S’ha acabat aquest vici de pensar en el futur i en els finals. I si el secret és no posar terminis a les coses? Molta gent fa trampes quan parla de la seva vida. Diuen que d’altra manera no és possible viure. Trampes en el temps i, sobretot, trampes en les paraules que ens empressonen, que ens creen dependències, que ens fan sospitar, que ens canvien, que ens fan mentir, que ens alliberen i que ens salven la pell. I així hi ha llumetes en un restaurant de Roma, ulls que riuen, somriures que parlen petonejant-se, absències que cremen, promeses que es respecten sempre o gairebé sempre, pors, manies, boques que menteixen quan diuen que s’estimen i pel·lícules on hi és tot.
Ara em convertiria en l’Scarlett O’Hara per escriure el text de la meva vida, amb un rave a la mà i lleugerament despentinada. Però no puc. Llàstima. Perquè voldria dir que crec en l’amor. Estúpidament. Que passions immenses i tristeses miserables em distreuen sempre. Que hi ha de tot i de res. Aventures, aliances, famílies, bogeries, empreses i ressignacions. I temps. I que l’amor qui sap si és com la literatura, un joc al qual s’accepta jugar, una ficció, una enganyifa i un embolic, amb un punt d’artifici i un punt de genialitat, amb receptes que funcionen i d’altres que funcionen potser sí o potser no. Però no puc.
I no té cap importància. No cal saber dir què és l’amor ni què és la literatura perquè se segueixin omplint fulls i fulls amb paraules dolces i amargues, des de la felicitat i des del dolor, sense cap finalitat més enllà d’un intercanvi tan plaent com temporal que, definitivament, no s’entén. Que ningú no busqui cap conclusió perquè no n’hi pot haver cap. Creure en un misteri potser és més fàcil que creure en el no-res. Parlar de l’amor és encara més difícil que estimar. No ho tornaré a fer. L’amour est un oiseau rebelle. Que soni només una havanera tan dolça com ferotge, que s’escapa i que t’atrapa i que és, gairebé, vulgar.
[@more@]