Khovantxina

He tornat a anar al Liceu, aquest cop a veure la Khovantxina, una òpera russa que és un drama nacional i que és molt russa. Vaig anar-hi sense saber-ne res i no vaig ser capaç d’enganxar-ne l’argument. De cap manera no vaig descobrir qui eren els bons, qui eren els dolents, qui eren els altres i què feien tots plegats. Mala sort.

Afortunadament la música era preciosa, suau i dolça. I un cop vaig assumir que era impossible deduir la història de Rússia del segle XVII per més que em concentrés en els diàlegs dels personatges, vaig tractar de passar de l’argument i gaudir de la resta de l’espectacle. De l’orquestra, de les veus, de les interpretacions, dels vestits, de les coses de l’escenari, de tot allò que em va poder semblar atraient. I així van passar dues hores no especialment glorioses però tampoc del tot terribles fins que va arribar la mitja part.

Després, sense esperar gaire cosa més que l’hora dels bravos, va passar el que a vegades passa quan no esperes res. L’encant d’un ballet elegant i enèrgic d’insinuacions netes i fugaces. La vergonya, pròpia i del món sencer, amb l’escena de les xafarderies, aquella malícia que es difon com una pesta sense ser certa i que pot acabar amb gairebé tot. L’emoció tremolosa de les paraules “Estima com has estimat i el teu nom serà gloriós”. L’obscuritat de la traïció i del perdó… I el més destacable de tot, el cor imponent i delicat d’aquesta òpera que se t’enduia lluny, sense por, amb una espurna de fe en alguna cosa que ha d’arribar i que alguns diuen que arriba quan no te l’esperes. Visca l’esperança!

 

[@more@]

Refugi

Recordo fa temps arribar a casa després de passar-me un dia a l’hospital. Totes les coses inconcretes de la vida s’havien concretat de sobte. Alguna absència. Algunes absències. Havia de cuidar algú que em feia mal i sentia la pressió d’uns focus imaginaris que m’il·luminaven. No em sabia el paper i estava sola dalt de l’escenari. I perquè no semblés que em faltava el que em faltava em disfressava. 

Van passar els dies i els absents van anar venint. Amb comptagotes alguns, amb generositat els altres. I de sobte, em vaig sentir com una estranya i hauria volgut fugir. I sentir-me, com sempre, la dolenta de la pel·lícula. Però no podia. Havia de fer gestions, anar d’aquí cap allà, respondre el telèfon, tranquil·litzar xafarders i repartir mostres de maduresa de postal als imbècils de torn. I, atenció, també havia de cuidar-me perquè algú em necessitava. Quina vida més puta.

Amb el cansament i els excessos de realitat va arribar també una revelació que em va semblar que podria suportar just en aquell moment. Serà que ens fem forts quan ens sentim febles. Va ser el moment de llençar a les escombraries una relació deficitària que arrossegava per necessitat. Sola com un cactus, un vespre vaig engegar la televisió i vaig veure la Ginger Rogers ballant amb en Fred Astaire i vaig descobrir que les coses boniques em feien feliç, que les coses boniques podien ser un bon refugi.

[@more@]

Un blau al cul

 

No puc fer-ho bé. Per què? No ho sé. No puc. Ho trenco tot. No has trencat res. Que sí. Que ho trenco tot. Cada vegada. Mira-ho bé. Necessito que algú m’ho digui. Que algú et digui què? No ho sé. Desapareixeré. M’amagaré. Vull que se m’empassi la sorra del desert, la boira de Vic i l’aigua del mar. Ets covarda. No. És que encara puc equivocar-me més. Dóna’m temps. Faré que m’odiï. Bé. Ni això. Senzillament faré que m’acabi despreciant. I no caldrà que m’hi esforci gaire. No li he agradat mai de debò. Ho sé. Creu-t’ho. Ho he sabut sempre. Si ho penses gaire, al final serà cert. A més, què vol dir això d’agradar de debò?! Posats a imaginar coses, també podries pensar que ets fantàstica i que, a ell, li encantes. No. Això no. No seria cert. I què? Podries pensar-ho igualment. No. Sempre dius que no a tot? No. 

