Vaig aprendre a llegir a pre-escolar amb la senyoreta Maria i amb un mètode que es veu que ja estava desfasat en aquella època –principis dels 80-, i que era allò d’anar memoritzant ma-me-mi-mo-mu, fa-fe-fi-fo-fu i sa-se-si-so-su amb uns llibrets plens de dibuixets, on la frase estrella era “mi mamá me mima”. En tinc molt bon record. Cada lletra o cada consonant+vocal s’associava a un dibuix. Recordo que la “i” em costava perquè anava amb una església que em feia pensar en un monestir i no l’associava amb “iglesia”. I recordo que hi havia dibuixos que em feien por com, per exemple, el de “fe” que era un home molt lleig i que suposo que era “feo”.
A escola, la senyoreta Maria ens feia posar en fila índia, anàvem passant per la seva taula d'un en un, i ens feia llegir. De fet, no sé què fèiem perquè a principi de curs no sabíem llegir i, de sobte, en sabíem. No és màgic? A mi ara m’ho sembla. La senyoreta Maria era una dona molt prima i molt alta, morena de pell i de cabell que tenia una veu aspra i poc dolça però que era molt dinàmica i tots els nens ens l’estimàvem perquè era bona. Ens feia llegir molt tot i que, a vegades, ens feia una mica de por. Amb un bolígraf o amb un llapis t’anava assenyalant el que havies de llegir i, quan acabaves, et feia marxar i darrera teu un company feia, o intentava fer, el mateix que tu.
I així passaven els dies. Suposo que també pintàvem i dibuixàvem i potser també sumàvem i restàvem però llegir, per mi, era el millor de tot. Els llibrets de llegir eren un vici, n’hi havia molts i anaves passant de nivell. Jo diria que n’hi havia set o vuit però, segurament, només n’hi havia dos o tres. La memòria i el temps són més flexibles que algunes persones. Recordo que cap a final de curs ens van ensenyar a llegir en català. El llibre de llegir en català era un llibre de nens grans que pesava una mica. Tenia frases. Moltes frases que tenien relació les unes amb les altres i els dibuixos eren paisatges però diria que també hi havia ulls, boques i sentiments. El protagonista del llibre era un arbre, un pollancre. O potser un ocell que es deia Blauet. O potser unes orenetes que no tenien nom i que venien de molt lluny. O potser unes floretes grogues que creixien en uns camps d’herba. No me’n recordo exactament. Però si tanco els ulls és com si tingués el llibre a les mans.
Em sembla que, definitivament, la meva millor època va ser aquella en què anava pel món llegint-ho tot en veu alta i els grans, tot i que devien estar-ne farts, tota l’estona em deien “Molt bé Marta, molt bé” i jo era feliç. Volia ser mestra i jugava a fer classe a les nines i diria que gairebé van aprendre a llegir i a escriure també! Un dia vaig fer un rètol amb un foli i una mica de “celo” per indicar que la meva escola de nines era tancada a l’hora de sopar. Com que ens ensenyaven a llegir en castellà, el meu rètol –que en aquells temps pre-TV3 de busons, bucadillus, sellus, basures i bolsus, era un lletreru-, en realitat deia “Cerado”. Em va costar anys entendre per què els meus pares me’l van corregir i van posar-hi “CerRado” morint-se de riure.
Avui he vist una senyora que m’ha resultat familiar. Anava molt ben vestida i anava amb un senyor que també feia molt de goig. L’he mirada, m’ha mirat i m’ha semblat que era la senyoreta Maria. No m’he atrevit a dir-li res però m’hauria encantat dir-li “Vostè em va ensenyar a llegir!!! La seva feina sí que té sentit. L’admiro” i donar-li una abraçada, ni que fos de pensament…!
[@more@]
Volar de nit és perillós 
