estiguin enganxats a la paella i la truita es mogui quan movem la paella, és hora de girar-la: treure la paella del foc, posar un plat damunt i girar la paella apretant fort el plat contra la paella. Tornar a posar la paella al foc i afegir-hi una miqueta d’oli abans de posar-hi la truita perquè es faci per l’altra banda. Tornar a girar-la una vegada més quan torni a fer bona olor. Finalment, posar la truita en un plat perquè es refredi.

Crítica constructiva
És bonísssssssima, pel meu gust, amb pa amb tomàquet quan fa estona que està feta i s’ha refredat a temperatura ambient.

Crítica destructiva
L’olor de truita de patates és l’antilíbido. No s’hi pot fer res. Feu-la després del matrimoni o feu-la el dia abans a menys que tingueu un pis que no sigui minúscul i us pogueu canviar de roba, dutxar-vos, ventilar, etc.

Secrets
Si ho feu amb carinyo surt molt més bona. Si us surt esplèndida vol dir que algú us estima molt.

[@more@]

Incredulitat i iogurts

Avui no crec en les paraules i no entenc com hi he pogut creure mai. Crec en els invents per apropar-nos, en les llàgrimes i en l’or que brilla i que ens separa i ens protegeix a la vegada. Era molt petita i vaig destapar un iogurt per berenar. A la part de dins de la tapa les lletres més tètriques del món dels vius: Siga buscando. Temps era temps que alguns iogurts tenien premi i d’altres no. Tota una lliçó per a la vida. La cosa curiosa és que una vegada n’havia trobat un amb premi. Uns patins. Uns patins estèticament desafortunats. Uns patins que haurien pogut ser un instrument de tortura cubista amb rodes. I des d’aleshores res més. Només un número indeterminat de Sigabuscandos i un grapat innecessari de silencis covards. Em pregunto si no hauria estat més fàcil que cap iogurt no hagués tingut premi. Siga buscando és una ordre terrible. No entenc per què els iogurts sense premi havien de fer tant evident la seva crueltat amb missatges tan explícits.

Siga buscando què? Encara no sé què coi he de buscar ni on però, sobretot, no entenc per què he de continuar amb aquesta remaleïda esperança. Iogurts de maduixa, de llimona, de bifidus activo, de cereals, de la granja no sé què, de l’altra marca que no sé si m’agrada perquè no en compro mai, de la marca aquella que m’agrada més i que ara no recordo com es diu, dels de vidre, dels que tenen fruita a sota, dels que fan crunxi crunxi, dels que són cremosos, dels que aprimen, dels de fruites tropicals i dels de fruites del bosc, dels que no engreixen, dels que relaxen, dels que fan anar al lavabo, dels que no he tastat mai, dels que he avorrit, dels de maduixetes trencades i dels de mouse. Hi ha massa iogurts.

Siga buscando fins quan? Fins morir de fàstic, d’amor, de cansament, de sucre, de tristesa, de llet, de maduixa, de llimona, de bifidus, de cereals. Fins morir d’avorriment perquè els  consols són una humiliació i els premis sempre semblen millors quan no et toquen i es tornen vulgars quan t’han tocat. Tot plegat ja no és ni enganyós. Tot plegat és una grandíssima tonteria. L’absurd és saber-ho tot des del principi i seguir.

Aquell dia de quan era molt petita em vaig bloquejar. No he parat de seguir buscant per tot arreu. Sort que les lletres més amargues del món dels vius demà potser em semblaran dolces. El que és segur és que les lletres més tètriques de l’altre món em diran un dia que el temps s’ha esgotat. Però no dramatitzem. Com va dir Manon Lescaut abans de morir als braços del seu estimat ‘No és temps de llàgrimes, sinó de petons’. Jo no vull morir, només estimo. A vegades penso que el món no és res sense tu i que vull morir-me abans que tu. No vull haver de soportar la teva mort i no vull que pateixis la meva. Sort que no som déus. Si ho fóssim, tots moriríem en el mateix moment. A la merda l’estafa dels iogurts. Llàstima d’or.

