Mes: febrer de 2007

Senyoreta Heroin de Sunday-Morning

…Arribo tard. No passa res. Passa. A què juguem avui? T’ho has preparat? Sí. El que em vas demanar. No recordo haver-te demanat res. És igual. A qui li importa aquest detall? Aquí tens un paper. El parteixo per la meitat. Un bolígraf per a cadascú. Agafo el rellotge de cuina. Que compti cinc minuts. Jugar a veritat, acció o petó pot ser molt avorrit. Sí, bé, depèn. O molt divertit. Depèn. Ara no et sabria dir de què depèn però recordo que depenia d’alguna cosa. De què estem parlant? Ni idea. Deixem-ho estar. Ara calla, que m’he de concentrar i tu també. OK. D’acord. Tens un punt autoritari. No ho hauria dit mai. No despistis. Mira’m als ulls i escriu el que t’agradaria fer. Jo faré el mateix. No trobaràs una manera més entretinguda de passar el dia d’avui. Cert. I tu igual, no t’enganyis. Oh no. Canvi de plans. Ho sento. Ja no em ve de gust. Per què? Tens problemes? Ets tímida? Ets tonta? Et fas enrera? Tens por? Ets tonta? Això ho has dit dos cops. De què vas?

El què? No estaràs enamorada??? 

Nonono. Clar que no. Jo visc al moment. Sóc tan forta com tu. Tan freda com les altres. Tan natural com les altres. Tan divertida com les altres. Sóc exactament com totes les altres. Tranquil·litzador. No voldria arriscar-me ara mateix. Ah, doncs, per això no has de patir. Tu també oi? Jo també què? Que si tu també ets tan fort, tan fred, tan natural i tan divertit com els altres. Tu què diries? Que sí. Doncs ja està. Fem-ho. D’acord. Però és que ara mateix no ho veig clar. Però per què no? Ostres. Ho sento. Però és que jo just en aquest punt, m’equivoco. I giro cap a l’esquerra. Tranquil·la. Hi ha un cartell enorme que diu clarament ‘Prohibit girar cap a l’esquerra’. Fem-ho i punt. És una opció. És la millor opció. Tens raó. Però és que tot és mentida. Que no ho veus? Sí, és veritat però gaudim d’aquest moment. Fem-ho. Però és que m’atabala fer-ho i punt perquè sé que just després voldré girar cap a l’esquerra. T’he explicat mai quantes vegades m’he equivocat? Fem-ho i punt. Val, sí, d’acord. Fem-ho i punt. Mira. Et miro. Ho estem fent. Te n’adones que no passa res? Sí. I no és cap novetat. És després que voldré girar cap a l’esquerra. Just quan ja no hi siguis. Seguim-ho fent. Que no t’agrada fer-ho? Sisisi m’encanta fer-ho. I justament amb tu ara mateix. No podria ser millor. Bé, potser sí. Però, clar, aleshores tot hauria de ser diferent i tu no series tu i jo no seria jo i, de fet, això seria una altra història. En fi, res, que m’estic embolicant. Ostres. Saps què? Trobo que tot plegat està prou bé, sobretot tenint en compte com va el món i que jo estava perduda i que tu diria que també. Està bé haver-nos trobat. De fet, tota aquesta història dels valors que s’han perdut o que no han existit mai sempre m’ha semblat una enganyifa dels infeliços. La gent necessita queixar-se de tot i això fa que la realitat sembli depriment però ara mateix dubto de tot, de tot el que és dolent, vull dir. No te’n riguis però és que diria que sóc feliç. Què dius que què? Ho hem fet i punt…

[@more@]

El dia de les coses boniques

Set del matí. Una mare li fa un petó suau a la seva filleta d’un any. Onze del matí. Petó divertit i trucada per saber si el rei de la casa encara té febre. Dues del migdia. Dinar familiar, quatre petons tranquils. Cinc de la tarda. Visita inesperada, café i un parell de petons riallers. Qualsevol hora del dia. Dos que es volen fer un petó d’amagat de tothom. Set del vespre. Disset petons apassionats. Hora de sopar. Petó. Onze de la nit. Petó de bona nit. Abans d’agafar el son. Un petó inesperat.

Què és una cosa bonica? Un petó.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

.

[@more@]

Ai merda merdeta merda

Els excessos no són mai bons, diuen, però avui em ve de gust cagar-me en tot. Ompliré de merda aquest món per uns segons, després ho netejaré tot i ja estarà. No és greu. Convido tothom a aquest exercici saludable i higiènic perquè ja em cansa tanta contenció, tanta disciplina i tant gust, gust, gustet.

Avui toca merda. Maaambo!!

Començaré per dir 8 coses fastigoses. Una burilla, una tifa, un moc, un vòmit, un pet pudent, un litre de diarrea, una safata de pus i un llimac aixafat. Continuaré per suspendre un professor de literatura catalana medieval de la Universitat de Barcelona per haver suspès una alumna com jo. Ja està. Seguidament diré que unes quantes persones són imbècils. Xxxxxx Xxxxx és imbècil, Xxxxxxx Xxxxxx és profundament imbècil, Xxxx Xxxxxx és tan imbècil que es mereixeria que li vomitessin a sobre setze vegades seguides cada dia de la seva vida i Xxxxx Xxx és imbècil i punt. Fet. I ara el gran concurs ‘A la càmera de gas hi falta gent’. En aquest apassionant concurs, després de grans deliberacions, un jurat selecte ha escollit els millors candidats per entrar a la càmera de gas en directe. Però quina mena de text merdós…!? Eiiiiii….Ho he aconseguit. Quina rapidesa. Visca la merda. Ja està. Tot ben emmerdat. Que us sembla que encara no hi ha prou merda aquí? A la merda!! És la meva merda i ja n’hi ha prou. Però… Atenció, canvi de plans. El gremi de llimacs sodomitzats de l’Uzbekistan s’encarregarà, gustosament o no, de la lloable i meticulosa feina desemmerdadora. Sí, és la feina de merda que abans he dit que faria jo però ara m’ha semblat que era una merda i sort que dividits en dos equips, els llimacs esponja i els llimacs llepadors, diu que aniran alliberant de merda aquest món. Arreu algú o ningú ha instal•lat un número tan gran com indefinit de càmeres ocultes per anar enregistrant les imatges d’aquesta empresa estúpida per tal que els llimacs no se sentin cohibits mentre queden immortalitzats menjant merda per a satisfer la nostra malaltissa curiositat. Ara sí. Ja està. Només m’he oblidat de dir merdòfia i tifarada. Ara sí. Ja està. De debò –que rima amb cagalló-.

És possible que alguna associació de merda senti que aquest text té en poca o en cap consideració la merda en si. Val a dir que no és per això que l’autora declina qualsevol sentiment de culpa i es tira un pet a la salut del món.

Pppt.

I un cop fet aquest homenatge marró gairebé purí i no especialment porc, una reflexió estranya: la bellesa espanta. Espanta la bellesa i espanten les coses boniques de la vida. Espanta dir que això, allò o allò altre, en realitat, no és cap merda. Perquè la merda ens repugna i, justament per això, no ens fa gens de por. Per intentar posar remei a aquest problema fètid i inquietant, demà, que ja no serà un dia merdós, penso celebrar el dia de les coses boniques. Hi esteu tots convidats també.

[@more@]