El laberint de la tristesa

 

Fa uns dies vaig escriure que la poesia i la música poden ser un bon refugi quan falla tota la resta. És la repetició d’una idea que darrerament tinc molt present. Amb la pel·lícula El Laberinto del Fauno, hi he tornat a pensar.

Fa temps, vaig sentir un home que plantejava que a la vida el que algú ens hauria d’ensenyar -i que, inexplicablement, ningú no ens ensenya- és que el consol no existeix. I que és per això que quan el necessitem, senzillament no el trobem enlloc. L’home va afegir que la filosofia, la poesia i la música són les úniques coses que poden alleugerir el dolor però que tenen algunes limitacions. La limitació de la filosofia és que si estem molt deprimits, pot arribar a conduir-nos a pensaments encara més negatius o destructius. La limitació de la poesia és que sovint requereix un esforç d’aproximació. I només queda la música. Em va sorprendre aquest pensament i em va agradar. Era com si de sobte algú em digués “Tranquil·la, no és que tu no tinguis premi, és que no hi ha premi per a ningú, tots som al mateix vaixell desconsolat però musical”.

La funció pal·liativa de la poesia em sembla que la vaig entendre, no fa gaire, gràcies al llibre Càlcul d’estructures d’en Joan Margarit i, després, gràcies al que ell mateix va comentar en la presentació del seu llibre Casa de Misericòrdia. A la pàgina 80 d'El temps del 6 març ho explica una mica. Les interpretacions són molt personals però la meva és que la poesia, tot i no ser cap recepta ni cap medecina, consola en la mesura que pot aportar un cert ordre o una certa llum a les idees i als pensaments desordenats o tenebrosos. Lluny d’atribuir virtuts heroiques a la poesia, aquesta pot tenir qualitats més humils com ara ser una miqueta millor que el no-res o que la intempèrie.

Em ve de gust recordar ara que abans que aquests dos senyors m’il·luminessin el camí havia escrit  “el consol no-humà ningú no me’l donarà” sense acabar d’entendre d’on sortia aquesta frase ni quin sentit tenia. Trobo que és misteriós com el temps va afegint sentit als textos. És la part més terrible i més divertida d’escriure. Passa una mica el que passa amb els somnis. Et despertes al matí i tens un record del que has somiat que et sembla que és una tonteria fins que ho expliques a algú i t’adones que comences a entendre per què has somiat allò i et sents vulnerable davant de l’altre a qui ho acabes d’explicar. Al llibre ‘El cel protector’ del Paul Bowles  (i a la pel·lícula que en va fer en Bernardo Bertolucci)  hi ha un personatge que no suporta que les persones expliquin el que han somiat, justament per això. 

La frase “El consol no-humà ningú no me’l donarà” es refereix al fet que no cal esperar coses impossibles de les persones. És tan senzill com que ningú no pot fer res que no estigui a les seves mans. M’ha costat molt entendre-ho i, de fet, encara ara quan estic trista tinc tendència a esperar amb impaciència que algú m’animi i, al mateix temps, perdo temps i nervis buscant maneres d’intentar animar persones que no puc o no sé animar pel motiu que sigui.

La protagonista d’El Laberinto del Fauno es refugia en els llibres, d’on pren les eines per a construir-se un món paral·lel fantàstic que l’allunya, a estones, de la seva realitat d’absències doloroses i de la manca d’amor. És el mateix camí que fa fer Cervantes a El Quixot i Flaubert a Madame Bovary. I és tristíssim, un cop més. La construcció d’una ficció és, en realitat, una enganyifa paternalista i llastimosa que disfressa la realitat i que no duu enlloc al qui la crea, que el que necessita és consol.

Dit d’una altra manera, algú està fet un nyap, crea un món imaginari que t’hi cagues, ho canalitza artísticament (és a dir, enlloc de tornar-se boig, intenta seguir algun tipus de procés de creació artística o pseudoartística) i finalment, a ell, no li serveix per a res. Em sembla depriment. Una estafa. L’antinegoci absolut. No em puc treure del cap la pobra nena. De què li serveix construir ficcions si la realitat la mata?

 

[@more@]

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

2 respostes a El laberint de la tristesa

  1. ef ha dit:

    L’art és un refugi quan quasi tot falla. Però tampoc funciona sempre. L’art sense l’home és incomplet. El consol només el podem trobar en nosaltres, malgrat que l’art hi pugui ajudar.

  2. alatrencada ha dit:

    “Ets responsable de la terva rosa”
    La música és una medecina sense efectes secundaris que ajuda a canalitzar les emocions. A mi em serveix de consol. Però no li podem demanar que ens solucioni la vida! És una mena d’analgèsic que alleuja el dolor però no cura.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s