El cafè del desert

 

Quan vaig veure El cel protector al cinema vaig ser conscient d’estar tastant el gust amarg de la vida dels adults. Diuen que és un triangle. Jo dic que és un cercle. El buit absolut. A la terra, a l’horitzó i al cel. Un cercle d’absències obscenes en el planeta de la cultura i del benestar. Una crònica de l’error. La crisi d’una parella benestant en una societat moderna també en crisi i la reconfortant possibilitat de fugir que donen els diners. La fugida cap a un lloc idealitzat. L’esperança de trobar coses noves i l’esperança de trobar consol. Com ha de ser només un triangle?!

La insatisfacció d’un solter atret per una parella que sembla perfecta i la insatisfacció d’una parella atreta per un solter que també sembla perfecte. Mal de cap. La insatisfacció del joc. La insatisfacció de la repetició previsible. L’aventura que és de mentida. L’esgotadora exigència de resultar modern. La insatisfacció per les mateixes coses de sempre. Els tics que odiem de les persones que estimem. Les manies insofribles dels que ens suporten. L’avorriment. El mal gust incorregible de qui pensàvem que ens adorava. Descobrir que en realitat no ens adoren. El despreci que surt com un monstre ferotge quan no t’ho esperes. I et llences a un joc d’estratègia. Un buit immens. Una bifurcació. Una cruïlla. Una cosa inesperada. Un joc de veritat. Una traïció. No saber què passa i trobar-te amb l’engany d’un nou refugi. Però caus i apareixes a un cantó de la misèria. La malaltia és misèria. La malaltia és abnegació. La malaltia és sacrifici. La malaltia fa mal. La malaltia fa pudor. La malaltia fa vergonya. La malaltia fa plorar. La malaltia és feblesa. La malaltia és trista. La malaltia és bruta. La malaltia va despullada. Tothom desprecia la malaltia. Amagaries la malaltia. Mataries la malaltia. La malaltia és l’abandonament. I et llences a un joc de mirades. Una presència immensa. Un clau. Una aliança. Una cosa inesperada. Un joc de risc. Una traïció. No saber què passa i trobar-te amb l’engany del refugi de la passió. Però caus i apareixes a un altre cantó de la misèria. I tot torna a començar però dins d’uns altres paràmetres. I això no té gaire interès. Però també importa. Moltíssim. Però el que t’atabala és que el cercle s’ha tancat. Tornes a ser al punt d’inici de la insatisfacció i tornes a fugir, com sempre. L’esperança de trobar coses noves i l’esperança de trobar consol.

No vull tornar a veure aquesta pel·lícula. Vull oblidar-la. No em satisfà recordar-la. Encara penso que sovint cal certa ingenuïtat per no desitjar la mort. Afortunadament també penso coses més alegres. Martin Amis al seu llibre Experiència planteja que cal fer una mena de camí invers per tornar a la ingenuïtat després d’haver passat per l’experiència que donen els anys. Diria que ho diu a partir de la seva experiència de ser pare. I si no ho diu, ho dic jo. D’altra banda, Paul Bowles no va passar-se la vida fugint. Va trobar el seu lloc prop del desert i va ser-hi feliç molts anys. Bé, d’això no n’estic segura. Però m’és igual. Jo vull parar de fugir i, sobretot, vull aprendre a estimar abans no sigui massa tard.

[@more@]

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a El cafè del desert

  1. marta ha dit:

    Sí? D’això no me’n recordo!!!

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

S'està connectant a %s