No te n’adones que el teu despreci et desprecia? No. Però m’adono que l’estic pifiant. Cada cop estic més espantada. Tinc por. La por que tenen les criatures a la foscor. Una por irracional. Què creus que necessitaries per deixar de tenir por? Agafar-me a ell ben fort. No arreglarem res així. Ell també pot caure. El que has de fer és caure tu sola i veure que no passa res. Has de perdre la por d’una vegada. Potser és la teva última oportunitat. No. No puc. És absurd. Em trenco el cap buscant paraules i suplicant. Tota l’estona penso que l’he pogut ferir amb això o amb allò. Au va. Et recordo que no ets el centre de l’univers i que no resultes tan feridora com voldries. Però per si un cas. Per si un cas què? No. Res. Que tinc por. Tinc por de fer-ho. El què? Tot. Tota l’estona. Quan? Sempre. Tinc por de tot. De ferir i de ferir-me. Sobretot de ferir. Vols dir que ets sincera? Sí. Jo crec que no. No.

Si ho saps, canvia. No puc. Per què? No ho sé. No dec poder. Això és una excusa. No. Com s’ho fan els altres? Suposo que no deuen ser tan imbècils. Potser cal que algú et parli clar d’una vegada. I que em diguin que sóc imbècil?! Diria que és evident que ningú no necessita insults. I doncs? Què necessites? Amor? Com tothom. Quina estupidesa. Entendre’t és una tortura. L’estimes? No he parlat de sentiments en cap moment i no vull parlar-ne. No cal. No pots ser dolça. Que sí que ho sóc. No. La vida és una merda. Au va. La vida és fantàstica. El problema ets tu. Fa anys que t’arrossegues i la vida no espera. N’ets conscient?

Para de jugar d’una vegada. Maleïda por. T’esgota. L’esgota. No avances. No deixes avançar. Ànima de melodrama. Fas riure. Tot s’acabarà! Quina por!!! Prou pors. Menys plors!!! Ets una exagerada. Sí. En això no enganyo mai. I què? Quin mèrit té això?! Mort al formigó! No t’entenc. Que fugis: que caminis pel bosc, que toquis la molsa tupida verda i violeta, que acariciïs flors, herbetes i arbres, que trepitgis neu, que pedregui una miqueta, que faci vent, que plogui i que surti el sol, que nevi i que soni la música! Plora aquesta nit que tot et sembla greu i terrible però demà deixa’t caure. Res no serà tan dolorós com no esforçar-t’hi. Per última vegada: no tinguis por de res ni de ningú.

[@more@]

El cafè del desert

 

Quan vaig veure El cel protector al cinema vaig ser conscient d’estar tastant el gust amarg de la vida dels adults. Diuen que és un triangle. Jo dic que és un cercle. El buit absolut. A la terra, a l’horitzó i al cel. Un cercle d’absències obscenes en el planeta de la cultura i del benestar. Una crònica de l’error. La crisi d’una parella benestant en una societat moderna també en crisi i la reconfortant possibilitat de fugir que donen els diners. La fugida cap a un lloc idealitzat. L’esperança de trobar coses noves i l’esperança de trobar consol. Com ha de ser només un triangle?!

