Avui toca relaxar-se

 

S’ha acabat aquest vici de pensar en el futur i en els finals. I si el secret és no posar terminis a les coses? Molta gent fa trampes quan parla de la seva vida. Diuen que d’altra manera no és possible viure. Trampes en el temps i, sobretot, trampes en les paraules que ens empressonen, que ens creen dependències, que ens fan sospitar, que ens canvien, que ens fan mentir, que ens alliberen i que ens salven la pell. I així hi ha llumetes en un restaurant de Roma, ulls que riuen, somriures que parlen petonejant-se, absències que cremen, promeses que es respecten sempre o gairebé sempre, pors, manies, boques que menteixen quan diuen que s’estimen i pel·lícules on hi és tot.

Ara em convertiria en l’Scarlett O’Hara per escriure el text de la meva vida, amb un rave a la mà i lleugerament despentinada. Però no puc. Llàstima. Perquè voldria dir que crec en l’amor. Estúpidament. Que passions immenses i tristeses miserables em distreuen sempre. Que hi ha de tot i de res. Aventures, aliances, famílies, bogeries, empreses i ressignacions. I temps. I que l’amor qui sap si és com la literatura, un joc al qual s’accepta jugar, una ficció, una enganyifa i un embolic, amb un punt d’artifici i un punt de genialitat, amb receptes que funcionen i d’altres que funcionen potser sí o potser no. Però no puc.

I no té cap importància. No cal saber dir què és l’amor ni què és la literatura perquè se segueixin omplint fulls i fulls amb paraules dolces i amargues, des de la felicitat i des del dolor, sense cap finalitat més enllà d’un intercanvi tan plaent com temporal que, definitivament, no s’entén. Que ningú no busqui cap conclusió perquè no n’hi pot haver cap. Creure en un misteri potser és més fàcil que creure en el no-res. Parlar de l’amor és encara més difícil que estimar. No ho tornaré a fer. L’amour est un oiseau rebelle. Que soni només una havanera tan dolça com ferotge, que s’escapa i que t’atrapa i que és, gairebé, vulgar.

 

[@more@]

Avui toca incertesa

 

Em diu que estic enamorada de l’amor i que ell no s’ha enamorat mai, que l’amor és una elecció i que no hi creu. Afegeix que li agradaria trobar, algun dia, algú que el sorprengués amb una fascinació intensa i penso en el llampec que li cau al pastor rostit de la pel·lícula Tierra de Julio Medem. Podria fer una llista de les persones que m’han dit, al llarg de la vida, que faci el favor de no enamorar-me. Són els membres de l’orde dels cors glaçats. No els he entès mai. Estan segurs de massa coses. Per mi, l’única certesa és que l’amor està fet d’incerteses. Estimo sense comprendre què és estimar ni què estimo.

Em demana un adjectiu que m’agradi i dic “misteriós”. Discutim una bona estona. Potser no és l’adjectiu adequat. És veritat. Em refereixo a la capacitat d’aportar idees en tot moment i a l’habilitat de fer-les interessants, gairebé sempre. Algú que té aquest poder i amb qui tens aquest poder. Penso en una persona en canvi constant i ric pensant que, de fet, l’home estàtic és només una cançó. Penso en algú que no s’esgota i que no m’esgota simplement perquè descanso i perquè descansa. Algú que no pots preveure en tot moment què farà i que no arriba a ser imprevisible del tot. Algú que no té final però que té alguns principis. Una caixa de sorpreses però no l’home orquestra. Un home reservat però tampoc un mim. Com més ho intento escriure, menys clar ho veig.

Em diu que amb l’edat apareixen més pors a l’hora d’enamorar-se. Li dic que són les pors de sempre, només que ja no són cap novetat. No m’escolta i diu que amb l’experiència i els anys viscuts, l’amor es torna menys espontani i menys temerari. Que només a l’adolescència t’hi llences sense xarxa. Em nego a creure-m’ho. Penso en les cartes de Gustave Flaubert a la seva amant Louise Colet. Agraeixo haver trobat aquest llibre. Em mira amb desconfiança i em diu que només els homes poden ser romàntics, que les dones sempre tenim altres interessos. Em despisto i em pregunto si pot ser compatible tanta il·lusió amb tanta certesa. Callo i espero un petó. Potser té raó.

Li dic que pensi en un menjar que li agradi. Li pregunto si no li sembla que és fins i tot millor quan no en coneix els ingredients o quan n’ignora la recepta. No diu res. El misteri de trobar deliciosa una cosa que no saps com està feta em recorda l’enamorament. Amor de vós en sent més que no en sé. És exactament això. Ausiàs March ho sabia. L’amor és un crit intens, afamat i ignorant. És una força i és una feblesa. I m’avorreix parlar-ne.

Vaig escriure això fa una setmana i vaig pensar que, per fi, ho havia entès tot. M’equivocava. Sempre m’equivoco. No sé res. No entenc res. No sé què sento. No sé si estimo. Però que ningú no em talli les ales. Ni les d’avui, ni les d’ahir, ni les de demà.

 

[@more@]