Refugi

Recordo fa temps arribar a casa després de passar-me un dia a l’hospital. Totes les coses inconcretes de la vida s’havien concretat de sobte. Alguna absència. Algunes absències. Havia de cuidar algú que em feia mal i sentia la pressió d’uns focus imaginaris que m’il·luminaven. No em sabia el paper i estava sola dalt de l’escenari. I perquè no semblés que em faltava el que em faltava em disfressava. 

Van passar els dies i els absents van anar venint. Amb comptagotes alguns, amb generositat els altres. I de sobte, em vaig sentir com una estranya i hauria volgut fugir. I sentir-me, com sempre, la dolenta de la pel·lícula. Però no podia. Havia de fer gestions, anar d’aquí cap allà, respondre el telèfon, tranquil·litzar xafarders i repartir mostres de maduresa de postal als imbècils de torn. I, atenció, també havia de cuidar-me perquè algú em necessitava. Quina vida més puta.

Amb el cansament i els excessos de realitat va arribar també una revelació que em va semblar que podria suportar just en aquell moment. Serà que ens fem forts quan ens sentim febles. Va ser el moment de llençar a les escombraries una relació deficitària que arrossegava per necessitat. Sola com un cactus, un vespre vaig engegar la televisió i vaig veure la Ginger Rogers ballant amb en Fred Astaire i vaig descobrir que les coses boniques em feien feliç, que les coses boniques podien ser un bon refugi.

[@more@]

Anuncis
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s