He tornat a anar al Liceu, aquest cop a veure la Khovantxina, una òpera russa que és un drama nacional i que és molt russa. Vaig anar-hi sense saber-ne res i no vaig ser capaç d’enganxar-ne l’argument. De cap manera no vaig descobrir qui eren els bons, qui eren els dolents, qui eren els altres i què feien tots plegats. Mala sort.
Afortunadament la música era preciosa, suau i dolça. I un cop vaig assumir que era impossible deduir la història de Rússia del segle XVII per més que em concentrés en els diàlegs dels personatges, vaig tractar de passar de l’argument i gaudir de la resta de l’espectacle. De l’orquestra, de les veus, de les interpretacions, dels vestits, de les coses de l’escenari, de tot allò que em va poder semblar atraient. I així van passar dues hores no especialment glorioses però tampoc del tot terribles fins que va arribar la mitja part.
Després, sense esperar gaire cosa més que l’hora dels bravos, va passar el que a vegades passa quan no esperes res. L’encant d’un ballet elegant i enèrgic d’insinuacions netes i fugaces. La vergonya, pròpia i del món sencer, amb l’escena de les xafarderies, aquella malícia que es difon com una pesta sense ser certa i que pot acabar amb gairebé tot. L’emoció tremolosa de les paraules “Estima com has estimat i el teu nom serà gloriós”. L’obscuritat de la traïció i del perdó… I el més destacable de tot, el cor imponent i delicat d’aquesta òpera que se t’enduia lluny, sense por, amb una espurna de fe en alguna cosa que ha d’arribar i que alguns diuen que arriba quan no te l’esperes. Visca l’esperança!
[@more@]
Volar de nit és perillós 
A mi em va resultar una mica dura, però és cert que el ballet va ser molt bo.
Jo vaig estar a punt d’anar-hi, però al final la data que em proposaven no m’anava bé, i com que ja sabia que era una peça molt molt molt dura, vaig preferir reservar-me per a una altra òpera. I tranquil·la, totes les crítiques que he llegit comentaven el mateix: la dificultat per seguir el text.
Bona opció la teva. Recordo que va ser la 1a òpera que vaig veure a l’antic Liceu, tenia 13 anys i realment no va ser una manera fàcil de començar.
Ara quedaré malament entre tant d’erudit operístic, però l’última vegada que vaig posar els peus al Liceu va ser amb l’institut… No nego que m’agradaria tornar-hi, aquesta vegada de veritat. Però tampoc que no sé si m’agradaria.
Això sí, de curiositat no me’n falta.
Jo amb l’òpera no puc, entre que la música clàssica no m’agrada i no entenc el que diuen anem apanyats.
si tens un moment, gràcies