La insatisfacció d’un solter atret per una parella que sembla perfecta i la insatisfacció d’una parella atreta per un solter que també sembla perfecte. Mal de cap. La insatisfacció del joc. La insatisfacció de la repetició previsible. L’aventura que és de mentida. L’esgotadora exigència de resultar modern. La insatisfacció per les mateixes coses de sempre. Els tics que odiem de les persones que estimem. Les manies insofribles dels que ens suporten. L’avorriment. El mal gust incorregible de qui pensàvem que ens adorava. Descobrir que en realitat no ens adoren. El despreci que surt com un monstre ferotge quan no t’ho esperes. I et llences a un joc d’estratègia. Un buit immens. Una bifurcació. Una cruïlla. Una cosa inesperada. Un joc de veritat. Una traïció. No saber què passa i trobar-te amb l’engany d’un nou refugi. Però caus i apareixes a un cantó de la misèria. La malaltia és misèria. La malaltia és abnegació. La malaltia és sacrifici. La malaltia fa mal. La malaltia fa pudor. La malaltia fa vergonya. La malaltia fa plorar. La malaltia és feblesa. La malaltia és trista. La malaltia és bruta. La malaltia va despullada. Tothom desprecia la malaltia. Amagaries la malaltia. Mataries la malaltia. La malaltia és l’abandonament. I et llences a un joc de mirades. Una presència immensa. Un clau. Una aliança. Una cosa inesperada. Un joc de risc. Una traïció. No saber què passa i trobar-te amb l’engany del refugi de la passió. Però caus i apareixes a un altre cantó de la misèria. I tot torna a començar però dins d’uns altres paràmetres. I això no té gaire interès. Però també importa. Moltíssim. Però el que t’atabala és que el cercle s’ha tancat. Tornes a ser al punt d’inici de la insatisfacció i tornes a fugir, com sempre. L’esperança de trobar coses noves i l’esperança de trobar consol.

No vull tornar a veure aquesta pel·lícula. Vull oblidar-la. No em satisfà recordar-la. Encara penso que sovint cal certa ingenuïtat per no desitjar la mort. Afortunadament també penso coses més alegres. Martin Amis al seu llibre Experiència planteja que cal fer una mena de camí invers per tornar a la ingenuïtat després d’haver passat per l’experiència que donen els anys. Diria que ho diu a partir de la seva experiència de ser pare. I si no ho diu, ho dic jo. D’altra banda, Paul Bowles no va passar-se la vida fugint. Va trobar el seu lloc prop del desert i va ser-hi feliç molts anys. Bé, d’això no n’estic segura. Però m’és igual. Jo vull parar de fugir i, sobretot, vull aprendre a estimar abans no sigui massa tard.

[@more@]

La vida equivocada

De sobte tot falla i falla tot. Inesperadament el món no sent cap pèrdua però tu t’has perdut i et diuen que ja no cal lluitar. T’ofegues. Batalla perduda. Lluites. És l’hora de les súpliques impossibles. Primera vegada que parlem del cel. Sense fe. Amb fe. Desapassionadament. Amb resignació. D’una manera egoista i covarda i ingènua i esperançada. Desitjaria que els teus ulls llegissin tot el que no t’he pogut escriure. Em falta valor. Et sobra dolor. La realitat és un mur de formigó on tinc por que t’estavellis.

Tristesa de no poder apropar-te a aquell que ha marxat. L'horror de l'absència. La presència constant. No trobo les paraules. T’explico una altra cosa i em mossego la llengua sis vegades. Una llàgrima ferotge m’estripa, com si m’acariciés amb violència, cada un dels buits d’aquesta vida equivocada. Uns segons de veure-ho tot claríssim. Només uns segons. Em costa respirar. Cada cop que aconsegueixo entendre com estimes intento aprendre’n. Això és un trist agraïment avergonyit.

Què vulnerables que som. Ens passem la vida sorprenent-nos del dolor i de tantes altres coses. Desconsolats, marejats, perduts, equivocats, la major part de la vida. Sense el valor suficient per fer les coses d’una altra manera, potser més agradable, perquè la vida sempre és igual però sempre ens sorprèn com si fos la primera vegada. Només haurien de morir les llàgrimes. Desitjo que arribin aviat els dies fàcils i les criatures cridaneres. La resta, avui, només són llàgrimes indignes. M’he equivocat tota la vida!

 

[@more@]