[@more@]

Riba

Si visc no visc ……. L’amor del risc ……. No l’he cercat ……. Me l’he trobat  …….Quan no el volia …….  Amb aquests versos de Clementina Arderiu que va cantar Pau Riba començaré a explicar que em van regalar el llibre ‘L’ingenu amor’ de Carles Riba quan tenia 13 anys i que no me’l vaig llegir mai. Anys més tard vaig veure l’Eduard Canimas vestit de núvia amb el grup Zitzania cantant ‘Mireu allà dalt, sota els estels que hi ha….’ i poc després va arribar a les meves mans la maqueta del seu disc que vaig escoltar compulsivament fins acabar pidolant ‘Si és que hi ha futur, almenys que sigui amb naaaaaaaaata’.  Una nit sense son, avorrida i mandrosa, vaig veure un concert al canal 33. Pau Riba, una colla de músics i dues noies fent cors. Era l’época que em pensava que el jazz no m’agradaria mai i Riba era sinònim de cosa avorrida, lletja i antiga. Devia ser l’any 1994 i el concert em va atrapar. Pau Riba cantava cançons dels seus avis poetes, Carles Riba i Clementina Arderiu. Era gairebé l’època del Disc Dur i del seu hit eròtic ‘Turronet’ amb lletra, música i videoclip impressionants i vaig pensar que volia un disc d’en Pau Riba. Els ‘experts’ em van recomanar que comencés amb el clàssic Dioptria de l’any 1969-1971 i, un cop el vaig tenir, em va sorprendre el llibret que acompanyava el disc pels seus jocs de paraules i per les il·lustracions. Per aquells temps vaig trobar al Makoki un fanzine amb un reportatge amb fotografies d’en Pau Riba vestit amb una mena de mallot estrany de dues peces. Vaig comprar el fanzine encantada de la vida i el guardo com una joia que ensenyo en comptades ocasions.  

Anys després, a classe de literatura expliquen que Clementina Arderiu i Carles Riba rebien joves aspirants a poetes a casa seva i que quan els deien adéu, els regalaven paraules a mode de recomanació per escriure poesia. Les paraules eren, cada cop, d’un gènere diferent, com si fos un joc entre ells dos. Per exemple en Carles deia El ritme i la Clementina afegia La Contenció. No és fantàstic?  Fa poc vaig veure en Pau Riba en concert a l’Apolo amb repertori centrat en el Dioptria. Primer va aparèixer d’entre el públic acompanyat d’uns músics primaverals i, com si fos el flautista d’Hamelin, el públic el va seguir envoltant-lo. Després, en Pau Riba i la banda van pujar a l’escenari i la màgia va continuar amb aquesta i amb la següent banda amb qui va actuar. Va ser, pel meu gust, un concert fantàstic de debó. 

Començo aquest any 2007 veient al 33 un concert on diferents cantants versionen cançons del Dioptria, alguns amb poca gràcia, i finalment surt en Pau un instant. Quina mania té la gent de fer versions? Tenen la gràcia eurovisiva de fer venir ganes de posar nota a la versió i poca cosa més si tens la sort de conèixer l’original i, si no és el cas, és un veritable avorriment veure un artista amotllant una cançó al seu estil i, normalment, acaba tot i tothom una mica abonyegat. Nota mental. Els homenatges i els documentals d’algú en vida són decrèpits i llastimosos sempre. La vida és injusta. Qui encara no ho sàpiga que s’hi posi fulles. Per compensar la falta de protagonisme del protagonista del programa, el següent programa és un documental sobre en Pau Riba. El documental m’ha omplert el cap d’imatges i de paraules però… honestament… només han satisfet el morbo d’aquells programes on algú descobreix la casa d’un famós i t’entretens a comparar el seu menjador amb el teu. Les coses que s’han dit, un cop ha acabat el programa puc dir que o bé me les podia imaginar, o bé han estat una sorpresa però, en qualsevol dels casos, no són les que m’interessen. De manera que la conclusió del dia és que, com fins ara, continuaré escoltant el Dioptria i el que em vingui de gust quan em vingui de gust i punt. 

El llibre de les Elegies de Bierville de Carles Riba m’espera a la tauleta de nit però avui no el penso obrir. Penso en el llibre Experiència d’en Martin Amis i em ve al cap allò que diu d’intentar tornar a la ingenüitat un cop la vida te n’ha ben allunyat. L’altre dia per casualitat vaig trobar el llibre ‘L’ingenu amor’ que m’havien regalat fa una pila d’anys. Avui tampoc no he descobert la sopa d’all però demà potser llegiré aquest llibre que m’he trobat quan no el volia.  

 [@more@]