Riba

Si visc no visc ……. L’amor del risc ……. No l’he cercat ……. Me l’he trobat  …….Quan no el volia …….  Amb aquests versos de Clementina Arderiu que va cantar Pau Riba començaré a explicar que em van regalar el llibre ‘L’ingenu amor’ de Carles Riba quan tenia 13 anys i que no me’l vaig llegir mai. Anys més tard vaig veure l’Eduard Canimas vestit de núvia amb el grup Zitzania cantant ‘Mireu allà dalt, sota els estels que hi ha….’ i poc després va arribar a les meves mans la maqueta del seu disc que vaig escoltar compulsivament fins acabar pidolant ‘Si és que hi ha futur, almenys que sigui amb naaaaaaaaata’.  Una nit sense son, avorrida i mandrosa, vaig veure un concert al canal 33. Pau Riba, una colla de músics i dues noies fent cors. Era l’época que em pensava que el jazz no m’agradaria mai i Riba era sinònim de cosa avorrida, lletja i antiga. Devia ser l’any 1994 i el concert em va atrapar. Pau Riba cantava cançons dels seus avis poetes, Carles Riba i Clementina Arderiu. Era gairebé l’època del Disc Dur i del seu hit eròtic ‘Turronet’ amb lletra, música i videoclip impressionants i vaig pensar que volia un disc d’en Pau Riba. Els ‘experts’ em van recomanar que comencés amb el clàssic Dioptria de l’any 1969-1971 i, un cop el vaig tenir, em va sorprendre el llibret que acompanyava el disc pels seus jocs de paraules i per les il·lustracions. Per aquells temps vaig trobar al Makoki un fanzine amb un reportatge amb fotografies d’en Pau Riba vestit amb una mena de mallot estrany de dues peces. Vaig comprar el fanzine encantada de la vida i el guardo com una joia que ensenyo en comptades ocasions.  

Anys després, a classe de literatura expliquen que Clementina Arderiu i Carles Riba rebien joves aspirants a poetes a casa seva i que quan els deien adéu, els regalaven paraules a mode de recomanació per escriure poesia. Les paraules eren, cada cop, d’un gènere diferent, com si fos un joc entre ells dos. Per exemple en Carles deia El ritme i la Clementina afegia La Contenció. No és fantàstic?  Fa poc vaig veure en Pau Riba en concert a l’Apolo amb repertori centrat en el Dioptria. Primer va aparèixer d’entre el públic acompanyat d’uns músics primaverals i, com si fos el flautista d’Hamelin, el públic el va seguir envoltant-lo. Després, en Pau Riba i la banda van pujar a l’escenari i la màgia va continuar amb aquesta i amb la següent banda amb qui va actuar. Va ser, pel meu gust, un concert fantàstic de debó. 

Començo aquest any 2007 veient al 33 un concert on diferents cantants versionen cançons del Dioptria, alguns amb poca gràcia, i finalment surt en Pau un instant. Quina mania té la gent de fer versions? Tenen la gràcia eurovisiva de fer venir ganes de posar nota a la versió i poca cosa més si tens la sort de conèixer l’original i, si no és el cas, és un veritable avorriment veure un artista amotllant una cançó al seu estil i, normalment, acaba tot i tothom una mica abonyegat. Nota mental. Els homenatges i els documentals d’algú en vida són decrèpits i llastimosos sempre. La vida és injusta. Qui encara no ho sàpiga que s’hi posi fulles. Per compensar la falta de protagonisme del protagonista del programa, el següent programa és un documental sobre en Pau Riba. El documental m’ha omplert el cap d’imatges i de paraules però… honestament… només han satisfet el morbo d’aquells programes on algú descobreix la casa d’un famós i t’entretens a comparar el seu menjador amb el teu. Les coses que s’han dit, un cop ha acabat el programa puc dir que o bé me les podia imaginar, o bé han estat una sorpresa però, en qualsevol dels casos, no són les que m’interessen. De manera que la conclusió del dia és que, com fins ara, continuaré escoltant el Dioptria i el que em vingui de gust quan em vingui de gust i punt. 

El llibre de les Elegies de Bierville de Carles Riba m’espera a la tauleta de nit però avui no el penso obrir. Penso en el llibre Experiència d’en Martin Amis i em ve al cap allò que diu d’intentar tornar a la ingenüitat un cop la vida te n’ha ben allunyat. L’altre dia per casualitat vaig trobar el llibre ‘L’ingenu amor’ que m’havien regalat fa una pila d’anys. Avui tampoc no he descobert la sopa d’all però demà potser llegiré aquest llibre que m’he trobat quan no el volia.  

 [@more@]