L'oblit

Baixo al mercat. Està ple de gent. Hi ha moltes paradetes. Molta velocitat. Bosses que s’omplen. Monedes que s’intercanvien. Nens que tasten fruites. Mares que criden. Pares que passegen els seus fills dalt de les espatlles. Avis i àvies que caminen a poc a poc. Mirades inquietes, mirades somrients, mirades absents, mirades impacients. Persones, parelles, famílies, agrupacions diverses, fruites, verdures, cistelles i cabassos.

Però jo em sento vulnerable davant dels carrers i de les cases boniques, de la natura salvatge, dels rius plens d’aigua, de les pedres per on camino, de l’estructura de les cases i de la forma de les places, de les flors i de les plantes, de les olors i de les pudors, de les muntanyes, de les esglésies antigues, de les criatures vitals, dels intel·ligents, dels rics, dels forts, dels guapos, dels elegants, dels ocurrents, dels seductors, dels hàbils i dels pràctics.

Camino sola cap a l’oblit. No he estat mai res. La vida em sembla una eternitat cruel on esperar, esperar i esperar. Se m’han acabat les paraules. Ningú no em troba a faltar, ningú no em sent. No dic res. Només sóc una carícia esquerpa que no dura mai gaire estona. Algú em pot recordar el meu nom? Jo el vaig oblidar ahir. O abans d’ahir. El món és dels altres.

 

[@more@]

Advertisements
Aquesta entrada ha esta publicada en General. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent.

Una resposta a L'oblit

  1. Papitu ha dit:

    No fotis… jo t’espere a Pere quart.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s